baluard

[baɫuáɾt] subst. m. 1. Element de fortificació. 

2. Protecció, defensa. 

3. Edifici de defensa.

4. Objecte o cosa voluminosa poc útil o que fa nosa.

ex: Lleveu-me este baluard d'ací que només faig que entropessar!

ETIM.: del francés medieval boulouart  (des del germànic bolwerk).

vegeu estribanc per a 4.

MCGM

ceguellot

[seɣeʎɔ́t] ceguellota (f.) [seɣeʎɔ́ta] subst. i adj. Curt de vista, que té molt mala vista, que s'hi veu apenes.

ex: Cada dia està més ceguellot. Passa pel meu costat i ni em reconeix!

cast. cegato, cegatón.

ETIM.: de cec/*cego amb un infix (-ell-) i un sufix (-ot) diminutius

*cego

[séɣo] cega (f.) [séɣa] cec subst. i adj. 1. Mancat del sentit de la vista. 
ex: Els cegos cantaven cançons antigues.
2. Mancat de discerniment per efecte d'una passió. 
ex: Està tan cego? No veu que eixa dona no li convé?
3. Mancat o escàs d'obertures; dit d'un conducte, un forat, etc., obstruït o sense sortida. 
ex: Només *n'hi un barandat *en una finestra cega.
cast. ciego. 
ETIM.: de cec, del llatí caecu, mat. sign., amb contaminació del cast. ciego.

No posar-li bolleta

loc. verbal No confiar en algú, no fiar-se'n gens.

ex: Jo, a eixa persona, no li posaria bolleta.

MCGM

rango-marrango

[ráŋgomaráŋgo] adv. de mode xano-xano, xino-xano Caminant a poc a poc; anar o fer sense pressa però sense pausa.

ex: I ella, rango-marrango, se n'anava a visitar la seua germana.

cast. despacito.

vegeu xano-xano

nota:

En mallorquí rango significa 'persona bruta'.

APM

Lo tot

loc. substantiva Allò més important, allò que fa que una cosa siga el que és. 

ex: Lo tot del putxero és la pilota.

LLN

Seguit seguit

loc. adv. de mode  Contínuament; sense solució de continuïtat, immediatament,  ràpidament; sense dubtar.

ex: Això ho fa ell seguit seguit.

També seguidet seguidet.

LLN

Ser un *flare marmolador

loc. subst. També paréixer un *flare marmolador. Ser algú amb mal geni que protesta de tot; ser algú que sempre parla entre dents tot protestant.

vegeu *flare i marmolar

hipòtesis:

1. Per referència a la dialèctica agressiva que empraven alguns religiosos des de la trona, que amenaçaven amb càstigs, excomunions i condemnació eterna.

2. Per referència a les pregàries en veu baixa dites a tothora pels religiosos. 

*flare

[fláɾe] vulgarisme frare subst. m. Religiós pertanyent a certs ordes catòlics, especialment als mendicants (franciscans, dominics, agustins, carmelitans…); per extensió, clergue regular: religiós, monjo. 

cast.: fraile

ex: Sap molt. És que va estudiar *en els *flares.

ETIM.: del llatí fratre, ‘germà’
malnom d'Oliva

marmolar

[maɾmoláɾ] renyar, bonegar v. 1. Dir a algú paraules de reprensió, de queixa irada, mostrant irritació; dirigir a algú paraules de blasme sever per alguna falta que ha comés.

cast. reñir, regañar, reprender.

2. Parlar entre dents o en veu baixa, sobretot en to negatiu.

ex: No està mai conforme. Sempre va per ahí marmolant.

cast. refunfuñar.

ex: Este xiquet sempre en fa alguna, com si buscara que el marmolaren.

ETIM.: del llatí murmurare, 'murmurar'

Si cau no cau

loc. adv. Expressa que alguna cosa està a punt de passar. 

ex: No és mort encara però està cau no cau.

MCGM

Déu *mos lliure…

Déu *mos lliure d'home roig,

pedra redona i gos pelut,

primer fotut que conegut.

