povil

[povíɫ] povila (f) pubil, pubill subst. i adj. 1. Fill únic o filla única d'una casa.

cast. hijo único.

2. f. La filla major d'una casa; l'hereva d'una casa on no hi ha fills mascles.

cast. heredera.

3. per ext., m. i f., Hereu.

cast. heredero.

ETIM.: del llatí pupīllu, -īlla 'pupil, menor d'edat'

També és un malnom d'Oliva
vegeu vincle

Ma mare, quan li deien, "És povila la teua filla?" Ella contestava "Povila i vincla".

XL

abelleta

Orquídia Ophrys scolopax, ubicada al Cavall Bernat.
JC

abelleta ophriys scolopax

sol esglaiat

Es diu del sol si està dèbil i esmortit, no calfa gens i està com mig apagat.
MCGM

Terra de rapa…

Terra de rapa, ni es ven, ni és barata.
La rapa o cresolera (Arisarum vulgare), una aràcia, és senyal de terra fèrtil.
JC

*búcaro

[búkaɾo] castellanisme subst. m. búcar Recipient de terrissa o de vidre que serveix per a posar flors. Per extensió de la de definició original 'terra argilosa i negra de què són fets molts vasos etruscs' a 'objecte de búcar'.
Ex: Em va trencar el *búcaro més bonico que tenia. 
ETIM.: del cast. búcaro, d'origen mossàrab, del llat. pōcŭlum 'copa'.

Fer coll de figa

Es diu de les persones, les flors i els objectes que van inclinant el coll, fent-se mustis i esmortint-se.

Ex: Lleva eixes flors de *búcaro que ja fan coll de figa. 

MCGM

milà

Peix de diferents espècies, principalment la Myliobatis aquila, de forma semblant a la ratjada, però més gros, de cap semblant al dragó i amb la cua armada (or., occ., val., bal.); també es diu milà l'espècie Trygon vulgaris i la Trygon violacea, més conegudes amb els noms de ferrassa o escorçana. (DCVB)
ETIM.: del llatí *milvānu, derivat de milvus, referit a l'ocell.

S'anomenen així diverses espècies que pertanyen a l'ordre dels raïformes. El de la foto és el Gymnura altavela, de la família dels gimnúrids. Pense que és la rajada més abundant a les nostres costes. Una particularitat d'aquesta espècie és que són molt propers als taurons i solen tenir entre 4 i 6 cries, per la qual cosa es mereixen ser tornades a l'aigua quan es pesquen. Són autèntiques "aus de presa marines" que es situen en el vèrtex de la piràmide ecològica.

JC

milà gymnura altavela

lletrera

[ʎetɾéɾa] o [ʎetéɾa] subst. f. lletera, Euphorbia segetalis.

S'ha utilitzat, entre altres coses, per tombar berrugues -aplicant el seu làtex directament sobre la pell- i per a fer l'envisc per a caçar aus amb parany- encara que hi han millors espècies que aquesta.

JC

lletera

*desllopissar-se

[desʎopisáɾse] v. pron. Llevar-se algú de damunt, referit a desfer-se d'una persona inoportuna o d'una situació no volguda.

Ex: No me'l vaig poder desllopissar en tot el dia.

Sinònims: desllepissar-se, desenllepissar-se; desempallegar-se; escapolir-se.

ETIM.: construït probablement sobre llop. L'origen de la terminació -issar és dubtós.
vegeu desllopissar-se algú de damunt

Desllopissar-se algú de damunt. (Llevar-se'l de damunt quan és molt insistent o molt 'apegalós').

CMN

El DCVB recull desllepissar o desllapissar en un sentit semblant al que heu exposat. També hi trobem enllepissar que té un significat relativament oposat a desllopissar. Coromines estudia "llepar", dedicant-li 5-6 pàgines de lletra petita, recollint 60 o 70 derivats, entre ells els mots que estudiem. Mai amb o. Ell diu que té un origen incert, probablement preromà indoeuropeu.

JNG

*despellufar-se

[despeʎufáɾse] v. pron. despallorfar-se. Llevar-se la pallorfa o pellofa, la pell dels cereals. Llevar-se algú de damunt, referit a desfer-se d'una persona inoportuna o d'una situació no volguda.

