divendres, 9 de desembre de 2011

salpassa

[saɫpása], [saɾpása] o [seɾpása] Aigua salada per a beneir; salpàs.
ETIM.: del llatí salis sparsio, ‘espargiment de sal’.
Tradició religiosa lligada a la Setmana Santa. El Dimarts i el Dimecres Sant un capellà –que solia ser el rector o el vicari– de cada parròquia, revestit i acompanyat almenys d'un acolitet que li portava la caldereta, amb aigua salada (?) beneïda, i el salpasser i d'alguns acolitets més amb cistelles. Passava per les cases, carrer per carrer, per tal de beneir-les. El veïnatge li feia almoina amb ous normalment. Una colla de xiquets amb maces anava davant seu i picaven a les portes per fer que obriren. Mentre caminaven, cantaven una sèrie de cançonetes com ara:

Pica, pica maça
que la meua és de carrasca
i la teua és de pi.
Qui vol picar amb [en] mi?

Qui vol cotar amb mi
que la meua és de pi?
Qui vol cotar amb maça [en masa]
que la meua és de carrasca?

Ous ací, ous allà
bastonades [bastonáes] al Plebà [plevá] (1).
Ous a la pallissa,
bastonades a la Perevissa (2).
Ous al ponedor,
bastonades al Rector [retóɾ] (3).
Ous a l'estable,
bastonades al diable.

El pare vicari (4),
tancat dins l'armari [almáɾi],
jugant [ʤuánt] a pilota,
resant el Rosari.
partitura de la Salpassa
Noteu:
(1) Rector de la parròquia de Santa Maria (la *iglésia).
vegeu plebà
(2) Segurament el de la parròquia de Sant Roc.
(3) La filla de Pere Eivissa (castelllanitzat com Ibiza), personatge molt conegut i popular al poble.
(4) Segons Juan Navarro, el vicari és un tal Mossén Monyinos, vicari, i personatge popular al poble.
Tot i tractar-se d'una tradició religiosa festiva, envoltada de bon humor, cal remarcar l'agressivitat que en traspua: colps, bastonades…  als clergues i a una persona significant del poble.
GB, CMN, MAFS, OCC