dimecres, 7 de desembre del 2011

caramells

[kaɾaméʎs] escaramells escarafalls subst. m. pl. Demostracions exagerades, insinceres, de reprovació, de refús.
ex: Quins caramells que fa, com és d'exagerada, ho fa tot molt gros.  
cast. aspavientos.
ETIM.: incerta; podria ser que compartís etimologia amb caramell i caramella, del llatí calamĕllu, ‘canyeta’.
Documentat per Joaquim Martí i Gadea com escaramells a Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge (1912-18: II, 191). Marià Aguiló el documenta al seu diccionari en  l'expressió Moure un caramell: moure soroll, armar gresca (Val., ap. Aguiló Dicc.). 
Cal denotar els paral·lelismes fònics entre escaramells i escarafalls, amb un sol grup sil·làbic divergent, el tònic, pel que fa a l'obertura i al nucli: [mé-] vs. [fa-].
MCGM

trumfo

[tɾúɱfo] subst. m. Atot; cadascuna de les cartes del pal que domina el joc. 
ex: Té trumfos. No veus quina careta fa? 
cast. triunfo
ETIM.: forma popular de l'antiga forma llatinitzant triümfo, modernament triomf.
vegeu trumfar

trumfar

[tɾuɱfáɾ]  v. intr. 1. En certs jocs de cartes, tirar trumfo; véncer amb un trumfo o atot una carta d'un altre coll o pal. 
ex: Va trumfar a la primera mà.
cast. triunfar.
2. En pastisseria el procés d'estovament de la massa durant la cocció per efecte del rent. 
ex: Quan veges que la coca trumfa una miqueta, apagues el forn.
ETIM.: pres del llatí triumphare, 'véncer'.
vegeu trumfo