EX: Només vaig poder m'ho vaig *despellufar.

ETIM.: construït sobre pellofa. El tancament de la -o- en -u- suggereix un origen del cat. or.

CMN

desmorrellat

[dezmoreʎát] desmorrellada adj. Esmorrellat; relatiu a la porció que manca a la boca d'un recipient.

Ex: No tragues el pitxer desmorrellat.

cast. desportillado

ETIM.: construït sobre morrell, documentat a Manacor i a Palma. (DCVB)

S'aplica als recipients que compres en el Cagedur i que t'adones quan arribes a casa i ja li has llevat la etiqueta.

ACP

recipient desmorrellat

Tonadeta de joc per a nadons (4)

Maneta morta,
que res t´importa,
barral de vi,
pega'm ací.
PSM

Tonadeta de joc per a nadons (3)

Palmes i palmes,
figues i castanyes,
ametles i torró,
per a (nom del xiquet/a) són.
MLC
Variant:
Palmes, palmetes,
figues i castanyetes,
arrop i torró,
que per al meu xic són.

enllobir

[anʎoβíɾ]  v. tr. i pron. allobir Estar o reaccionar amb força verbal o física; llançar-se al damunt d'algú amb molta ràbia o amb molta violència.

Ex: Se li va enllobir de manera que feia por...

Ex: Van tenir una discussió i estaven enllobits.

ETIM.: format sobre el llatí lŭpu 'llop'. Hipòtesi: *inlupire. Caldria documentar-la tot i que es troba recollit al DOP de l'AVL, sense definir.

RM, XL

veu de canonge

Expressa la força de la veu; la profunditat de la veu d'algú en els tons baixos, sobretot.
Ex: Quina veu de canonge té des de que que s'ha fet major.
Fa referència a la força i a la profunditat del cant del clergat als oficis de les seus catedrals i basilicals.

Cançó de les festejadores

La quadrilla de les que no piquen,
diumenge vesprà van a passejar
i quan antes d'aplegar al «Paseo»
se fan en parelles pa poder xarrar...
I al rato que passegen
s'entropessen en la gent
mirant davant i darrere
si s'acosta un xavalet...
I al vore que no se n'acosten
se passen l'abrigo i a casa se'n van.
I entonces el cap de quadrilla els diu:
Perquè aprofita el pintar-vos tant?
Salta «Coll de gavilà»,
girant-se cap al «Civil»:
Crida a «Cara de tallat».
Anem-o-ne per ací!..
I anant-se'n cap a casa
se conten les veritats.
La una li diu a l'altra:
A mi no me´n pica cap!
MAFS

Jo tinc una marjaleta en Piles…

Jo tinc una marjaleta en Piles
tota rodejada de parres
i en mig una figuereta
i una solcaeta de faves...
MAFS

Ja t’ho he dit massa voltes…

Ja t’ho he dit massa voltes
que no m’entres pel corral
que tinc les gallines lloques
i que mespantes el gall.
MAFS

Si volen saber senyores…

Si volen saber senyores

en el poble d´Oliva lo que ha passat:

Sardinero i Merdero

han anat a la imprenta i no han pagat!

Sardinero i Merdero

demaneu diners al pare,

i quan aneu a la impremta

no s´escarbeu les butxaques!

MAFS

torrut

[torút] torruda (f). adj. Propi d'una persona major desagradable. cabuda, amb mal geni, que es queixa de tot.

ETIM.: d'origen incert. Hipotesis:

a) Pres del llatí terrēor, 'que provoca terror'.

b) De l'occità tordut 'tort'.

Lou cami fuguèt loung, engrunat é malaïsit, éro coumplétament tordut, ambé roucaillos pertout, més finolament lou Ségnur arriba en bisto de l'entrado dé la bordo dé la maïchanto bèstio.

Tanmateix no ens convencen.

Diàlegs dels informants:

– Uelo torrut, és tracta d´un uelo que va a la seua, cabut, fa uelades.

– Li ho diem quan és "cascarràbies", té mal geni i no és agradable.

– També ho diem a una persona jove que té reaccions i comportament propis de majors.

– O una uela torruda (les que sempre s'estan queixant de tot).

– Els xiquets escarníem a cualsevol uelo amb la cançoneta.... uelo torrut, uelo torrut...

