rascar

[raskáɾ] gratar v. 1. tr. Fregar amb algun cos dur sobretot per fer desprendre d'un altre cos alguna cosa.

ex: Si rasques tan fort faràs saltar la pintura.

cast. rascar.

2. tr. i pron. Fregar o fregar-se amb les ungles.

ex: Quina picor! Rasca'm, rasca'm!

cast. rascar, rascarse 

3. intr. Ser raspós.

ex: La falda li rascava les cuixes.

4. Fer un soroll de fregament poc fi. 

ex: Si no embragues bé, el motor rasca.

5.. tr. pop. Tocar malament (un instrument musical de corda).

ex: Tocar la guitarra? Rascar-la, voldràs dir!

6. intr. Fer una llaurada o cavada superficial; tallar les herbes o la brossa.

ex: Ara toca rascar, més avant ja tonyarem.

ETIM.: del llatí vulgar *rasĭcare, freqüentatiu de radĕre (participi rasus) 'raure, afaitar'

MCGM, JM

Rascar-li l'espina al matxo

loc. verbal En referència a fer coses inútils, a perdre el temps.
vegeu rascar i matxo

MCGM

Toca amb mi!

[tɔkanmí] fraseologia  Equival a dir: Vine amb mi, Acompanya'm, Seguix-me…

Expressa segons l'entonació fermesa, resignació… 

La forma original podria ser molt bé: Toca! Vine amb mi.

JC

llapissera

llapisseres

[ʎapiséɾa] llapidera, llapis subst. f. Estri per a dibuixar i escriure, constituït per una mina inclosa en una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta, el cap del qual es talla en punta a fi de deixar descobert l'extrem de la mina; portallapis.

ex: Si tornes a deixar-te les llapisseres a casa, el mestre et castigarà.

cast. lapicero. 

ETIM.: derivat de llapis a través de l'italià lapis, 'substància d'ús pictòric i gràfic', amb influx del llatí lapis, -ĭdis 'pedra', amb el sufix -era que sol expressar el continent. 

RMS

brofegada

[bɾofeɣá] grolleria, grosseria subst. f. Dita o feta d'una persona bròfega. 
ex: No *vullc sentir brofegades en ma casa!
ETIM.: de bròfec amb el sufix -ada, que expressa l'acció.

bròfec

[bɾɔ́fek] bròfega (f.) [bɾɔ́feɣa] groller, grosser subst. Adust, aspre en el tracte; bast.

ex: Em fa por quan obri la boca. És tan bròfec!

cast. rudo, áspero. 

ETIM.: formació onomatopeica damunt l'arrel brf-, expressadora del soroll que fa amb la boca una persona o animal irritat. (DCVB)

d'origen incert, potser d'una forma ll. *vŏfrĭcus, der. de *vofer, que podria ser la forma vulgar del clàssic vafer, vafra, vafrum 'astut, hàbil'. (GDLC)

LLN, RPM, MCGM

benzina

[benzína] o [bensína] subst. f. Líquid volàtil que procedeix de la destil·lació del petroli; conjunt de fraccions obtingudes en la destil·lació del petroli, que comprén les classes diverses de gasolina, el petroli de cremar, la ligroïna, etc. 

ex: Mon pare tenia una mistera de benzina. 

cast. bencina. 

ETIM.: derivat del llatí modern benzoe, ‘benjuí’. 

Quan jo era menuda la "benzina" la utilitzàvem per llevar taques a la roba i la compràvem a granel en una xicoteta drogueria (Casa Molió); per suposat duies tu l'ampolleta. 

MCGM

Més val això que…

fraseologia Més [s'ho] val això [no] que una punyada a l'ull.

Es fa servir per tal expressar l'acceptació d'una situació possible o esdevinguda valorada com un mal menor.

JP

balder

[baɫðéɾ] baldera (f.) [baɫðéɾa] adj. 1. Ample i sobrer per allò que ha de contenir.

ex: No veus que eixa bata li vindrà baldereta?

cast. holgado.

2. Que no ve just, sinó que cap amplament dins el seu receptacle; dit d'una cosa que no ajusta exactament dins una altra o entorn d'una altra.

ex: La funda del sofà es veia massa baldera.

