divendres, 9 de desembre del 2011

banyar

[baɲáɾ] v. 1. tr. Ficar, posar dins l'aigua o un altre líquid (algú, el cos o una part d'ell, o alguna cosa) i tenir-l'hi durant un quant temps per efectes higiènics o medicinals, o una cosa per preparar-la o modificar-la per qualque ús industrial o artístic. 
ex: Banyava les peces en gasolina per a llevar-los l'oli de motor.
cast. bañar
2. tr. Mullar abundosament, cobrir d'una capa de líquid. 
ex: Banya bé la taula i la netejaràs millor.
3. per analogia Efecte o semblança produït per algun element com ara la llum. 
ex: La llum de la lluna banyava els caramulls dels tarongers.. 
4. tr. Tocar l'aigua de la mar, d'un llac, etc. (algun indret). 
ex: La mar banya la costa del nostre terme.
5. Referit a un producte de rebosteria remullat amb licor.
ex: Què bo que està el rotllo banyat!
ETIM.: del llatí balnĕare, mat. sign.
noteu que:
Fins fa poc, entrar a la mar, al riu, a una bassa… voluntàriament era prendre el / un bany. banyar-se era fer-ho involuntàriament o parcialment.
diàleg dels informants:
–Fer-se una sopa: banyar-se amuntó.
–Significat de mullar-se o banyar-se la roba, per la pluja, per haver xafat una basseta del carrer etc...
–Dita:Qui peixet vulga menjar, el culet s'haurà de banyar.
Qui vullga peixet s'ha de banyar el culet.
VCP, PSM, RM, JB, XL

mullar

[muʎáɾ] banyar, sucar v. 1. tr. Posar una cosa dins un líquid i tornar-la'n traure (la ploma en el tinter, el pa en la llet…).
ex: Mullava la molleta en el rovell de l'ou i …al pap! 
2. Fer esdevenir moll, cobert o impregnat d'aigua o d'un altre líquid. 
ex: Si mulles bé l'argila es reblanirà.
3. pron. Intentar; comprometre's.
ex: Si algú es vol mullar, que parle… jo no!
5. fig. Traure profit d'alguna cosa.
ex: Diuen que en política tots mullen.
6. intr. Tindre una relació sexual, des del punt de vista masculí.
ex: Anit la va conéixer i anit mateix va mullar!
ETIM.: del llatí vulgar mŏllĭare, ‘reblanir, fer moll, estovar’.
CMN, JB

salpassa

[saɫpása], [saɾpása] o [seɾpása] Aigua salada per a beneir; salpàs.
ETIM.: del llatí salis sparsio, ‘espargiment de sal’.
Tradició religiosa lligada a la Setmana Santa. El Dimarts i el Dimecres Sant un capellà –que solia ser el rector o el vicari– de cada parròquia, revestit i acompanyat almenys d'un acolitet que li portava la caldereta, amb aigua salada (?) beneïda, i el salpasser i d'alguns acolitets més amb cistelles. Passava per les cases, carrer per carrer, per tal de beneir-les. El veïnatge li feia almoina amb ous normalment. Una colla de xiquets amb maces anava davant seu i picaven a les portes per fer que obriren. Mentre caminaven, cantaven una sèrie de cançonetes com ara:

Pica, pica maça
que la meua és de carrasca
i la teua és de pi.
Qui vol picar amb [en] mi?

Qui vol cotar amb mi
que la meua és de pi?
Qui vol cotar amb maça [en masa]
que la meua és de carrasca?

Ous ací, ous allà
bastonades [bastonáes] al Plebà [plevá] (1).
Ous a la pallissa,
bastonades a la Perevissa (2).
Ous al ponedor,
bastonades al Rector [retóɾ] (3).
Ous a l'estable,
bastonades al diable.

