La uela fa arròs en…

La *uela fa arròs *en ceba i el *uelo diu que no en vol. La *uela s'alça i li pega i el *uelo trenca el perol.

La *uela fa arròs *en col i el *uelo diu que no [en] vol. la *uela s'alça li pega i li trenca al *uelo el perol.

NMT, JMN, AST, SAP

trinxet

[tɾiɲʧét] subst. m. fig. Trau al cap, ferida com de ganivet al cap. 

cast. chirlo, descalabradura.
ex: Li varen reballar un cudol i li varen fer un trinxet.

ETIM.: del francés tranchet, 'petit ganivet de fulla corba', des del francés antic trenchier (actual trancher 'tallar, partir, capolar'), corresponent literalment al cat. trencar. 

RMS, VCP, PSM, MCGM

torbar

[toɾβáɾ] 1. Destorbar; distraure; interrompre o fer retardar una acció.

ex: No em torbes que no ho podré acabar.

cast. estorbar. 

2. pron. Entretenir-se, invertir temps en una cosa; invertir més temps del que cal o del que convé.

ex: Sempre estava torbat fent maquetes.

cast. entretenerse, tardar.

3. pron. Divertir-se.

ex: El *dumenge *mos torbàvem *juant al Burro.

ETIM.: del llatí tŭrbāre 'alterar la claredat, enterbolir, agitar; torbar; pertorbar'.
vegeu Anar a torbar-se
MCGM

trasconillar-se

[tɾaskoniʎáɾse] esconillar-se v. refl. fig. Anar-se'n d'un lloc dissimulant; fugir, desaparéixer, deixar de veure's una cosa que es busca. 

ex: Es varen trasconillar quan ningú els mirava.

cast. trasconejarse. 

ETIM.: verb construït amb el prefix tras- 'més enllà' i el substantiu conill, emprat originalment pels caçadors per tal de descriure el fet d'haver quedat la caça (especialment els conills) darrere dels gossos que la perseguien. 

MCGM

torba

[tóɾba] subst. f. Vertigen; mareig; torba de cap: rodament de cap previ a perdre els sentits i desmaiar-se. 

ex: Li va agarrar una torbeta i es va morir.

cast. vahido. 

ETIM.: derivat postverbal de torbar.
vegeu torbar

MTG, LLN, MCGM, CMN

caramells

[kaɾaméʎs] escaramells escarafalls subst. m. pl. Demostracions exagerades, insinceres, de reprovació, de refús.

ex: Quins caramells que fa, com és d'exagerada, ho fa tot molt gros.  

cast. aspavientos.

ETIM.: incerta; podria ser que compartís etimologia amb caramell i caramella, del llatí calamĕllu, ‘canyeta’.

Documentat per Joaquim Martí i Gadea com escaramells a Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge (1912-18: II, 191). Marià Aguiló el documenta al seu diccionari en  l'expressió Moure un caramell: moure soroll, armar gresca (Val., ap. Aguiló Dicc.). 

Cal denotar els paral·lelismes fònics entre escaramells i escarafalls, amb un sol grup sil·làbic divergent, el tònic, pel que fa a l'obertura i al nucli: [mé-] vs. [fa-].

MCGM

trumfo

[tɾúɱfo] subst. m. Atot; cadascuna de les cartes del pal que domina el joc. 

ex: Té trumfos. No veus quina careta fa? 

cast. triunfo. 

ETIM.: forma popular de l'antiga forma llatinitzant triümfo, modernament triomf.

vegeu trumfar

trumfar

[tɾuɱfáɾ]  v. intr. 1. En certs jocs de cartes, tirar trumfo; véncer amb un trumfo o atot una carta d'un altre coll o pal. 

ex: Va trumfar a la primera mà.

cast. triunfar.

2. En pastisseria el procés d'estovament de la massa durant la cocció per efecte del rent. 

ex: Quan veges que la coca trumfa una miqueta, apagues el forn.