ETIM.: derivat de l'àrab bāṭil, ‘va’, ‘inútil’, amb el sufix romànic -arĭu. (DCVB)

potser der. de balda, pel moviment folgat que sol tenir, o del germ. bald- 'animós, ràpid', que hauria donat lloc a la idea de 'lleuger de moviments'. (GDLC)

MCGM

punyada

[puɲá] colp de puny subst. f. Colp violent donat amb la mà tancada amb força. 

ex: D'una punyada li va tombar tres dents. 

cast. puñada, puñetazo. 

ETIM.: derivat de puny, del llatí pŭgnus, mat. sign. amb el sufix -ada, que reforça l'acte des de la perspectiva d'allò amb el què es percudix 

RMS

galtada

[gaɫtá] bufetada subst. f. Colp donat a la galta. 

ex: Quan la va voler besar, ella li va soltar una galtada…! 

cast. bofetada. 

ETIM.: de gauta, des d'un preromà indoeuropeu *gáuota, comú amb altres llengües romàniques, probablement també descendent d'un indoeuropeu *gonunta, d'on provenen en altres llengües de la mateixa família indoeuropea noms de 'galta' o 'mandíbula'. El sufix -ada marca el punt de recepció del colp i no, com en altres casos, el context de l'objecte o la part amb la qual es dóna, com ara en el cas de martellada, punyada…

RMS, SA, MAFS

Tindre tanta fam…

fraseologia Tinc tanta fam, que em menjaria la Casa Santa! 

Expressió exclamativa per tal de denotar una fam desmesurada; tant com la "intocabilitat", la grandària i la mala digestió de l'aliment cobejat. 

El judaisme considera que el Temple de Jerusalem (ha Bet hamicdás) és la Casa Santa per excel·lència. L'Alcorà fa referència a la Ka'ba com la Casa Santa. Els cristians anomenen Casa Santa la casa de Maria i de Josep a Natzaret que ara es troba a Loreto (Itàlia). També cabria entendre com Casa Santa qualsevol església.

MLC

remullar

[remuʎáɾ] o [aremuʎáɾ] v. tr. 1. Posar una cosa en contacte amb un líquid: aigua, vi, etc., perquè es dessale, se n'amare, etc.; banyar (mullar) molt.

ex: Has posat a remullar els cigrons?

cast. mojar, remojar.

2. Refrescar; beure; beure (normalment alguna beguda alcohòlica) per celebrar alguna cosa.

ex: I quan el remullem, el teu ascens?

cast. remojar.

ETIM.: del llatí remŏlliāre, ‘ablanir’, ‘ablanir per la humitat’, ‘mullar’.

diàleg dels informants:

–[M'he xopat] i estic feta un remull! 

–O xopeta. 

–Estic arremullà(da).

MCGM, LLN

xopar

[ʧopáɾ] v. 1. tr. Banyar, mullar intensament una cosa, fins a deixar-la penetrada o impregnada del líquid.

ex: La ploguda li ha xopat tot el vestit.

cast. mojar, empapar.

2. Mullar-se intensament amb aigua, especialment amb la de la pluja.

ex: S'havia xopat de cap a peus quan havia caigut a la séquia. 

cast. empaparse

ETIM.: del llatí vulgar *exsuppare, derivat de suppa, ‘sopa, pa mullat’; també podria ser una formació onomatopeica damunt el soroll xòp d'una cosa en mullar-se o remoure's dins un líquid.

PE, RM, LLN, MAPS

mullar

[muʎáɾ] banyar, sucar v. 1. tr. Posar una cosa dins un líquid i tornar-la'n traure (la ploma en el tinter, el pa en la llet…).

ex: Mullava la molleta en el rovell de l'ou i …al pap! 

2. Fer esdevenir moll, cobert o impregnat d'aigua o d'un altre líquid. 

ex: Si mulles bé l'argila es reblanirà.

3. pron. Intentar; comprometre's.

ex: Si algú es vol mullar, que parle… jo no!

5. fig. Traure profit d'alguna cosa.

ex: Diuen que en política tots mullen.

6. intr. Tindre una relació sexual, des del punt de vista masculí.

ex: Anit la va conéixer i anit mateix va mullar!

ETIM.: del llatí vulgar mŏllĭare, ‘reblanir, fer moll, estovar’.