El pare vicari (4),
tancat dins l'armari [almáɾi],
jugant [ʤuánt] a pilota,
resant el Rosari.
partitura de la Salpassa
Noteu:
(1) Rector de la parròquia de Santa Maria (la *iglésia).
vegeu plebà
(2) Segurament el de la parròquia de Sant Roc.
(3) La filla de Pere Eivissa (castelllanitzat com Ibiza), personatge molt conegut i popular al poble.
(4) Segons Juan Navarro, el vicari és un tal Mossén Monyinos, vicari, i personatge popular al poble.
Tot i tractar-se d'una tradició religiosa festiva, envoltada de bon humor, cal remarcar l'agressivitat que en traspua: colps, bastonades…  als clergues i a una persona significant del poble.
GB, CMN, MAFS, OCC

*coa

[kóa] cua subst. f. 1. Part posterior o prolongació més o menys llarga de la part posterior del cos de molts animals vertebrats que forma un apèndix més o menys llarg i conté les vèrtebres caudals o n'és la prolongació pilosa. 
ex: El gosset menejava la coa i lladrava.
cast. rabo
2. Conjunt de plomes rígides inserides a la part posterior del cos d'un ocell, al carpó.
ex: Si li plomes la coa, no volarà.
3. La part posterior i més prima del cos de certs animals, especialment dels peixos i ofidis; aleta caudal. 
ex: Va agarrar la mabra per la coa i la va soltar.
cast. cola
4. Formant del nom d'algunes plantes que tenen una forma que recorda una cua.
ex: Només podia, anava a la muntanya a fer coa de gat.
5. per analogia Apèndix, part d'una cosa, semblant per la forma, la posició o la inserció, a la cua d'un animal. 
ex: Un piano de coa? Vols un piano de coa? 
6. Filera de persones, d'animals, de coses posades l'una darrere l'altra, especialment de persones que esperen llur torn.
ex: Ie! a fer coa, com tots!
cast. cola
6. vulgarisme Membre masculí, penis.
ex: No pensa *en el cap, pensa *en la coa.
cast. rabo
ETIM.: del llatí vulgar cōda (contracció de cauda), mat. sign.
malnom d'Oliva: Cuot [koɔ́t]
nota:
És una de les moltes paraules que perden força davant la interferència dels castellanismes *rabo i *cola.
FMB

Vaja el món!

[vaʤalmón] loc. interjectiva Vaja! Caram!
ex: Vaja el món, quina xica més llandosa!
ETIM.: Sembla ser una forma modificada del renec Vot(e) al món que va passar a Vatua el món en altres parles. La forma original Vot(e) a Déu, considerada blasfema, va ser modificada amb el substantiu de contrapartida món. La deformació de vot al es va anar interpretant com l'imperatiu del verb anar, vaja. El resultat és una exclamació innòcua, pròpia del llenguatge popular femení.
MCGM, JM, APM

Crístina…!

[kɾístina] o [kɾistína] inici d'interjecció lligada al renec blasfem que fa servir el nom de Crist. Per tal d'evitar la blasfèmia es fa acabar amb la terminació -ina que recorda el nom propi femení i a més se li sol afegir substantius o adjectius rotunds. Cristina marinera! Cristina món! No obstant això, no perd notes del renec com ara quan s'inicia l'exclamació amb el prefix re- reiteratiu: Recrístina…!
És una exclamació vinculada sobretot al llenguatge femení, poc donat a la blasfèmia.
MCGM

Joc de tello

Joc de tello
loc. substantiva sambori, xarranca … Joc en què es tracen en terra una sèrie de caselles o compartiments numerats, generalment formant un figura acabada en línia corba, i anant a peu coix fan córrer a cops de peu una tella (tello), que ha de passar d'una casella a l'altra a les altres del dibuix fet a terra segons un ordre i unes regles determinades. 
cast. rayuela, infernáculo, castro.
vegeu tello


tello

[téʎo] tella, tell, telló subst m. Tella de jugar, normalment al joc de tello o sambori. Tros de teula,  de rajola, de test o de pedra plana; o una pedra plana sencera. 
cast. tejo
ETIM.: masculinització de tella, del llatí tēgŭla, ‘teula’.
vegeu Joc de tello

reballar

[reβaʎáɾ] v1. trLlançar amb força, amb violència; llançar enlaire.
ex: Li va reballar de braç la botella en tot l cap.
cast. arrojar 
2. pron. Llançar-se amb força cos i tot.
ex: Es va reballar un bac que tot pensàvem que no la contava. 
cast. arrojarse, tirarse
ETIM.: segurament alteració de rebel·lar.
JC, CMN

La uela fa arròs en…


La *uela fa arròs *en ceba
i el *uelo diu que no en vol.
La *uela s'alça i li pega
i el *uelo trenca el perol.
La *uela fa arròs *en col
i el *uelo diu que no [en] vol.
la *uela s'alça li pega
i li trenca al *uelo el perol.

NMT, JMN, AST, SAP