Refrany lligat al prejudici envers la forma de ser els hòmens pèl-rojos

MCGM

bona cosa

[bɔ́nakɔ́za], vulgarment [bánakɔ́za] locució substantiva Gran quantitat, molt; una quantitat considerable d'alguna cosa. 

1.  Usat com adj. i pron. 

ex: Hem menjat bona cosa d'arròs. Massa i tot.

2. Usat com a adverbi: 

ex: Quan li ho varen dir va plorar bona cosa.

La pronunciació vulgar [bánakɔ́za] denota un grau alt de lexicalització que indica que s'ha perdut la conciència de trobar-se davant d'una locució.

–Em vols?

–[bánakɔ́za]!

extrem

[estɾém] subst. m. 1. Moviment o gest violent, provocat per un ensurt, per sorpresa, dolor repentí, admiració, etc.; sobresalt.

ex: Quan la va tocar, ella va fer un extrem.

2. Contracció de les vies digestives altes que acompanyen les nàusees i precedix sovint els vòmits. 

ex: Quan provava les ostres, tot era un extrem.

ETIM.: pres del llatí extremum, des de l'adjectiu. extremus, -a, -um, superlatiu de extĕrus, per substantivació. 
RM

Santa Bàrbara bendita

Santa Bárbara bendita,

que en el cielo está escrita 

y en la tierra bautizada,

líbranos de esta "tronada". 

Esperit Sant no pot dormir 

perquè veu eixos tres núvols: 

un de pedra, un de foc,

i un de la mala ventura; 

que no em faça mal a mi, 

ni a ninguna "creatura".

Pregària de les tronades a Oliva

L'informant diu: Ma mare m´ha dit que eixa pregària ve de ben lluny, de la seua uela o més enrere...

MFS

De hui (a) l'any que ve!

Fórmula de bon desig d'aniversari de natalici o pel dia del sant. La fórmula es completa amb la resposta En vida teua!

MLC

ferrament

[feramént] eina, ferramenta 1. subst. m. Instrument de treball, sobretot el que és de ferro o conté ferro.

ex: Au, arreplega els ferraments, que hui ja hem treballat prou!

cast. herramienta. 

2. vulgarisme Òrgans genitals masculins. 

ex: Allí estava ell *en tot el ferrament a l'aire.

ETIM.: del llatí ferramĕntum, mat. sign.

xicon

[ʧikón] xicona (f.) [ʧikóna] xicó -ona 1. Xic o xica jóvens, adolescents. 

ex: Recordes que bé ho passàvem quan érem xicons?

cast: chaval, muchacho.
2. Forma familiar d'Interpel·lar.
ex: Que et pose hui, xicona? Una llisseta?

3. Forma familiar de designar els fills i les filles sobretot són jóvens i fadrins; per extensió, els germans o les germanes menors.

ex: Vicent, no marmoles a la xicona quan torne a casa.

ETIM.: de xic, relacionat amb el llatí ciccum 'membrana que separa els grans de la magrana; cosa insignificant', amb un sufix -ó(n/t) que en llengua clàssica tenia valor diminutiu tot i que sembla que per influència dels usos del castellà (o de l'aragonés?) s'arribara a interpretar com augmentatiu.

Tots em *dien que em casara

Tots em *dien que en casara 
i no portaria llenya 
i ara que ja *m'ha casat 
en porte al coll i a l'esquena.
Font: Consuelo Gregori
XL

*apaput

[apapút] puput palput subst. m. 1. Au de l'ordre dels coraciformes, de la família de les upúpides, espècie Upupa epops, de vora 30 cm. de llargària, amb la part superior del cos de color argilosa o bru rosat, les ales negres creuades de ratlles blanques-groguenques, i la part inferior del cos de color groc terrós amb taques negres en el ventre; té la coa negra amb ratlles blanques, sobre el cap una cresta llarga d'un floc de plomes erèctils en forma de ventall, i el seu bec és molt llarg, prim i un poc corbat; és molt pudent 

cast. abubilla. 

*apaput

2. vulgarisme Pilositat genital femenina.

ex: I allí estava ella, tota arromangada mostrant *l'apaput.

