dilluns, 30 de maig del 2011

*andragó

[andɾaɣó] subst. m. dragó. Rèptil sauri de la família dels gecònids, del gènere Gecko, que té el cap gros, els dits molt eixamplats, el dors grisenc o negrós i la panxa blanquinosa; és tímid i inofensiu, i habita per dins forats de paret i cases velles.
Ex: Matava els *andragons amb el seu rifle de balins.
cast. salamanquesa.
ETIM.: del llatí dracōne vegeu els comentaris
Hipòtesi: Amb l'afegit de l'article personal en com marca de respecte per tal de conjurar els efectes nocius que li eren atribuïts?
CMN
endragó

5 comentaris:

  1. És molt interessant l'etimologia que doneu, però m'agradaria saber si està documentada o és només una hipòtesi. En tot cas, la pronúncia és «an-», per la qual cosa la forma escrita convé que s'ajuste a eixa pronúncia... Excepte que tingam la intenció que s'escriga i es pronuncie «en-», cosa que no veig quina finalitat podria tindre.

    ResponElimina
  2. Jo la pronuncie en "an", jo dic andragó.

    ResponElimina
  3. L'afegit en valencià de en-*an- és molt freqüent en valencià als verbs per redundància del pronom adverbial fins al punt d'afixar-lo però no li veiem cap sentit de reforç al mot general dragó. El mateix nom està marcar de connotacions terribles tot i que el portador siga ben poca cosa. A més a més el fàstic ancestral immerescut que genera i les propietats que hom li atribueix –pell verinosa, ser un menjador de roba, avivar les cases amb les niades…– semblen motius suficients per entendre la necessitat de conjurar-lo i alhora de desfer-se`n. Les fabules medievals solen donar tracte d'en i de na als animals temuts i menyspreats. Hem seguit aquesta via per justificar la presència de en-. Tanmateix no coneixem cap document directe que la justifique. L'únic que hem trobat és una referència a u tal En Dragó, ésser humà esmentat a l’apèndix documental de l’obra Pere el Gran: El regnat fins a l'any 1282 de Ferran Soldevila, a la pàg. 90 (Heredibus d'en Dragó).

    ResponElimina
  4. Sobre la grafia encara, permeteu-me, doncs, que vos recomane l'enllaç següent: http://tinyurl.com/42zv3y6.

    Hi trobareu referències lèxiques i toponímiques ben solvents referides a l'andragó, que, per la part de la toponímia, segons Coromines, té a vore amb DRACO > al-draqûn > andragó (passant per l'àrab). Sembla que l'origen de la forma que s'ha estés pel sud no té res a vore amb el tractament de respecte.

    ResponElimina
  5. Cert. L'àrab transforma la lateral de l'article determinat en consonant que gemina la consonant inicial del substantiu. Podria ser una dissimilació de ad-draqûn. Caldria trobar-ne documentació. Ho deixem tanmateix com hipòtesi, per ara.

    ResponElimina