dissabte, 8 d’octubre de 2011

badall

[baðáʎ] subst. m. 1. Inspiració bucal, profunda, llarga i involuntària, amb separació de les mandíbules i seguida d'una expiració també profunda i prolongada, sovint sorollosa; acte d'obrir la boca per un moviment espasmòdic d'inspiració seguit d'expiració prolongada, produït per la son, la fam, el cansament o l'avorriment o el malestar.
ex: Se li va escapar un badall de son
cast. bostezo
2. Obertura incompleta.
ex: Em mirava pel badall de la porta.
cast. resquicio
3. Escletxa produïda entre dues parts d'una cosa trencada.
ex: Hi havia un badall d'un pam d'ample al barandat.
cast. raja, grieta.
ETIM.: probablement prové del llatí vulg. *batacŭlum, mat. sign., però també pot derivar de badar, amb el sufix -all; també pot tractar-se d'un postverbal de badallar.