CMN, JB

Jo sé una cançó…

Jo sé una cançó de fil i cotó
que els àngels li canten al Nostre Senyor
amb una guitarra
i amb un guitarró.
Em gite amb ma *uela i li pixe el faldó.
	Ma *uela s'enfada
	i li dóna un rentó.
Me'n vaig a la plaça
i em compre un meló.
Em menge la molla		Me menge les figues
i tire el *peçó.		i tire el *peçó.

RM, JM, JMN

enravenar

[anravenáɾ] v. 1. tr. Privar de flexibilitat, posar rígid. 

ex: Estic enravenat de fred! Necessite entrar!

cast. entiesar.

2. pron. Posar-se rígid pel fred, per la mort, per una acció química, etc. 

cast. ponerse yerto, aterirse (de fred). 

ETIM.: es deriva de rede (< rĭgĭdu) per via de la forma enredenar, variant reg. de enrederar, amb -n- analògica amb mots acabats ant. en n que reapareix en der. (orfe, orfenet), confós popularment amb un derivat per l'analogia de rave. 

JB, XL

banyar

[baɲáɾ] v. 1. tr. Ficar, posar dins l'aigua o un altre líquid (algú, el cos o una part d'ell, o alguna cosa) i tenir-l'hi durant un quant temps per efectes higiènics o medicinals, o una cosa per preparar-la o modificar-la per qualque ús industrial o artístic. 

ex: Banyava les peces en gasolina per a llevar-los l'oli de motor.

cast. bañar

2. tr. Mullar abundosament, cobrir d'una capa de líquid. 

ex: Banya bé la taula i la netejaràs millor.

3. per analogia Efecte o semblança produït per algun element com ara la llum. 

ex: La llum de la lluna banyava els caramulls dels tarongers.. 

4. tr. Tocar l'aigua de la mar, d'un llac, etc. (algun indret). 

ex: La mar banya la costa del nostre terme.

5. Referit a un producte de rebosteria remullat amb licor.

ex: Què bo que està el rotllo banyat!

ETIM.: del llatí balnĕare, mat. sign.

noteu que:

Fins fa poc, entrar a la mar, al riu, a una bassa… voluntàriament era prendre el / un bany. banyar-se era fer-ho involuntàriament o parcialment.
diàleg dels informants:
–Fer-se una sopa: banyar-se amuntó.

–Significat de mullar-se o banyar-se la roba, per la pluja, per haver xafat una basseta del carrer etc...

–Dita:Qui peixet vulga menjar, el culet s'haurà de banyar.

–Qui vullga peixet s'ha de banyar el culet.

VCP, PSM, RM, JB, XL

mullar

[muʎáɾ] banyar, sucar v. 1. tr. Posar una cosa dins un líquid i tornar-la'n traure (la ploma en el tinter, el pa en la llet…).
ex: Mullava la molleta en el rovell de l'ou i …al pap! 
2. Fer esdevenir moll, cobert o impregnat d'aigua o d'un altre líquid. 
ex: Si mulles bé l'argila es reblanirà.
3. pron. Intentar; comprometre's.
ex: Si algú es vol mullar, que parle… jo no!
5. fig. Traure profit d'alguna cosa.
ex: Diuen que en política tots mullen.
6. intr. Tindre una relació sexual, des del punt de vista masculí.
ex: Anit la va conéixer i anit mateix va mullar!
ETIM.: del llatí vulgar mŏllĭare, ‘reblanir, fer moll, estovar’.
CMN, JB

salpassa

[saɫpása], [saɾpása] o [seɾpása] Aigua salada per a beneir; salpàs.

ETIM.: del llatí salis sparsio, ‘espargiment de sal’.

Tradició religiosa lligada a la Setmana Santa. El Dimarts i el Dimecres Sant un capellà –que solia ser el rector o el vicari– de cada parròquia, revestit i acompanyat almenys d'un acolitet que li portava la caldereta, amb aigua salada (?) beneïda, i el salpasser i d'alguns acolitets més amb cistelles. Passava per les cases, carrer per carrer, per tal de beneir-les. El veïnatge li feia almoina amb ous normalment. Una colla de xiquets amb maces anava davant seu i picaven a les portes per fer que obriren. Mentre caminaven, cantaven una sèrie de cançonetes com ara:

Pica, pica maça

que la meua és de carrasca

i la teua és de pi.

