dilluns, 5 de desembre de 2011

esperit

[aspeɾít] subst. m. Hàlit; tercera persona de la Santíssima Trinitat; ànima immortal; ànima racional, pensant i amb sentiment; ànim, principi intern de les resolucions de l'home. 
ETIM.: pres del llatí spīrĭtus, mat. sign. (derivat de spīrare, ‘bufar suaument’). Sembla que el pas de l'accent de l'antepenúltima a la penúltima síl·laba s'explica per la forma de datiu llatí spirítui de l'oració del Glòria Patri. (DCVB)
del llatí spīrĭtus 'alè, buf, aire, esperit', amb canvi de posició de l'accent i dissimilació. (GDLC)
nota:
A Oliva com per tot arreu esperit ha sigut substituït per *espíritu, en castellà per influència dels usos escolars i catequètics en eixa llengua. Tot i això de tant en tant se sent dir en expressions com ara: Patir d'esperit o Ser esperit de contradicció.