dilluns, 16 de juliol de 2012

beneït

[beneít] beneïda (f.) adj. i subst. 1. Que ha rebut benedicció.
cast.: bendito
beneit (beneita) 2. Persona molt bona, tota de Déu. 
ex: Era un beneït que no tenia mai res. Tot *lo seu era per als pobres.
3. Persona ingènua. 
ex: Ai, beneït! Te a peguen com volen!
4. Curt d'enteniment.
ex: Els beneïts solen ser bones persones.
cast. tonto.
ETIM: del llatí bĕnĕdĭctu, mat. sign. || 2, 3, 4, que es va convertir en *bĕndĭctu,*benectu, *beneitu, beneit (forma comuna en català)Per altra part el mateix participi llatí seguí una altra evolució, conservant la ĕ protònica i convertint-se la ĭ en ī per influència de l'infinitiu benedīcere, d'on resultaren les etapes *benedīttu, benesit, beneït. Esta darrera forma és la que perdura com a participi verbal; en català general beneit ja no té valor verbal, sinó purament nominal. Fins un cert temps es varen mantindre en paral·lel les formes beneit / maleit i beneït / maleït amb marques semàntiques lligades a la forma de ser (en el primer cas) i a l'acció teologal i moral (en el segon cas). A la nostra parla hi ha hagut un trencament i les marques psicològiques passen a la parella d'antònims beneït / maleit.
vegeu maleit