Qui vol picar amb [en] mi?

Qui vol cotar amb mi

que la meua és de pi?

Qui vol cotar amb maça [en masa]

que la meua és de carrasca?

Ous ací, ous allà

bastonades [bastonáes] al Plebà [plevá] (1).

Ous a la pallissa,

bastonades a la Perevissa (2).

Ous al ponedor,

bastonades al Rector [retóɾ] (3).

Ous a l'estable,

bastonades al diable.

El pare vicari (4),

tancat dins l'armari [almáɾi],

jugant [ʤuánt] a pilota,

resant el Rosari.

partitura de la Salpassa

Noteu:

(1) Rector de la parròquia de Santa Maria (la *iglésia).

vegeu plebà

(2) Segurament el de la parròquia de Sant Roc.

(3) La filla de Pere Eivissa (castelllanitzat com Ibiza), personatge molt conegut i popular al poble.

(4) Segons Juan Navarro, el vicari és un tal Mossén Monyinos, vicari, i personatge popular al poble.

Tot i tractar-se d'una tradició religiosa festiva, envoltada de bon humor, cal remarcar l'agressivitat que en traspua: colps, bastonades…  als clergues i a una persona significant del poble.

GB, CMN, MAFS, OCC

*coa

[kóa] cua subst. f. 1. Part posterior o prolongació més o menys llarga de la part posterior del cos de molts animals vertebrats que forma un apèndix més o menys llarg i conté les vèrtebres caudals o n'és la prolongació pilosa. 

ex: El gosset menejava la coa i lladrava.

cast. rabo

2. Conjunt de plomes rígides inserides a la part posterior del cos d'un ocell, al carpó.

ex: Si li plomes la coa, no volarà.

3. La part posterior i més prima del cos de certs animals, especialment dels peixos i ofidis; aleta caudal. 

ex: Va agarrar la mabra per la coa i la va soltar.

cast. cola

4. Formant del nom d'algunes plantes que tenen una forma que recorda una cua.

ex: Només podia, anava a la muntanya a fer coa de gat.

5. per analogia Apèndix, part d'una cosa, semblant per la forma, la posició o la inserció, a la cua d'un animal. 

ex: Un piano de coa? Vols un piano de coa? 

6. Filera de persones, d'animals, de coses posades l'una darrere l'altra, especialment de persones que esperen llur torn.

ex: Ie! a fer coa, com tots!

cast. cola

6. vulgarisme Membre masculí, penis.

ex: No pensa *en el cap, pensa *en la coa.

cast. rabo

ETIM.: del llatí vulgar cōda (contracció de cauda), mat. sign.

malnom d'Oliva: Cuot [koɔ́t]

nota:

És una de les moltes paraules que perden força davant la interferència dels castellanismes *rabo i *cola.

FMB

Vaja el món!

[vaʤalmón] loc. interjectiva Vaja! Caram!

ex: Vaja el món, quina xica més llandosa!

ETIM.: Sembla ser una forma modificada del renec Vot(e) al món que va passar a Vatua el món en altres parles. La forma original Vot(e) a Déu, considerada blasfema, va ser modificada amb el substantiu de contrapartida món. La deformació de vot al es va anar interpretant com l'imperatiu del verb anar, vaja. El resultat és una exclamació innòcua, pròpia del llenguatge popular femení.

MCGM, JM, APM

Crístina…!

[kɾístina] o [kɾistína] inici d'interjecció lligada al renec blasfem que fa servir el nom de Crist. Per tal d'evitar la blasfèmia es fa acabar amb la terminació -ina que recorda el nom propi femení i a més se li sol afegir substantius o adjectius rotunds. Cristina marinera! Cristina món! No obstant això, no perd notes del renec com ara quan s'inicia l'exclamació amb el prefix re- reiteratiu: Recrístina…!

És una exclamació vinculada sobretot al llenguatge femení, poc donat a la blasfèmia.

