[andɾaɣó] subst. m. dragó. Rèptil sauri de la família dels gecònids, del gènere Gecko, que té el cap gros, els dits molt eixamplats, el dors grisenc o negrós i la panxa blanquinosa; és tímid i inofensiu, i habita per dins forats de paret i cases velles.
Ex: Matava els *andragons amb el seu rifle de balins.
cast. salamanquesa.
ETIM.: del llatí dracōne vegeu els comentaris
Hipòtesi: Amb l'afegit de l'article personal en com marca de respecte per tal de conjurar els efectes nocius que li eren atribuïts?
Hipòtesi: Amb l'afegit de l'article personal en com marca de respecte per tal de conjurar els efectes nocius que li eren atribuïts?
CMN
 |
| endragó |
És molt interessant l'etimologia que doneu, però m'agradaria saber si està documentada o és només una hipòtesi. En tot cas, la pronúncia és «an-», per la qual cosa la forma escrita convé que s'ajuste a eixa pronúncia... Excepte que tingam la intenció que s'escriga i es pronuncie «en-», cosa que no veig quina finalitat podria tindre.
ResponEliminaJo la pronuncie en "an", jo dic andragó.
ResponEliminaL'afegit en valencià de en-*an- és molt freqüent en valencià als verbs per redundància del pronom adverbial fins al punt d'afixar-lo però no li veiem cap sentit de reforç al mot general dragó. El mateix nom està marcar de connotacions terribles tot i que el portador siga ben poca cosa. A més a més el fàstic ancestral immerescut que genera i les propietats que hom li atribueix –pell verinosa, ser un menjador de roba, avivar les cases amb les niades…– semblen motius suficients per entendre la necessitat de conjurar-lo i alhora de desfer-se`n. Les fabules medievals solen donar tracte d'en i de na als animals temuts i menyspreats. Hem seguit aquesta via per justificar la presència de en-. Tanmateix no coneixem cap document directe que la justifique. L'únic que hem trobat és una referència a u tal En Dragó, ésser humà esmentat a l’apèndix documental de l’obra Pere el Gran: El regnat fins a l'any 1282 de Ferran Soldevila, a la pàg. 90 (Heredibus d'en Dragó).
ResponEliminaSobre la grafia encara, permeteu-me, doncs, que vos recomane l'enllaç següent: http://tinyurl.com/42zv3y6.
ResponEliminaHi trobareu referències lèxiques i toponímiques ben solvents referides a l'andragó, que, per la part de la toponímia, segons Coromines, té a vore amb DRACO > al-draqûn > andragó (passant per l'àrab). Sembla que l'origen de la forma que s'ha estés pel sud no té res a vore amb el tractament de respecte.
Cert. L'àrab transforma la lateral de l'article determinat en consonant que gemina la consonant inicial del substantiu. Podria ser una dissimilació de ad-draqûn. Caldria trobar-ne documentació. Ho deixem tanmateix com hipòtesi, per ara.
ResponElimina