dissabte, 1 d’octubre del 2011

enginy

[aɲʤíɲ] o [aɲʤín] subst. m. Màquina; mecanisme adequat per a un fi; molí.
ETIM.: del llatí ingĕnĭu, 'ingeni'.
A Oliva és va construir un enginy (molí de sucre de canyamel) al s. XVI. Utilitzava la força hidràulica.  L'aigua, canalitzada per un aqüeducte, movia una gran roda vertical, semblant a una sénia. Esta primera roda movia dues moles horitzontals de fusta sobreposades; la superior tenia components de ferro que trituraven les canyes, fragmentades amb anterioritat a colps de matxet. Hi havia sota les moles un safareig que en recollia el suc, que anava a parar fins un pouet per un conducte. D'ací els obrers començaven els processos posteriors de manufactura.
L'edifici encara es conserva a hores d'ara.
Enginy d'Oliva (font: Oliva, Història fotogràfica)

afinar

[afináɾ] v. tr. i pron1. Fer més fi, més delicat; fer més fi, més cortés (algú).
ex: Des de que s'ha casat s'ha finat molt, escolta!
2. Corregir qualsevol imperfecció; castigar, renyar, pegar (per eufemisme).
ex: Ja t’afinaré jo a tu!
3. Posar un instrument musical a to.
ex: Afina millor la guitarra que *aixina no hi ha qui cante!
4. Cantar o tocar un instrument musical amb els tons justos.
ex: Un concert perfecte! Què afinats estàveu tots!
5. Estar equivocat (amb ironia).
ex: Estàs poc afinat! Encara creus que el menjar cau del cel?
ETIM.: format damunt fi amb el sentit de ‘finor’.
LLN, CMN

afanyar-se

[afaɲáɾse] v. pron. 1. Treballar molt, amb pressa o sense perdre temps, amb sol·licitud en certa manera excessiva.
ex: Quina màquina està feta! És la que més s'afanya encaixant!
cast. afanarse.
2. Apressar-se, anar de pressa.
ex: Afanya’t, que es fa de nit!
cast. apresurarse.
ETIM.: d'una forma del romànic primitiu, *afannare ‘cansar-se’, que ha deixat representants en moltes llengües romàniques (it. affannarsi; ant. fr. ahaner; prov., cast. i port. afanar). (DCVB)
del llat. vulgar *affannare, mat. signif, derivat potser del llat. vulgar afannae 'cosa embullada' o potser influït per algun mot itàlic preromànic. (GDLC)
MCGM

harca

[áɾka] subst. f. Lluita a pedrades entre xiquets o més fadrins.
ex: Els de la Vila i els del Raval anàvem a fer harca a Santa Anneta.
 cast. pedrea.
ETIM.: de l'àrab marroquí ḥarka, ‘moviment de tropes, pas de càrrega’.
Els joves d'Oliva anaven a barallar-se tirant-se pedres a vora el Castell de Santa Anna abans. Era molt tradicional.
MAFS