RM, CMN, PSM, MCGM

magret

[magɾét] subst. m. agret. Planta de l'espècie Oxalis pes-caprae.

Una particularitat d'aquesta planteta que tant de colorit dóna al nostre terme, a l'hivern sobretot, és que es reprodueix de forma vegetativa (asexual), és a dir, no és capaç de produir llavor ja que no s'hi troben els seus pol·linitzadors específics al nostre territori, és al·lòctona.

JC

magret

serreig

[seréʧ] subst. m. Planta gramínia de les espècies Setaria viridis i Setaria verticillata, de panícula molt densa, espiciforme, de vegades un poc interrompuda a la part inferior, amb setes cobertes de denticles dirigits cap avall, que s’adhereix fortament a la roba, freqüent en horts i en herbassars ruderals.

cat. or. xereix aferradís; panissola, setària, xereix, xerrell

ETIM.: incerta, potser d'un llat. *cirrellum, dimin. de cirrus 'rínxol'

serreig

*xèrcia

[sέɾsia] eixàrcia, xàrcia, xarxa subst. f. 1. Ormeig de pescar constituït per un teixit de fils nuats formant una retícula quadrada o rombal, anomenada malla que permet al peix ficar-hi el cap, però no eixir-ne quan se'n vol retirar, perquè hi queda agafat per les ganyes.
2. Teixit de les xarxes de pescar, fabricat amb torçal de cotó o amb fil d'abacà, de cànem, de lli o, modernament, de niló.
cast. red.

ETIM.: del gr. ἐξάρτια, ‘aparells d'un vaixell’.

Xècies al sol a la platja d'Oliva (font: Oliva: història fotogràfica)

xèrcia

gambosí

[gambuzí] o [gambuzí] subst. m. gambosins (pl) Antigament era una espècie de nansa de boca estreta, feta de joncs, que serveix per a pescar anguiles en les sèquies. Actualment  és una bossa de xàrcia fixada a l’extrem d’una canya o d’un pal, semblant a un salabre

El gambosí s'utilitza per a agafar gambeta, carrancs i peixet menut (gambússies...) per a emprar-los com a *ascà (esca/esquer) en el moment de pesca.
vegeu salabre, *xèrcia

JC

gambosí

Anar-se'n de la tòtina

No estar bé del cap; estar boig; desvariar.
vegeu tòtina
MCGM

tòtina

[tɔ̞́tina] subst. f. Cap, cap gros
Ex: Què fas? Tu te'n vas de la tòtina, o què?
cast. cabezota, calabaza.

jugarrí

[ʤuarí] subst. i adj, jugarrina (f) Juganer. Que està sempre jugant.

Ex: Este xiquet tan *jugarrí no faria mai els deures.
cast. juguetón

ETIM.: del llatí iŏcāre, ‘divertir-se amb burles o facècies’, que en llatí vulgar prengué el significat de ‘dedicar-se a un joc’ substituint al clàssic ludĕre, així com iŏcus va substituir a lūdus ‘joc’. amb un acabament poc freqüent en-arrí, que recorda el sufux basc -arri / -ari que expressa la condició, l'estatus. Cal documentar-la.

maganxer

[maɣaɲʧéɾ] o [maɣaɲʧeɾo] subst. i adj, maganxera (f) Que fa maganxes, trampes.

Ex: No sigues *maganxera i mostra el teu joc!

vegeu maganxa

PSM, VMV

maganxa

[maɣáɲʧa] subst. f. Embull, acció enganyosa.

Ex: No jugues amb eixe, que fa moltes maganxes!

cast. lío, trampa.

ETIM.: incerta.
Hipòtesi: del cast. manga ancha, pel que fa a les mànegues amples dels que hi guarden les cartes per fer trampa.

PSM, VMV

*convenencier

[konvenensiéɾ] o [konvenensiéɾo] subst. i adj, convenenciera (f) Que sols et vol per a la conveniència.

Ex: El meu gat és un *convenencier i sols ve a menjar i a dormir a casa.

vegeu convinencier

RM

*vetorino

[vetoɾíno] vitet, vitx, bitxo subst. m. 1. Varietat de la pebrera (Capsicum frutescens) conreada pels seus fruits. Fruit petit i allargat en forma de banya i intensament picant, amb diverses aplicacions culinàries.

ex: La ferida em cou més que un *vetorino.

cast. guindilla
2. Penis dels animals de càrrega.