ETIM.: del llatí upupa, mat. sign.

El gènere és variable: predomina el masculí. En el nostre cas el masculí ve de la confusió i l'atribució de la vocal de l'article femení la al radical, freqüent per vulgarisme: vegeu el cas a *anou. 

En valencià existeixen també les formes paput,  apuput i porput.

Posar-se bo

loc. verbal Sanar.

vegeu bo i *acurar-se

*astreleta

*astreleta

[astɾeɫéta] destraleta subst. f. Diminutiu de *astral; destral menuda. 
ETIM: des de *astral amb el sufix diminutiu/afectiu -eta. El canvi de vocal tònica genera una atracció de la [a] a l'articulació de la vocal tònica: [astɾaɫéta] > [astɾeɫéta].
vegeu *astral

*astral

*astral

[astɾáɫ] destral, *estral subst. f.  Instrument de tall més o menys corbat format per una fulla plana ampla de ferro acerat, de forma aproximadament trapezial en un cap i que en l'altre té un ull on encaixa el mànec que segueix el mateix pla de la fulla.; cast. hacha, destral. 

ETIM.: de destral (del llatí tardà *dextrāle, 'destral de mà', en oposició a altres ferraments semblants, més pesants, que s'havien de manejar amb totes dues mans, com la dolabra; derivat de dĕxtra, ‘mà dreta’); amb pèrdua de la [ð] per ser intervocàlica i amb assimilació de la [a] de l'article amb la [e] àtona de la primera síl·laba [laðestɾáɫ] > [laestɾáɫ] > [lastɾáɫ].

nota:

atxa

Cal distingir la destral de l'atxa, arma ofensiva cavalleresca, amb una certa semblança amb la destral, de la qual prengué l'origen.

APM

Tindre llengua *d'astral

loc. verbal Parlar sempre amb males paraules o de males maneres de tothom.

vegeu *astral

Entenc que ve que de tindre llengua de "destral" i que vol expressar que es té una llengua afilada, que talla, que fereix, que fa mal...

APM

bo

[bɔ́] bona (f.) [bɔ́na] o [bɔ́nɛ] I.– adj. (bon quan precedix un substantiu masculí o un infinitiu) Que posseïx perfecció dins el seu gènere.  
1. referit a persones i en alguns casos, per analogia, a animals i a objectes personalitzats: 

a. Caracteritzat per la bondat moral. 

ex: És un home bo; no mira a qui dóna.

b. Home simple, crèdul. 

ex: És massa bona. Li la peguen com volen.

c. Terme afectuós.

ex: Escolteu, bona gent!

2. referit a l'estat:

a. Adequat.

ex: Té un tros en molt bon lloc; no [hi] gela mai.

b. Sa.

ex: Ja està bo Salvador?

3. referit a la qualitat 

a. Que reporta utilitat, satisfacció (avantatjós, útil, convenient, favorable).

ex: Què bones eren aquelles figues!

b. Que encara servix, no deteriorat. 

ex: Són bons encara eixos coets?

c. Que excel·lix en el seu gènere, que posseïx en alt grau les qualitats desitjables.

ex: *L'auia està molt bona no véns a prendre el bany?

d. Adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte.

ex: Els peus de taronger que va comprar eren dels bons.

e. vulgarisme Apetible, atractiu sexualment (per cossificació). 

ex: La seua cosina cada dia està més bona!

4. referit al valor material.

a. Valuós.

ex: Escolta: esta medalla és bona!

5. referit al mode: 

a. Fàcil, còmode (de fer).

ex: Des de que no té dents li fem només coses bones de menjar.

b. Millor, per oposició a un altre considerat pitjor. 

ex: I eixa casa encara és bona. Si *vegeres *l'atra...! 

c. En excés, no xicotet, considerable, complet.

ex: *N'hi ha un bon tros de caminal encara per fer.

4. referit a l'esport: 

a. En alguns jocs, de pilota entre altres, jugada de desempat d'una partida. 

ex: No vull deixar-ho. Ara vull *juar la bona.

b. En el joc de pilota valenciana, expressió amb què s'indica que s'inicia una partida.

ex: Xicots, ara va la bona!