MCGM

Joc de tello

Joc de tello

loc. substantiva sambori, xarranca … Joc en què es tracen en terra una sèrie de caselles o compartiments numerats, generalment formant un figura acabada en línia corba, i anant a peu coix fan córrer a cops de peu una tella (tello), que ha de passar d'una casella a l'altra a les altres del dibuix fet a terra segons un ordre i unes regles determinades. 

cast. rayuela, infernáculo, castro.

vegeu tello

tello

[téʎo] tella, tell, telló subst m. Tella de jugar, normalment al joc de tello o sambori. Tros de teula,  de rajola, de test o de pedra plana; o una pedra plana sencera. 

cast. tejo. 

ETIM.: masculinització de tella, del llatí tēgŭla, ‘teula’.
vegeu Joc de tello

reballar

[reβaʎáɾ] v. 1. tr. Llançar amb força, amb violència; llançar enlaire.

ex: Li va reballar de braç la botella en tot l cap.

cast. arrojar 

2. pron. Llançar-se amb força cos i tot.

ex: Es va reballar un bac que tot pensàvem que no la contava. 

cast. arrojarse, tirarse

ETIM.: segurament alteració de rebel·lar.

JC, CMN

La uela fa arròs en…

La *uela fa arròs *en ceba i el *uelo diu que no en vol. La *uela s'alça i li pega i el *uelo trenca el perol.

La *uela fa arròs *en col i el *uelo diu que no [en] vol. la *uela s'alça li pega i li trenca al *uelo el perol.

NMT, JMN, AST, SAP

trinxet

[tɾiɲʧét] subst. m. fig. Trau al cap, ferida com de ganivet al cap. 

cast. chirlo, descalabradura.
ex: Li varen reballar un cudol i li varen fer un trinxet.

ETIM.: del francés tranchet, 'petit ganivet de fulla corba', des del francés antic trenchier (actual trancher 'tallar, partir, capolar'), corresponent literalment al cat. trencar. 

RMS, VCP, PSM, MCGM

torbar

[toɾβáɾ] 1. Destorbar; distraure; interrompre o fer retardar una acció.

ex: No em torbes que no ho podré acabar.

cast. estorbar. 

2. pron. Entretenir-se, invertir temps en una cosa; invertir més temps del que cal o del que convé.

ex: Sempre estava torbat fent maquetes.

cast. entretenerse, tardar.

3. pron. Divertir-se.

ex: El *dumenge *mos torbàvem *juant al Burro.

ETIM.: del llatí tŭrbāre 'alterar la claredat, enterbolir, agitar; torbar; pertorbar'.
vegeu Anar a torbar-se
MCGM

trasconillar-se

[tɾaskoniʎáɾse] esconillar-se v. refl. fig. Anar-se'n d'un lloc dissimulant; fugir, desaparéixer, deixar de veure's una cosa que es busca. 

ex: Es varen trasconillar quan ningú els mirava.

cast. trasconejarse. 

ETIM.: verb construït amb el prefix tras- 'més enllà' i el substantiu conill, emprat originalment pels caçadors per tal de descriure el fet d'haver quedat la caça (especialment els conills) darrere dels gossos que la perseguien. 

MCGM

torba

[tóɾba] subst. f. Vertigen; mareig; torba de cap: rodament de cap previ a perdre els sentits i desmaiar-se. 

ex: Li va agarrar una torbeta i es va morir.

cast. vahido. 

ETIM.: derivat postverbal de torbar.
vegeu torbar

MTG, LLN, MCGM, CMN

caramells

[kaɾaméʎs] escaramells escarafalls subst. m. pl. Demostracions exagerades, insinceres, de reprovació, de refús.

ex: Quins caramells que fa, com és d'exagerada, ho fa tot molt gros.  

cast. aspavientos.

ETIM.: incerta; podria ser que compartís etimologia amb caramell i caramella, del llatí calamĕllu, ‘canyeta’.

Documentat per Joaquim Martí i Gadea com escaramells a Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge (1912-18: II, 191). Marià Aguiló el documenta al seu diccionari en  l'expressió Moure un caramell: moure soroll, armar gresca (Val., ap. Aguiló Dicc.). 

Cal denotar els paral·lelismes fònics entre escaramells i escarafalls, amb un sol grup sil·làbic divergent, el tònic, pel que fa a l'obertura i al nucli: [mé-] vs. [fa-].

MCGM

trumfo

[tɾúɱfo] subst. m. Atot; cadascuna de les cartes del pal que domina el joc. 

ex: Té trumfos. No veus quina careta fa? 

cast. triunfo. 