ETIM.: pres del llatí triumphare, 'véncer'.

vegeu trumfo

Ser esperit de contradicció

loc. verbal també Ser un esperit de contradicció Es diu d'una persona a la qual li agrada molt polemitzar amb qualsevol qüestió; es diu d'algú amb una gran capacitat dialèctica o que sol dir o fer en contra de les preses de posició o de les actituds més convencionals o de les assumides per la majoria.

vegeu esperit

MCGM

esperit

[aspeɾít] subst. m. Hàlit; tercera persona de la Santíssima Trinitat; ànima immortal; ànima racional, pensant i amb sentiment; ànim, principi intern de les resolucions de l'home. 

ETIM.: pres del llatí spīrĭtus, mat. sign. (derivat de spīrare, ‘bufar suaument’). Sembla que el pas de l'accent de l'antepenúltima a la penúltima síl·laba s'explica per la forma de datiu llatí spirítui de l'oració del Glòria Patri. (DCVB)

del llatí spīrĭtus 'alè, buf, aire, esperit', amb canvi de posició de l'accent i dissimilació. (GDLC)

nota:

A Oliva com per tot arreu esperit ha sigut substituït per *espíritu, en castellà per influència dels usos escolars i catequètics en eixa llengua. Tot i això de tant en tant se sent dir en expressions com ara: Patir d'esperit o Ser esperit de contradicció.

Patir d'esperit

loc. verbal. Tindre un patiment o una preocupació psicològica profunda i prolongada; especialment, sentir una preocupació gran per algú que importa i que es troba en una situació irregular.

ex: Des de que el fill s'havia donat a la beguda, ella no deixava de patir d'esperit. Este xiquet no para mai per casa. Em fa patir d'esperit.
vegeu esperit
MCGM, MAFS

llangostí

llangostí

[ʎaŋgostí] llagostí subst, m. Crustaci de l'ordre dels decàpodes de diferents espècies – p. ex: de la família dels peneids (Penaeus kerathurus) o de la família dels acrídids (Penaeus camarote)–, amb les primeres antenes molt curtes i juntes, amb closca poc consistent d'un color grisenc, de forma semblant a la llagosta de mar, però molt més menut (de 10 a 15 cm.) i de color roig rosat i de carn molt apreciada. 

cast. langostino.

ETIM.: del llatí vulgar *lacŭsta, des del llatí clàssic locŭsta, mat. sign. La a de la síl·laba inicial de llagosta ha fet pensar que probablement la base d'aquesta forma (com de les altres variants romàniques) degué ser una forma llatina *lacŭsta produïda per analogia de lacus. Post. es va generar una forma masculina llagost i es va generar el diminutiu llagostí. Finalment alguns subdialectes van introduir un –n– per acostament o en paral·lel al cast. i per distingir el crustaci de l'insecte.

vegeu llagostí

llagostí

[ʎaɣostí] llagost, llagosta subst. m. 
Insecte ortòpter de la família dels acrídids, de diferents espècies, principalment la Stauronotus maroccanus: de cos més o menys massís, de colors terrosos, rogencs o verds, les antenes curtes, l'òrgan estridulós format pels èlitres i els fèmurs i l'oviscapte molt curt; té dues de les cames molt llargues i potents, que li permeten saltar a gran distància.

cast. langosta, saltón, saltamontes.

ETIM.: del llatí vulgar lacŭsta, des del llatí clàssic locŭsta, mat. sign. La a de la síl·laba inicial de llagosta ha fet pensar que probablement la base d'aquesta forma (com de les altres variants romàniques) degué ser una forma llatina *lacŭsta produïda per analogia de lacus. Post. es va generar una forma masculina llagost i finalment es va generar el diminutiu llagostí.

llagostí

El Tio de la Porra…

El Tio de la Porra,

que menja pa i *samorra!

Tonadeta que canten els xiquets i les xiquetes tot corrent davant d'un personatge entre grotesc i satíric –vestit amb un uniforme que sembla napoleònic– que fa semblant d'acaçar-los per tal de traure'ls de l'escola "a la força" l'ultim dia del curs escolar.