II.– interj. (en desaparició per interferència del cast. *bueno!)

a. Indica l'aprovació. 

ex: Bo! Passa!

b. Marca una sorpresa desagradable. 

ex: Bo! Però tu que t'has pensat?

ETIM.:  del llatí vulgar *bŏnu, des de l'adjectiu llatí clàssic bŏnus, -a, -um mat. sign

escoltar-se

[askoɫtáɾse] v. pron. 1. En parlar, fer-ho amb molta pausa i afectació i tindre l'aire d'agradar-se, d'admirar-se, a si mateix, mostrant seguretat que es parla molt bé i i amb molt de trellat. 

ex: Em posa nerviós quan parla escoltant-se.

2. Atendre excessivament a l'estat de salut propi, observant minuciosament els símptomes reals o imaginaris.

ex: Si no t'escoltares tant estaries més bona.

ETIM.: Forma pronominal (reflexiva) del verb escoltar, del llatí auscŭltare, mateix significat.

Set boques…

Set boques i una amb dents,

tu m'entens?

Set panxes i una amb melic, 

saps lo que et dic? 

Set culs i un amb *rabo, 

 endevina-me-la *salao. 

Què és? 

Una burra i sis cànters!

FMB

Penjoll penjava…

Penjoll penjava, 
pelut mirava. 
Penjoll *caia, 
pelut corria.
Què és? 
Una botifarra i un gat!
APM

torradera

[toraéɾa] *torrera 1. Calor excessiva provocada pel sol de migdia amb sensació de cremor; xafogor seca.

ex: Posa-li la gorreta al xiquet quan isca, que fa una torradera!

2. Estat o sensació intensa de son.

ex: Quina torradera! Apenes puc obrir els ulls!

3. Borratxera.

ex: Portava damunt una torradera que no s'hi *vea. 

ETIM.: derivat de torrada des del verb llatí tŏrrēre 'torrar', amb canvi de conjugació (de la 2a la 1a) i amb el sufix -era que expressa 'conjunt' o 'intensitat'. O també del radical tŏrr- que expressa cremor i un sufix intensiu -era precedit per l'infix augmentatiu -ad- amb caiguda de la [ð] intervocálica.

*jagant

[ʤaɣánt] subst. *jaganta (f.) [ʤaɣánta] gegant 1. Ésser fabulós, d'estatura i força enormes. Especialment els de la mitologia grega.

ex: Diga'm, pare: era un ogre o un *jagant?

cast. gigante. 

2. Persona desmesuradament alta.

ex: És un *jagant i no li fa el bàsquet? Quina contradicció!

cast. gigante. 

3. Cadascuna de les figures d'home o de dona, de gran estatura – ninots de fusta, cartó i vestits de tela, de grans proporcions–, que són portades en certes processons i festes populars.

ex: I els *jagants, que vagen davant del tot de la *provessó!

4. fig. Persona o obra extraordinària, colossal

ex: És un *jagant! Un geni de la matemàtica! 

cast. gigante. 

5. gegantí adj. generalment d'una sola desinència m. i f. Extremadament gran.

ex: La porta del Palau era *jagant.

cast. gigante, gigantesco. 

ETIM.: del llatí vulgar *gigante, mat. sign. des del llatí clàssic gigas, -ntis, i este, del gr. γίγας, -αντος (gígas, gígantos), mat. sign.

hipòtesi:

Sembla que tot i estar documentat des de el s. XIV, en paral·lel amb gigant, la [a] àtona dóna pistes sobre una confusió entre [a] i [e] per haver passat per una [ə]: [ʤiɣánt] > [ʤeɣánt]  > [ʤəɣánt] > [ʤaɣánt].

*jagants a la porta de Santa Maria (font: Oliva, història fotogràfica)

soneguera

[soneɣéɾa] sonera subst. f. Son, ensopiment, somnolència; gana forta de dormir.