ETIM.: del ll. vĕctis 'barra, palanca', que passà al cat, medieval com vit 'penis'. L'acabament -orino, és atípic. sembla un diminutiu italià o fins i tot mossàrab que caldria documentar.
També és un malnom d'Oliva: el Vetorí
Vitet, vetorí o vitolina: es tracta d'una espècie de pebrera fina picant.
MAFS, JC

vetorinos

salabre

[saláβɾe] o [salɔ́βɾe] subst. m. Instrument de pescar que consisteix en una bossa de xarxa fixada a l’extrem d’una canya o d’un pal (DIEC). Serveix per a *salabrar el peix.

Ex.: En una mà sostenia la canya i en l'altra el salabre. Però hi estava tan ple de senill i el llobarro era tan gros que quan va intentar salabrar-lo es va soltar de l'ham.

ETIM.: incerta, però probablement d'una forma llatina *salābrum proposada per Corominas DECast, iv, 124. (DCVB)
vegeu gambosí

JC

salabre

pencar

[penkáɾ] v intr col·loq Treballar o esforçar-se molt en una faena ingrata i no desitjable.

Ex: Tot el dia pencant per quatre perres.

ETIM.: del cast. apencar ‘sofrir’, relacionat amb el cast. ant. pencar «azotar con la penca» (G. de Diego Dicc. 4923 a). (DCVB)
de penca d'origen incert, potser d'un primitiu fulla pe(d)enca, der. de pes, pedis 'peu', ja que les penques solen eixir directament del peu.

JC

*convinencier

[konvinensiéɾ] o [konvinensiéɾo] subst. i adj. convinenciera (f) Propi de la conveniència; que actua segons li convé o que busca bones oportunitats; oportunista.

Ex: Quin xic més convinencier. Ara ve i ara no ve.

ETIM.: del llat. convenientia, derivat de *convenència o *convinència, formes vulgars valencianes, per conveniència o convinença.

RM

*matxencar

[maʧenkáɾ] v intr treballar; treballar durament, com un mul, com un matxo.

Ex: Au, a matxencar, com tots els dies.

cast. currar, currelar.

ETIM.: del cast. macho, 'matxo', 'mul', amb el sufixe -enc 'en referència a', ' com un…', 'semblant a…'.

*matxo

matxo

[máʧo] subst. m. 1. Mascle, referit als animals de sexe masculí.

2. Mul, mascle híbrid de cavall i somera –burra– (mul somerí) o d'ase -burro– i egua.

Ex: No t'acostes al matxo, que pega cossanes.

cast. mulo. 

3. marimatxo, matxa.Dona que mascleja

Ex: Quina poca gràcia. Esta dona és un matxo!

cast. virago.

4. Neci, gosserot d'enteniment.

Ex: No li faces cas; és un matxo i els matxos diuen matxades.

ETIM.: del llat. mascŭlu a través del cast. macho, mat. sign.

RMS

catxap

[kaʧáp] subst. m. Conill jove, que encara és menut.

Ex: Mira, quins catxapets més *bonicos!

cat. or. llorigó

cast. gazapo

ETIM.: d'origen incert, amb sufix d'origen preromà i amb radical potser també.

RM

cadell

[kaðéʎ] subst. m. Insecte ortòpter de la família dels gríl·lids: Gryllotalpa vulgaris. Gryllotalpa gryllotalpa.

cast. alacrán cebollero

ETIM.: del llatí catĕllu, 'gos jove'
«Alacrà ceber o d'aigua. Insecto abundante en sitios húmedos y que nada en el agua; no tiene cola ni aguijón y pica con una tenacilla venenosa que tiene en la boca; cast. alacrán cebollero» (Martí Gadea. Dicc.). Aquesta explicació d'En Martí Gadea és inexacta, car l'insecte que en cast. s'anomena alacrán cebollero no neda, sinó que és animal terrestre, que forada la terra i destrueix les arrels de les plantes; és el Gryllotalpa vulgaris Latr., conegut també en cast. amb els noms per grillo-topo, grillo cebollero i cortón, i en cat. anomenat cadell.(DCVB)
Si heu anat alguna vegada al camp *en una *aixà, segur que aquest animalet vos sona. Es diu *cadell i és molt bo per a pescar.