PSM, PF, MAFS

El Tio de la Porra

Si cau no cau

Parar en redó

loc. verbal Aturar-se sobtadament, sense vacil·lacions.

ex: Ha parat de plorar en redó.

ETIM.: a partir d'un dels valors de l'adj. llatí rotŭndu 'complet' que confluïx en la loc. adv. en redó 'completament, del tot'.

MCGM

Qui no suma…

Qui no suma se n'ix. 

Sol començar amb un adverbi actualitzador de lloc: Ací, qui no suma se n'ix!

Expressió per a dir que tots tenim un defecte o altre, que ningú està ben acabat, que ningú no és perfecte. Remet a l'acabat imperfecte de les obres que retenen l'aigua: des de les la perden per filtració fins les que la deixen escapar 

Una altra interpretació és que vol dir que necessitem tenir alguna vàlvula d'escapament (sumar un poc) per no "eixir-nos-en" (definitivament). 

Una tercera interpretació remet a expressar que la falta d'iniciativa deixa al marge de la situació o de l'ocasió. En aquest cas la referència va lligada a la capacitat d'aportat o de guanyar per tal de quedar-se al joc.

vegeu Qui s'encanta…

LLN, APM, MCGM, AM

encantillo

[aŋkantíʎo] estol subst. m. Lloc on es venen coses velles; lloc desordenat, desastrat. 

ex: Açò quin encantillo és? Ara mateix ho arreplegues tot!

ETIM.: de encant –de la construcció en quant (es ven)?… amb la terminació cast. -illo. Tot i que sembla ser un castellanisme, el DRAE no en fa esment, ni del primitiu ni del diminutiu.

Qui s'encanta…

Qui s'encanta no les tasta.

Dita per tal d'expressar que la falta d'agilitat o de rapidesa fa perdre les ocasions úniques. El verb tastar remet a l'experiència de no arribar a tastar peces de fruita (potser de figues) per haver arribat tard o per haver-se distret mentre els altres en menjaven.
RMS, AL, JC

encantar

[aŋkantáɾ] v. 1. tr. Exercir (sobre algú o alguna cosa) arts de màgia; per ext. fascinar, captivar; produir com un dolç arravatament, plaure en alt grau. 

ex: El seu timbre de veu encantava les dones.

cast. encantar, hechizar. 

2. intr. Agradar. 

ex: Encara li encanta ballar. 

3. pron. Quedar-se immòbil contemplant una cosa; distraure's d'allò que es fa sense raó aparent.

ex: Allí el tens *en el *gavinet a la mà, encantat i sense tirar avant.

cast. embelesarse, embebecerse, atontarse. 

4. pron. Elevar-se, alçar-se. En el llenguatge de costureres, quan la tela no cau amb naturalitat i queda al mateix nivell tot rodant.

ex: Se li encanta la faldeta per darrere. Se li alça la vora.

ETIM.: del llatí incantare, mat. sign.

vegeu Encantar-se com… Estar encantat

MCGM, XL, APM

somordor

[somoɾðóɾ] subst. f. Dolor poc viu o molèstia lleu però persistent i desagradable; dolor somort: el mal de queixal que molesta un poc, sense ser molt agut. 

ex: Tinc una somordor que no em deixa viure.

ETIM.: substantivació de somordo -a (adj.),  de somort (del llatí *submortuus, -a, -um 'esmorteĭt') amb contaminació de sord o de sordo. Per analogia pren gènere femení amb la terminació en -or.
vegeu sumor

APM

Fer bullir l'olla

loc. verbal Aportar diners per a la casa i la família.

ex: Ací o fem bollir l'olla entre tots, o no arribarem a Nadal.

MCGM

raca

[ráka] subs. f. 1. Profit, guany que es trau d'una cosa. S'usa en la locució no traure raca (cast. sacar raja).

ex: Li va demanar ajuda i no va traure raca.

2. Forma emfàtica per expressar la loc. adverbial negativa no res de no res. Se sol reforçar amb l'adjectiu pelada. La forma absoluta és No raca prelada [no ráka pelá].

ex: Està molt fosc tot. No veig raca pelada.