Ex: Tinc una soneguera que no puc *en mi.

cast. soñera, sueño. 

ETIM: de l'arrel llatina  sŏmn- (de sŏmnu 'son') més el sufix -ĭcaria. Segons Moll (Gramàtica històrica catalana (1952), el sufix -eguer/-aguer és una forma reforçada de -er que expressa 'intensitat' en el nostre cas. L'adopció del gènere femení per a l'accepció de son (i de sonera/soneguera) ‘ganes de dormir’ (i secundàriament per a la de ‘acte de dormir’) s'ha d'explicar per l'analogia dels femenins fam i set, que expressen conceptes sovint lligats amb el de gana de dormir.

MCGM

catiu

[katíw] captiu subst. m. Caigut sota el poder d'un altre que el priva de la llibertat.

ex: Té un trosset al Catiu.

cast. cautivo. 

ETIM.: del llatí captīvu, -īva, mat. sign. La forma vulgar i ensems la més freqüent en l'antiga literatura és catiu, que representa l'evolució popular del mot llatí. En la llengua literària moderna és dóna preferència a la forma captiu, que és un llatinisme erudit.

topònim: partida i camí d'Oliva.

CMN

Tu trobes?

‎Tu trobes?

Tu què trobes?

Tu trobes que...?

Estructures i iniciadors fraseològics per demanar l'opinió, el punt de vista… o per a contrastar-los amb l'interlocutor marcat sempre amb el pronom personal díctic. Segons el context són o inicien interrogacions reals o retòriques.

Expressions que en castellà es podrien traduir per "Tu crees?", "A ti qué te parece? o Tú qué crees?, Tu crees que…? 

Per exemple:

(a)–Això que has fet no està gens bé!

–Tu trobes?

(b)–Vicent i Rosa s'han barallat. Tu què trobes? Els anys que *fea que festejaven. Ja veus, ja veus...

(c)–Tu trobes que això que has fet al teu germà està bé, home?

Les estructures (a) i (c) es troben també al francés i hi tenen un ús equivalent (Tu trouves?; Tu trouves que…? /Est-ce que tu trouves que…?

El verb trobar lliga l'opinió o el punt de vista a la reflexió especulativa. Contrasta amb altres formes sinònimes que ho fan a la creença o a la subjectivitat (creure, semblar).

JM

llanterner

[ʎanteɾnéɾ] mod. llanternera (f.) [ʎanteɾnéɾa] fontaner, lampista subst. Persona que instal·la o adoba les conduccions d'aigua: persona que té cura del bon funcionament de les fonts i de la distribució de l'aigua. 
ex: Crida al llanterner, que se n'ìx l'auia!
cast. fontanero, lampista.
ETIM.: del llatí laternarius, el que fa o porta llanternes. La referència indirecta a la làmpada de gas (llanterna) o bufador que empra per tal de soldar els tub i les canonades. 

*llumero

[ʎuméɾo] electricista subst. m. Persona que fa o repara instruments, maquinària, etc., elèctrics, o bé que fa o repara instal·lacions elèctriques.
ex: Només vinga el *llumero començarem l'obra.

ETIM.: de llum amb la forma vulgar valenciana del prefix -er > *-ero que expressa professió,  procedència…

*xurritada

[tʃurità] xorritada, xorroll, rajada subst. f. Raig sobtat o impetuós d'un líquid.

ex: Posa-li una *xurritada d'ali al bollit i voràs què bo!

cast. chorretada.

ETIM.: del cast. chorrear, der. de chorro –origen onomatopeic–.

MVMO

rabassa

[raβása] o [reβása] subst. f. Part inferior de la soca d'un arbre o arbust generalment més gruixuda i resistent, que creix i que està coberta per la terra, de la qual arrenquen les arrels. 

cast. cepa. 

ETIM.: probablement del llatí tardà *rapacĕa, derivat del llatí clàssic  rapum, des del llatí vulgar rapa, 'nap rodó', per les arrels voluminoses d'este vegetal.

Malnom d'Oliva, també Rabasseta.