ETIM.: forma popular de l'antiga forma llatinitzant triümfo, modernament triomf.

vegeu trumfar

trumfar

[tɾuɱfáɾ]  v. intr. 1. En certs jocs de cartes, tirar trumfo; véncer amb un trumfo o atot una carta d'un altre coll o pal. 

ex: Va trumfar a la primera mà.

cast. triunfar.

2. En pastisseria el procés d'estovament de la massa durant la cocció per efecte del rent. 

ex: Quan veges que la coca trumfa una miqueta, apagues el forn.

ETIM.: pres del llatí triumphare, 'véncer'.

vegeu trumfo

Ser esperit de contradicció

loc. verbal també Ser un esperit de contradicció Es diu d'una persona a la qual li agrada molt polemitzar amb qualsevol qüestió; es diu d'algú amb una gran capacitat dialèctica o que sol dir o fer en contra de les preses de posició o de les actituds més convencionals o de les assumides per la majoria.

vegeu esperit

MCGM

esperit

[aspeɾít] subst. m. Hàlit; tercera persona de la Santíssima Trinitat; ànima immortal; ànima racional, pensant i amb sentiment; ànim, principi intern de les resolucions de l'home. 

ETIM.: pres del llatí spīrĭtus, mat. sign. (derivat de spīrare, ‘bufar suaument’). Sembla que el pas de l'accent de l'antepenúltima a la penúltima síl·laba s'explica per la forma de datiu llatí spirítui de l'oració del Glòria Patri. (DCVB)

del llatí spīrĭtus 'alè, buf, aire, esperit', amb canvi de posició de l'accent i dissimilació. (GDLC)

nota:

A Oliva com per tot arreu esperit ha sigut substituït per *espíritu, en castellà per influència dels usos escolars i catequètics en eixa llengua. Tot i això de tant en tant se sent dir en expressions com ara: Patir d'esperit o Ser esperit de contradicció.

Patir d'esperit

loc. verbal. Tindre un patiment o una preocupació psicològica profunda i prolongada; especialment, sentir una preocupació gran per algú que importa i que es troba en una situació irregular.

ex: Des de que el fill s'havia donat a la beguda, ella no deixava de patir d'esperit. Este xiquet no para mai per casa. Em fa patir d'esperit.
vegeu esperit
MCGM, MAFS

llangostí

llangostí

[ʎaŋgostí] llagostí subst, m. Crustaci de l'ordre dels decàpodes de diferents espècies – p. ex: de la família dels peneids (Penaeus kerathurus) o de la família dels acrídids (Penaeus camarote)–, amb les primeres antenes molt curtes i juntes, amb closca poc consistent d'un color grisenc, de forma semblant a la llagosta de mar, però molt més menut (de 10 a 15 cm.) i de color roig rosat i de carn molt apreciada. 

cast. langostino.

ETIM.: del llatí vulgar *lacŭsta, des del llatí clàssic locŭsta, mat. sign. La a de la síl·laba inicial de llagosta ha fet pensar que probablement la base d'aquesta forma (com de les altres variants romàniques) degué ser una forma llatina *lacŭsta produïda per analogia de lacus. Post. es va generar una forma masculina llagost i es va generar el diminutiu llagostí. Finalment alguns subdialectes van introduir un –n– per acostament o en paral·lel al cast. i per distingir el crustaci de l'insecte.

vegeu llagostí

llagostí

[ʎaɣostí] llagost, llagosta subst. m. 
Insecte ortòpter de la família dels acrídids, de diferents espècies, principalment la Stauronotus maroccanus: de cos més o menys massís, de colors terrosos, rogencs o verds, les antenes curtes, l'òrgan estridulós format pels èlitres i els fèmurs i l'oviscapte molt curt; té dues de les cames molt llargues i potents, que li permeten saltar a gran distància.

cast. langosta, saltón, saltamontes.

ETIM.: del llatí vulgar lacŭsta, des del llatí clàssic locŭsta, mat. sign. La a de la síl·laba inicial de llagosta ha fet pensar que probablement la base d'aquesta forma (com de les altres variants romàniques) degué ser una forma llatina *lacŭsta produïda per analogia de lacus. Post. es va generar una forma masculina llagost i finalment es va generar el diminutiu llagostí.

llagostí