salpassa

[saɫpása], [saɾpása] o [seɾpása] Aigua salada per a beneir; salpàs.

ETIM.: del llatí salis sparsio, ‘espargiment de sal’.

Tradició religiosa lligada a la Setmana Santa. El Dimarts i el Dimecres Sant un capellà –que solia ser el rector o el vicari– de cada parròquia, revestit i acompanyat almenys d'un acolitet que li portava la caldereta, amb aigua salada (?) beneïda, i el salpasser i d'alguns acolitets més amb cistelles. Passava per les cases, carrer per carrer, per tal de beneir-les. El veïnatge li feia almoina amb ous normalment. Una colla de xiquets amb maces anava davant seu i picaven a les portes per fer que obriren. Mentre caminaven, cantaven una sèrie de cançonetes com ara:

Pica, pica maça

que la meua és de carrasca

i la teua és de pi.

Qui vol picar amb [en] mi?

Qui vol cotar amb mi

que la meua és de pi?

Qui vol cotar amb maça [en masa]

que la meua és de carrasca?

Ous ací, ous allà

bastonades [bastonáes] al Plebà [plevá] (1).

Ous a la pallissa,

bastonades a la Perevissa (2).

Ous al ponedor,

bastonades al Rector [retóɾ] (3).

Ous a l'estable,

bastonades al diable.

El pare vicari (4),

tancat dins l'armari [almáɾi],

jugant [ʤuánt] a pilota,

resant el Rosari.

partitura de la Salpassa

Noteu:

(1) Rector de la parròquia de Santa Maria (la *iglésia).

vegeu plebà

(2) Segurament el de la parròquia de Sant Roc.

(3) La filla de Pere Eivissa (castelllanitzat com Ibiza), personatge molt conegut i popular al poble.

(4) Segons Juan Navarro, el vicari és un tal Mossén Monyinos, vicari, i personatge popular al poble.

Tot i tractar-se d'una tradició religiosa festiva, envoltada de bon humor, cal remarcar l'agressivitat que en traspua: colps, bastonades…  als clergues i a una persona significant del poble.

GB, CMN, MAFS, OCC