APM

Rabdells

[rapdéʎs] topònim "Rabdells, partida [i platja] d'Oliva, també [de l'arrel ribāt], amb sufix "superlatiu islàmic"; o sigui format amb el mateix Ribat el·lah 'el ribat (caserna fortificada) sublim' o simplement amb Ràpita" Coromines (VI, 341b37).

ETIM.: de l'àrab clàssic ribāt (رباط), ‘monestir fortificat a la frontera’ o de l'àrab dialectal andalusí rābiṭa, edifici musulmà, militar o religiós, situat a la frontera o en un lloc apartat.

diàleg dels informants: 

–L'any 2007 es va estrenar una obra en el certamen de marxes mores i cristianes d'Oliva; el compositor volia posar-li Rabdells perquè precisament en la partida del terme va escriure les primeres notes; el problema és que hi havia una fanfara (escrita per Josep Malonda) que ja portava el nom de Rabdells. Li vaig suggerir Rabell, que és el nom de la marxa. I per què Rabell? I què té a vore amb el comentari? Precisament per les definicions de Rabell 1. RABELL m. Antic instrument músic, a manera de violí de tres cordes (Labèrnia-S., Fabra Dicc.); cast. rabel. (V. rabeu). 2. RABELL m. Olivera borda (segons Fabra Dicc. Gen.). És forma incorrecta; cal escriure ravell. (V. ravell). O siga que la marxa mora Rabell fa referència d'una banda a un instrument musical, i d'altra al topònim del poble. Rabell-Ravell és una forma (poc comú) de dir l'ullastre, una espècie d'olivera borda. És possible que Rabdells tinga alguna similitud, que siga una deformació de Rabell-Ravell-Ravanell. (i els plurals) O potser estic totalment desencertat. De qualsevol forma, és una simple suposició a la qual no ha seguit cap investigació... 

–Jo crec més que la paraula ve de la composició Rab-dells. Rab és una paraula árab, el que passa és que no se que vol dir. Llavors caldría investigar més per aquesta descomposició perquè totes les paraules que acaben amb dell solen ser compostes […] per exemple "Capdell". 

–La paraula "tarbiah" prové del verb "rabab" i el sustantiu és "Ar-Rab", que significa propietari, mestre i reformador. Podria tindre algo a veure. El mossàrab també es "musta'rab". 

–Hi has els topònims "Ràbida" i "Ràpita" al Principat.

–[Rabdells] ve recollit al Onomasticon Cataloniae de J. Coromines: partida d'Oliva, arabisme, Consultar article "La Ràpita". VI, p 341 –. 

FXLI, NLL, MLC, MAFS, FMB, JNG

platges i partides dels Gorgs i de Rabdells

*encangrenar-se

[ankaŋgɾenáɾse] gangrenar-se v. pron. 1. Patir gangrena una part del cos; posar-se la gangrena en alguna cosa.

ex: La cama anava *encangrenant-se i el metge no podia fer res.

cast. gangrenarse 

2. per analogia Encolerir-se molt.

ex: *Veïa com es *feen les coses i anava posant-se de molt mala llet; *s'encangrenava.

ETI1M.: de *cangrena, forma vulgar de gangrena, del llatí gangraena, i aquest, del gr. gággraina, (γάγγραινα) del verb grao γραω o graino (γραινω), 'rosegar, menjar'. La forma engangrenar (segles XVI i XVII) és documentada per Marià Aguiló al seu Diccionari.

JL, MCGM

Fer bullir la sang

loc verbal Fer *encangrenar, *agarrar una bona maliciada, agafar una enrabiada. 

MCGM

Fer tronar i ploure

loc. verbal Es diu de la persona o de les persones que fan *encangrenar i només creen maror (desavinença, malestar, agressivitat…) al seu voltant.
MCGM

desori

[dezɔ́ɾi] subst. m. Desordre, confusió; estat de desordre, confusió i de gran anormalitat produït per una desgràcia, una pèrdua, una tribulació inesperada… en què no hi ha manera d'entendre's, en què cadascú tira pel seu costat, en què en què molts criden, o ploren, o s'insulten o esvalote, o mouen gatzara, etc. 

ex: Quin desori quan va arribar la Guàrdia civil a sa casa! 
cast. desconcierto, zipizape, zaragata

ETIM.: der. de odi i el prefix privatiu des-, afegit vulgarment a mots que ja no es veien negatius (cf. desenemic, desgastar), i canvi de d en r per dissimilació de la primera d.

