diumenge, 24 de juliol de 2011

creure

[kɾéwɾe] v. 1. intr. Tindre fe (abs. sense complement 'tindre fe religiosa').
ex: Ell creu. És catòlic practicant.
2. intr. Adherir-se a una cosa com a vera, o a una persona com a veraç (amb el complement introduït amb la preposició en).
ex: Si no crec en mon pare, en qui puc creure?
3. intr. Tindre fe en la realitat, en l'eficàcia, en la probabilitat, d'una cosa.
ex: Creia en la teoria de la evolució.
4. intr. Tindre fe en la veracitat d'algú, en la seua virtut.
ex: Creuré en tu si m'ho demostres.
5intr p ext Creure en la paraula d'algú.
ex: Crec que no m'enganya.
6. tr. o pron. Tenir (algú) com a veraç en allò que diu.
ex: Es creuen que ella canviarà les coses.
6. tr. Admetre (alguna cosa) com a certa. Creure's una cosa.
ex: Ja creus que és el teu fill?
7. tr. Tindre per veraç, per veritat; opinar, pensar-se.
ex: Creus que la tecnologia ho resol tot.
8. tr. i pron. Imaginar-se, pensar-se.
ex: Em creia que ja no vindria.
9. tr. Considerar, tindre per tal o tal cosa.
ex: Creurà que no és ta casa.
10. tr. Esperar o témer que passarà alguna cosa.
ex: Tots creien que pedregaria.
11. tr. Obeir. Creure els pares, l'oncle, els mestres; fer allò que altre diu que es faça.
ex: Si no creus *als pares, no tindràs Reis.
12. abs. Esta xiqueta, ni creu ni creurà. És massa cabuda.
ETIM.: del llat. crēdĕre; més acusatiu (sense prep.: 'acceptar, assumir, adherir-se'; amb prep. in 'creure' en sentit estricte): totes les accepcions, llevat de 11 i 12;  més datiu sense prep. 'obeir' (11 i 12).
Les accepcions 11 i 12, molt arrelades al parlar tradicional, van perdent vigència davant de obeir.