JC

cadell Gryllotalpa gryllotalpa

Paciència, Clemència…

Paciència, Clemència,

que tot s'arreglarà.

Lo que no s'arregla hui,

s'arreglarà demà.

NLL

vítol!

aclamació Crit de joia per a aclamar algú 'victoriós', 'campió'. 

Ex: Vítol! El meu xic s'ha acabat tot el dinar!

ETIM.: del llat. victor, 'vencedor'

Era el crit d'aclamació fet als herois. Es va concretar a l'aclamació dels sants, vencedors a la 'carrera de la fe'; a Oliva només s'empra en llenguatge infantil: 'ja has acabat', 'valent!'. Se li sol afegir un acabament que vol ser graciós: Vítol! La "uela" caga bonyítol!

MLC, FMB, MCGM, LLN

Ser un *gramàntul

Ser una persona desaprofitada, de poc profit, que no serveix o no vol treballar..
vegeu *gramàntul
Seria alguna cosa així com un perdut, bandoler en el sentit de golfo, que no aprofita per a taco d'escopeta...
JB

gramàntul

[gɾamántul] subst. i adj. gramàntol, gramanto. 1. Alatrencat; pollastre alatrencat.
2. Carranc de riu.
3. Persona desaprofitafa, de poc profit.
Ex: Està fet un gramàntul!
ETIM.: desconeguda
La forma gramanto es troba en el diccionari de Carles Ros, citat per Martí Gadea i emprat per Enric Valor a les Rondalles.
JB

Ser una gramalla

Loc. Ser una persona poc disposada, poc faenera i grandassa.

vegeu gramallla

MCGM

gramalla

[gɾamáʎa] subst. f. Túnica llarga fins als peus que portaven els homes i les dones a l'edat mitjana. I en particular era el vestit dels governants: consellers i regidors.
ETIM.: del grec grammátika (γραμματικα), en llat grammatica vestis 'vestit propi dels notaris i escrivans', dits grammatici en el ll. medieval.

MCGM

gramalla

*tratge de bany

Loc. castellanisme. vestit de bany; banyador. Forma antiga d'anomenat la indumentària per a prendre el bany; és una referència als mallots complets tant d'home com de dona. 

RM

Tratge de bany

*andragó

[andɾaɣó] subst. m. dragó. Rèptil sauri de la família dels gecònids, del gènere Gecko, que té el cap gros, els dits molt eixamplats, el dors grisenc o negrós i la panxa blanquinosa; és tímid i inofensiu, i habita per dins forats de paret i cases velles.

Ex: Matava els *andragons amb el seu rifle de balins.

cast. salamanquesa.

ETIM.: del llatí dracōne vegeu els comentaris
Hipòtesi: Amb l'afegit de l'article personal en com marca de respecte per tal de conjurar els efectes nocius que li eren atribuïts?

CMN

endragó

Ser una andròmina polsosa

Expressió que qualifica algú de ser inútil; de ser un 'poc trellat' o un 'poca solta'; algú que ocupa lloc i que no fa ni aporta res; algú poc disposat, poc faener i grandàs; algú detestable.

vegeu andròmina

Diàlegs dels informants:

- Ës un insult afectuós que fa pensar a les coses velles que estan criant pols a la pallissa o a la cambra i que servixen de ben poc o fan poc servici.

- Jo sempre l'he sentida aplicada a persones.

- Clar, per això és un insult amable. És una forma fina de dir 'poc trellat', 'poca solta' en lloc de dir 'inútil'. 'destrellatat'…

- Ah, jo no li donava eixe sentit. Per a mi era algú vestit un poc com un fantasma, amb roba gran i passada de moda.

- Imagina't una roba vella penjada a a cambra. També podria considerar-se eixe valor 'fantasmagòric'.

- Estàs feta una andròmina vella.

- A perssones sempre l'he sentida referint-se a aquelles que ocupen lloc i no fan ni aporten res. Com faristol, que si que apareix a l'Alcover en este sentit.

