[estáɾ aɱfambɾat] loc. verbal. Patir fam, patir gana molt intensa.
Ex: Encara no dinem? Estem emfambrats!
cast. hambrear, estar hambriento.
ETIM.: fam ve de l'acusatiu del llatí fames, famis, que passa a ser fame; el nostre mot sembla venir del llat. vulg. *famen, -ĭnis, del qual procedeix el castellà hambre per evolució del grup -mn- a -mbr-. Tenim doncs dues possibilitats:
a) Que siga una construcció popular sobre la base de hambre (*enhambrado) amb emf-.(en- fam).
b) Que vinga d'una evolució paral·lela d'origen mossàrab, més pròxima de les solucions evolutives castellanes que no de les catalanovalencianes.
MCGM, JC
el grup musical La comuna de la Font d'En Carròs, canta:El tercer món mor emfambrat
està malalt i endeutat
Fons Monetari fins a quan?
Jo dic amfambrat, però pel que estic veient, és que obrim tant la "E" que la convertim en "A".
ResponEliminaEsfambrat (pron. asfambrat) diem a Simat.
ResponEliminaI això de mossàrab ¿per què?, ¿perquè patien de fam eixos mossàrabs (inexistents, d'altra banda)? Sembla que en estes qüestions etimològiques la mossarabia siga un McGuffin que mos despista fins que trobem el fil.
ResponEliminaÉs ben cert que el recurs al mossàrab és com dir que no sabem per què algunes solucions se n'ixen de la regla. Però també és cer que hi ha una sèrie de mots van lligats a solucions que no es poden justificar per interferències del castellà fàcilment explicables. El 'mossàrab' és el recurs que justifica la presència de formes com ara llomello 'llom', cuquello 'cuquet', regomello (del llatí *recomedium derivat de comedĕre ‘menjar' –Coromines dixit), Moraira 'morera', Llombai 'lloma', Balones 'valletes' … que no són estructures neollatines que segueixen les pautes d'evolució del llatí al català. En estos casos suposen aportacions anteriors més que no anòmales d'un romanç diferent arrelat a la terra abans de la presència de l'àrab i de la colonització posterior dels nostres avantpassats directes. No és una hipòtesi massa contundent però és útil.
EliminaEmili:
ResponEliminaCom que valore moltíssim tota la faena que feu en este bloc, em permetré fer una aportació metodològica i emfàtica en este punt.
Tal com dius, si «és com dir que no sabem per què algunes solucions se n'ixen de la regla», digam això: «no sabem per què algunes solucions se n'ixen de la regla», que és més simple i clar que fer creure que sabem alguna cosa sobre els mossàrabs, a pesar que no en tenim cap prova.
Tal com comenta Germà Colón: «Ací he hagut de lluitar amb apel·latius que han resultat ésser uns mossarabismes-fantasmes. Quan veig que l'aplicació d'aquest boirós origen s'estén a d'altres mots com almorzar, artimó, catxirulo, coixo, colomello, corbo, cuquello, fondo, mosseguillo, orxata, sapo, trepitjar, vado, xerna, xiquet i tota una rècula més, tinc la sensació anguniosa que l'arbitrarietat s'ha erigit en regla suprema.»
Més encara: «Res no és pitjor que tenir ben llesta, preparada, adobada i amanida una teoria i coŀlocar-la a tort i a dret. Hi ha en el camp de les relacions hispanoaràbigues massa problemes apassionants que requereixen la nostra atenció per seguir empaitant "entelèquies".»
Una repassada als nombrosos articles de Germà Colón sobre la qüestió demostren l'origen real d'uns quants suposats «mossarabismes». Més dades ací: http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/M/mossarab.htm.
A partir d'ahí, certament, una hipòtesi que troba el seu suport en l'absència de dades és impossible de refutar perquè ¡allò que ignorem la corrobora! Crec que ho podríem millor. Tal com has dit al principi: «no sabem per què», però algun dia ho sabrem. I avant amb la recerca.
Te n'estic molt agraït de l'aportació. Davant de l'argument d'autoritat hem de saber retre els tòpics. Aniré modificant a poc a poc els articles amb referències al "mossàrab".
Elimina