bramar

[bɾamáɾ] 1. v. intr. Cridar, fer brams, l'ase o altres animals.

cast. rebuznar (dels ases), rugir (dels lleons), bramar (dels bous, etc.).

ex. Hi-hà, hi-hà… com bramen els burros.

2. Cridar fort, les persones.

cast. bramar, rugir.

ex. Brama tant que no sé què diu.

3. Cantar fent grans crits i desentonant.

cast. bramar, berrear.

ex. Com sempre. Borratxo… bramant pel carrer.

4. Plorar fort.

ex. El xiquet? Tota la nit bramant.

cast. berrear.

5. Parlar molt irracionalment.

ex. Eixe poctrellat només sap bramar.

cast. rebuznar 

6. Fer soroll fort la mar, l'aigua impetuosa o la tempesta.

cast. bramar.

7. Tindre sensació insuportable de cremor, picor, coentor.

ex. Em fa mal el tall? Digues que em brama.

Etim.: del germ. brammon, mat. sign. (DCVB), d'origen onomatopeic, comú amb altres llengües romàniques (GDLC).

brial

[bɾiál] 1. subst. m. Peça de roba interior femenina consistent en una falda de tela blanca.
cast. enaguas.

2. Falda comuna que les dones duen per dins de casa.

ETIM.: de l'ant. blial, d'origen occità, l'origen del qual sembla ser una forma *blidalt, de procedència desconeguda 

TPC

bovar

[bováɾ] bogar Lloc on es crien boves en abundància.
cast. espadañal. 
ETIM.: derivat col·lectiu de bova. 
topònim sequiol del (o de) Bovar, a l’àrea arrossera del sud del terme, que pren l’aigua del riu Bullent i la deixa al riu Molinell a través del sequiol del Barranquet. 
vegeu bova

buanya

[buáɲa] subst. f. Ferida de molt mal aspecte; crosta que es fa en les ferides quan se sequen.

ex. Ves al metge i que et mire eixa buanya, que està endenyada.

ETIM.: format per regressió del llatí būbon, ‘inflor’, ‘tumor’ [búa] amb un sufix d'increment -ania.

badívol

[baðívoɫ] badívola (f) [baðívoɫa] adj. 1. Buit;  desocupat.

ex. Han deixat el pati badívol: demà començaran els obrers a fer els fonaments.

cast. baldío

2. Espaiós; que té molt de lloc buit. 

cast. despejado, espacioso

ex. Dalt la cambra han arrimat els *trastos i s'ha quedat tot badívol.

ETIM.: derivat de badiu, de l'àrab bāṭil ‘inútil’, més el sufix -ol, 'amb aspecte, aparença' (cf. mengívol)

diàleg de l'informant:

Ho he escoltat quan es tracta d'un espai sense cap cosa.

JM

bassot

[basɔ́t] toll subst. m. Bassa gran d'aigua dolça; bassa gran.

ETIM.: augmentatiu de bassa; d'origen preromà protohispànic, probablement preindoeuropeu (probablement ibèric?) *balsa o *barsa, que presenta derivacions en català, castellà i portugués, en algun dialecte occità i en la toponímia de Sardenya (cfr. Corominas DECast, i, 380, i J. Hubschmid en ELH, i, 50).

A Oliva, zona del terme i nom de carrer

diàleg de l'informant

–A la marjal hi ha séquies i llacs denominats bassots.

–Al costat dels quals (bassots) està la sénia des d'on es repartia l'aigua per un sistema de canalitzacions. Jo he anat a regar amb un motoret, abans es feia amb un burret (tracció animal) I més abans... 

PSM

berquelló

[beɾkeʎó] broquet subst. m. Broc llarguer per on aboquen el líquid d'una canterella, d'una ampolla o d'altre recipient; canya tallada per poder abocar amb facilitat un líquid (ví, oli). 

cast.: pico, boquilla

ETIM.: de bec del del cèlt. beccus 'boca dels ocells' amb el sufix diminutiu -elló que dóna bequelló 'boqueta'. La [ɾ] no etimològica pot porcedir d'una contaminació fònica de broc.

PSM

berquelló

bou

[bɔ̞́w] subst. m. Art de pescar que consisteix en una gran peça de xarxa composta essencialment d'una bossa o depòsit i de dues prolongacions anteriors i laterals que són estirades per dues barques.

ETIM.: del llatí bŏlus, ‘acte de tirar xarxes’

vegeu: *xèrcia, boltix

bou (font: DCVB)

bolitx

[boɫíʧ] subst. m. Art de pescar, de la mateixa forma que l'art de bou, però més menut i de malla més estreta.

cast. boliche.

 ETIM.: del gr. βολίδιον, dim. de βóλος ‘xarxa’, segons Coromines.

vegeu *xèrcia, bou

borroner

[boronéɾ] borronera (f.) [boronéɾa] subst. Persona que tracta i que ven borra destinada a fer o a reomplir matalafs.

Etim.: derivat de borra.

Antic malnom d'Oliva: Borronera

vegeu matalaf, borra

Bè, borreguet…

Bè, borreguet,

que la mare no té llet.

La poqueta que tenia

l'ha beguda este xiquet!