- Algú detestable o insuportable.... estàs fet una andròmina polsosa.

- Estar feta una "gramalla" és un poc menys, poc disposada, poc faenera i grandassa.

- Jo em pensava que andròmina polsosa era un trasto que no serveix per a res.

- Això trobe que és en sentit literal.

LLN, MCGM, LMM, RM, RMS, VL, JB

andròmina

[andɾɔ́mina] 1. subst. f. Cosa inútil o que fa nosa.

Ex: Lleva d'ací totes eixes andròmines!

2. m. El qui conta mentides o afalaga per enganyar. 

Ex: Va, home, no sigues andròmina. Això no s'ho creu ningú.

cast. trapacista.

3. pl. Eines o artefactes, en general, dels que serveixen per fer qualsevol cosa.

Ex: Té la pallissa plena d'andròmines.

cast. enseres, cachivaches. 

ETIM.: probablement és certa l'etimologia proposada de Corominas DECast, i, 209-210, que fa venir andròmina del nom mitològic Andròmeda, personatge d'una famosa faula que, contada a la gent, devia semblar tan fantàstica i absurda que el dit nom hauria esdevingut sinònim de ‘faula, mentida, embolic’. (DCVB)

Cantar l'esquellada

[kantáɾ laskeʎá] Acció d'escarni dels vidus que es tornaven a casar.

Mon uelo, viudo, es va casar amb una viuda cap als anys 1940, sembla ser que estava mal vist ( si vegueren lo que passa ara!!) i ho va fer a les 8 del matí un dia de faena per a que no li cantaren l'esquellà (una colla que anava amb esquelles a fer escarni dels pobres viudos)

FMB

Estar *emfambrat

[estáɾ aɱfambɾat] loc. verbal. Patir fam, patir gana molt intensa.

Ex: Encara no dinem? Estem emfambrats!

cast. hambrear, estar hambriento.

ETIM.: fam ve de l'acusatiu del llatí fames, famis, que passa a ser fame; el nostre mot sembla venir del llat. vulg. *famen, -ĭnis, del qual procedeix el castellà hambre per evolució del grup -mn- a -mbr-. Tenim doncs dues possibilitats:

a) Que siga una construcció popular sobre la base de hambre (*enhambrado) amb emf-.(en- fam).

b) Que vinga d'una evolució paral·lela d'origen mossàrab, més pròxima de les solucions evolutives castellanes que no de les catalanovalencianes.

MCGM, JC

el grup musical La comuna de la Font d'En Carròs, canta:
El tercer món mor emfambrat
està malalt i endeutat
Fons Monetari fins a quan?

trau

[tɾáw] subst. m. 1. Forat llarguer practicat a una tela, cuiro, etc., per a fer-hi passar el botó.

Ex: No li faces massa gran el trau que el botó se n'ìxirà.

cast. ojal.

2. Incisió profunda feta al cos d'una persona o animal per ferida d'instrument agut, per colp violent, etc.

Ex: Se'n va vindre tot xorrant sang. Li havien fet un trau al cap.

cast. agujero.

ETIM.: d'un mot probablement gàl·lic *traucum, mat. sign., del qual sembla esser una variant la forma traugum que apareix en la Lex Ripuaria. (DCVB). d'origen preromà, probablement d'un mot gàl·lic *tráokom 'forat'. (GDLC)
AL

pereta

[peɾéta] subst. f. Dispositiu d'interruptor elèctric, amb semblança figurada a la forma d'una pera, que va entre l'endoll o la font d'alimentació i l'aparell elèctric.

ETIM.: del llatí vg. pĭra, var. del clàssic pĭrum, 'pera'.

pereta antiga

pereta moderna

*perilla

[peɾíʎa] subst. f. bombeta. Làmpada elèctrica formada per una ampolla de vidre a l'interior de la qual hi ha un filament metàl·lic, generalment de tungstè, que produeix llum per incandescència en circular-hi el corrent elèctric.

Ex: No toques la *perilla, que crema.

cast. bombilla.

ETIM.: ETIM.: del llatí vg. pĭra, var. del clàssic pĭrum, 'pera'. 
Tot i que es considera un castellanisme, el diccionari de la RAE no en recull l'accepció de l'enginy elèctric.