JMN

Quedar-se amb la tonadeta

loc. verbal positiva (o negativa, amb el adverbi de negació no): assabentar-se, acceptar, comprendre, entendre. 

ex: No t'has quedat en la *tonaeta (no m'has comprés).

Amb la referència musical a la tonada (melodia). 

VCP

Més calent que el tio…

Més calent que el tio de la tela.

Més calent que el tio de la tissa.

loc. adv. molt lexicalitzades que només permeten conjectures pel que en fa a l'origen. Poden molt bé referir-se a l'estat d'enuig (expressat per l'ús col·loquial d'estar calent, és a dir en un estat avançat de còlera que deixa entreveure l'agressivitat) de personatges masculins majors (*tio) coneguts pels referents 'de la tela' i 'de la tissa'. Els personatges esmentats s'han perdut de la memòria dels usuaris de les expressions.

És possible tanmateix que la confusió *tio / tió (vegeu tió) permeta una interpretació més per analogia metafòrica: la comparança amb la incandescència de la brasa del tió de productes com ara la tela o el guix –*tissa).

diàleg dels informants:

–També està l'expressió, quan a encolerir-se, "més calent que el tio la tissa". 

–Jo crec que això de tio deu ser tió, o tronc de llenya (una paraula molt viva a Catalunya sobretot com a figura representativa de nadal). 

–El que no acabe d'entrevore és el tema de la *tissa quin origen pot tindre. 

LLN, APM, MCGM

enfebrar-se

[aɱfeβɾáɾse] enfebrosir-se v. tr. i refl. 1. Agafar febre, patir de febre.

ex: La mare s'ha tornat a enfebrar esta nit passada.

cast. enfebrecerse. 

2. Alterar-se profundament; encolerir-se, enfadar-se molt.

ex: Només de pensar què està fent-li m'enfebre.

Etim.: derivat de febre.

MCGM, APM

encarnissar-se

[aŋkaɾnisáɾse] acarnissar-se, aferrissar-se v. pron. 1. Mossegar algú amb força tot i perdent el control.

ex: S'havia encarnissat de tal forma que no hi havia qui li fera obrir la boca.

2. Fer-se cruel, obrar amb crueltat contra algú.

ex: És tan antipàtica que no puc, quan parle, deixar d'encarnissar-ne *en ella.

cast. encarnizarse. 

ETIM.: format amb l'arrel carn, el prefix en- que expressa acció sobre alguna cosa i amb l'infix -iss- que expressa tensió o força mantinguda. Cal considerar la pèrdua d'autodomini, l'embogiment, que provoca l'agressivitat efectuada sobre els sers vius sobretot si hi ha visió de la sang.

diàleg dels informants: 
–Després d'encangrenar-se [amb alguna persona], "encarnissar-se" amb la persona que t'ha encangrenat. Posar-se les botes "balafiant" d'ella!
–Encarnissar-se: no tindre mesura.
PSM, APM

*aixuar

[aʃuáɾ] o [aʃwáɾ] aixovar subst. m. El conjunt de roba d'ús personal i d'ús comú de la casa, que la dona aporta al matrimoni. 

ex: A punt de casar-te i encara no has *bordat *l'aixuar!

cast. ajuar.

ETIM.: de l'àrab aš-šuwâr (ax-xuwár) ‘el dot: Quantitat en diners o en robes i altres béns, que la dona –o l'home– aporta al matrimoni’. 

JC, MTC

*eixuar

[aʃuáɾ] eixugar v. 1. torcar tr. i pron. Assecar (una cosa banyada o humida) passant-hi alguna cosa que se n'emporte la humitat  o el líquid que la cobreix. 

ex: *Eixua't ara mateix eixa suor!. 

cast. secar, enjugar.