Cançó destinada a infants molt menuts. Se sol cantar tot fent saltar de manera suau el xiquet assegut sobre una cama de l'adult.
RMM, PSM

Baix postetes

loc. adv. de lloc En un lloc que no es vol revelar, com un lloc amagat sota unes posts. Activa la ironia per tal de manifestar: No res t'importa!

diàleg dels informants:

–A ma casa sempre s'ha dit responent a On estàs?? i no tenies ganes de donar explicacions.

–He preguntat a mon pare sobre el significat de "baix postetes" i m'ha recitat esta cançoneta. Es col.locaven dos xiquets, d'esquena a esquena, amb els braços entrellaçats; l'un doblegava el cos, quedant l'altre enlaire, i li deia el primer: 

 –A on estàs? 

–Baix postetes. 

–Què menges? 

–Farinetes. 

–Què beus? 

–*Auia de la mar. 

–Que es torne a voltejar. 

Després es canviava el torn, el de dalt passava baix, i seguien el joc.

XL, PFS, MCGM

Bup, rates!

loc. exclamativa irònica Expressa incredulitat davat d'allò dit per un interlocutor.

diàleg dels informants:

Mon pare l'utilitza molt... en un to de burla, com si afegira, "això és el que tu t'has cregut". 

NMT, MLC

beneït

[beneít] beneïda (f.) adj. i subst. 1. Que ha rebut benedicció.

cast.: bendito. 

beneit (beneita) 2. Persona molt bona, tota de Déu. 

ex: Era un beneït que no tenia mai res. Tot *lo seu era per als pobres.

3. Persona ingènua. 

ex: Ai, beneït! Te a peguen com volen!

4. Curt d'enteniment.

ex: Els beneïts solen ser bones persones.

cast. tonto.

ETIM: del llatí bĕnĕdĭctu, mat. sign. || 2, 3, 4, que es va convertir en *bĕndĭctu,*benectu, *beneitu, beneit (forma comuna en català). Per altra part el mateix participi llatí seguí una altra evolució, conservant la ĕ protònica i convertint-se la ĭ en ī per influència de l'infinitiu benedīcere, d'on resultaren les etapes *benedīttu, benesit, beneït. Esta darrera forma és la que perdura com a participi verbal; en català general beneit ja no té valor verbal, sinó purament nominal. Fins un cert temps es varen mantindre en paral·lel les formes beneit / maleit i beneït / maleït amb marques semàntiques lligades a la forma de ser (en el primer cas) i a l'acció teologal i moral (en el segon cas). A la nostra parla hi ha hagut un trencament i les marques psicològiques passen a la parella d'antònims beneït / maleit.

vegeu maleit

bufa-rotllos

[búfaróʎos] subst. m. i f. Persona amb un sentit de la realitat deficient, fantasiosa, donada a projectes escabellats o inconsistents; fracassat.

ex: No *vullc sentir-te parlar de les idees d'eixe bufa-rotllos!

ETIM: construït amb el verb bufar en 3a pers. del sing. del pres. d'ind. i el plural del subst. rotllo. Vol expressar l'acció inútil de qui bufa aire per un forat.

vegeu xafa-xarcos

boles

[boɫes] naftalé, naftalina, càmfora subst. f. plur. Conjunt d'unitats de naftalé impur de cos esfèric utilitzat principalment per a combatre les arnes.

ex: No se n'anava  mai a estiuar sense omplir els armaris de boles.

buf

[búf] subst. m. 1. Acte de bufar, i l'aire que s'impulsa bufant.
cast. soplo.
2. Espai brevíssim de temps.
ex: És fer buf, i ja està fet!
cast. soplo. 
ETIM: postverbal de bufar.
vegeu bufa

bodoc

bodocs

[boðɔ́k] subst. m. Relleu de forma redona que serveix d'adorn en alguns brodats.

ex: Allí estava, fent bodocs mentres escoltava la novel·la de la ràdio.

cast.: bodoque

ETIM: De l'àrab hispanic búnduq, avellanas, des de l'àrab clàssic bunduq, i este del grec [κάρυον] ποντικόν, [nou] pòntica). 

diàleg de l'informant:

Fer "bodocs", redolinets amb puntades de fil, elements decoratius en els brodats (centre de floretes...)

MCGM

baluard

[baɫuáɾt] subst. m. 1. Element de fortificació. 

2. Protecció, defensa. 

3. Edifici de defensa.

4. Objecte o cosa voluminosa poc útil o que fa nosa.

ex: Lleveu-me este baluard d'ací que només faig que entropessar!

ETIM.: del francés medieval boulouart  (des del germànic bolwerk).

vegeu estribanc per a 4.

MCGM

bona cosa

[bɔ́nakɔ́za], vulgarment [bánakɔ́za] locució substantiva Gran quantitat, molt; una quantitat considerable d'alguna cosa. 

1.  Usat com adj. i pron. 

ex: Hem menjat bona cosa d'arròs. Massa i tot.

2. Usat com a adverbi: 

ex: Quan li ho varen dir va plorar bona cosa.

La pronunciació vulgar [bánakɔ́za] denota un grau alt de lexicalització que indica que s'ha perdut la conciència de trobar-se davant d'una locució.

–Em vols?

–[bánakɔ́za]!