2. intr. i pron. Assecar (una cosa banyada o humida) fent que s'evapore l'aigua que la recobreix o que l'amara.

cast. secarse.

ex: Posa les sabates prop de l'estufa i *s'eixuaran.

ETIM.: del llatí tardà exsūcare 'deixar sense suc', derivat de sucus 'suc; saba de les plantes; líquid del cos humà o dels animals'.

JC

Fia't només de…

Fia't només de qui tinga la palma de la mà peluda.

Consell i dita que expressa desconfiança extrema. Equival a l'expressió No et fies mai de ningú.

NLL

vencillada

[vensiʎá] revinclada subst. f. Torsió forçada i violenta d'una articulació.
ex: El pobre home va pegar una vencillada quan estava pujant al cotxe.
ETIM.: de vencill (amb el sufix -ada, que expressa acció) del llatí vulgar *vĭncicŭlum, alteració del llatí clàssic vĭncŭlum 'lligam', derivat de vĭncīre 'lligar', que va influir en aquell; del significat de 'lligar' es passà al de 'tòrcer, doblegar'. 
vegeu girada de peu 
RM

giró

[ʤiɾó] girada subst. m. Acte de girar, amb una força més o menys determinada.

ex: Només quan va vore el camió damunt li va pegar un giró al volant.

ETIM.: de gir 'rotació' (amb el sufix -ó que marca intensitat a l'acció descrita), del gr.-llatí gyru, ‘cercle, volta’, del grec gỹros (γῦρος) 'gir, cercle'. 

LLN

girada de peu

[ʤiɾáðepέw] loc. substantiva giró de peu Acte de tòrcer-se un peu.

ex: Quasi es mata d'una girada de peu.

cast. torcedura.

diàleg dels informants

–S'ha pegat "una girà de peu", també "una torçuda de peu" 

–Jo era molt propens a aquest tipus d'accident, i més d'una nit me l'he passada amb el peu embenat amb un empastre d'arròs bollit per eliminar la inflamació. Al santdemà el peu amaneixia tot arrugat com un cigró, però sense la inflació tan molesta. El remei funcionava! 

–Pot ser que també haja sentit "giró de peu"? 

–Una vencillà(da).

MCGM, JM, LLN, RM

desconcertar

[deskonseɾtáɾ] v.  1. tr. i pron. Privar del concert o harmonia entre les parts o entre les persones; fer perdre la seguretat, l'aplom. 

ex: Sempre que parla em deixa desconcertat. 

2. luxar tr. i pron. Fer eixir un os, totalment o parcialment, de la seua articulació. 

ex:  El va estirar massa fort i li va desconcertar el braç. 

ETIM.: del llatí concertare 'combatre, rivalitzar, discutir' amb el prefix de negació dinàmica des–.

La xeringa de l'hospital

loc. substantiva Persona a la qual se li manen sense cap consideració els treballs més desagradables o molta faena.

ex: Per qui m'heu pres? Per la xeringa de l'hospital?

La referència a la xeringa deixa predisposar més l'instrument de lavatives que no la xeringa d'injectar medicació.

xeringa

[ʃeɾíŋga] subst. f. 1. Instrument destinat a la introducció o l'extracció de substàncies líquides en conductes, cavitats o teixits de l'organisme, consistent en un canó o un tub de vidre, plàstic, etc., acabat en un canonet més prim al qual s'hi acobla l'agulla , el trocar, etc. i dins el qual hi ha un èmbol que permet omplir-lo per aspiració i expel·lir després el líquid aspirat.

ex: El practicant bollia la xeringa de vidre en alcohol.

cast. jeringa, jeringuilla.

2. Instrument per a donar lavatives, per a injeccions, per a omplir embotits, etc.

ex: Aquells metges d'opereta acaçant el malalt imaginari amb la xeringa a la mà! Què còmic!

cast. jeringa. 

ETIM.: ant. siringa, xiringa, del llatì syrĭnga, 'lavativa', i aquest, del grec sỹrigx, sỹriggos 'canya, flauta'.

xeringa