ETIM.: de raja, de l'expressió col·loquial No sacar raja 'no traure profit'. La incorporació a la llengua popular va vindre donada segurament per la semblança fonètica amb res per la ròtica vibrant [r] i per la força emfàtica atribuïble a la velar sonora {k]. De fet l'etimologia popular la fa sinònim de res.

DG, GB, JM, PSM, JB, RM, MLC, CMN

fredolí

[fɾeðolí] fredolina (f.) [fɾeðolína] fredolic, fredolec, fredeluc adj. Molt sensible al fred. 

ex: És tan fredolina que només bufa l'embatada, es posa una rebequeta.

cast. friolero. 

ETIM.: del radical de fredolic, amb caiguda de [k]; derivat del llatí frigidŭlu, dim. de frigĭdum, ‘fred’.

Son pare…

El pare, fetge	Son pare fetge	Son pare fel
i la mare freixura,	i sa mare freixura,	i sa mare freixura,
a vore a qui li semblarà la criatura.	com ha de ser la criatura?	a qui ha de semblar la criatura?

Diàleg dels informants:

–Qui no sembla als seus és un porc.

–Quan una persona fa alguna cosa o mostra algun aspecte que fa recordar els seus progenitors.

–També la diem en castellà, però només la primera part: Hijos de gatos, gatitos i sinó marramiau!

–Encara que són parts de la carn d'un animal no especialment valorades, es tracta d'una ironia per referir-se a un xiquet o xiqueta menut/da, perquè és especialment bonic o bonica.

MCGM, APM, JB

freixura

[fɾeʃúɾa] subst. f.  Entranyes, especialment pulmons. 

ex: No li poses freixura a la xica, que sinó ni toca l'arròs.

cast. asadura, bofes

ETIM.: d'origen incert, però probablement del llatí tardà frixūra 'freginat', derivat de frigĕre ‘fregir’.

Encara se sol posar la freixura dels animals de carn en algunes classes d'arròs caldós.
JC

*samorra

[samóra] salmorra subst. f. Aigua saturada de sal; solució aquosa de sal amb la qual es pot tractar aliments per tal de conservar-los. 

ex: Tomaques, pebreres, cebes, penques… i raïmet de pastor en *samorra. Què bo!

cast. salmuera. 

ETIM.: el llatí sal mŭrĭa 'salmorra', que donà primer salmora, salmorar i després salmorra per influx de morro i el sufix -orro, -orra. Post. caiguda de la [l] per simplificació de l'agrupació consonàntica i per lexicalització.

CMN, JC, MCGM

*samorra (font: Kiko de Xàbia)

garreta

garreta

[garéta] sofraja subst. f. 1. La part posterior de la cama, oposada al genoll.

ex: El va agarrar de la garreta i el va estirar.

cast. corva.

2. Referit als animals quadrúpedes, el buit o la part de la cama o del braç oposades respectivament al genoll (al llaçó o garra de les cames de darrere) o al colze, anomenat també buit popliti.

ex: La garreta dels gossos quan són menuts...
cast.: jarrete, corvejón.

3. Peça o tall de carn de la garreta.

ex: Espere que la garreta de bou que m'has tallat no siga filosa com la del divendres passat!

cast.: morcillo

ETIM.: dim. de garra.
CMN

Ser de garreta curta

loc. verbal (loc. adv. modal) Dit d'una persona molt baixeta, menuda, curta de cames. 

També ser de la garreta curta o tindre la garreta curta.

vegeu garreta

diàleg dels informants: 

–Tindre el braç curt, aleshores ser baixet; el collidor que no arriba al caramull té la garreta curta. 

–És quan la llargària de les cames no està proporcionada amb el cos, per ser estes més curtes del que caldria. Una persona de garreta curta no té per què ser necessàriament baixeta.

–Fa referència a la garreta dels gossos quan són menuts... es diu que si un gos menudet té una garreta gran respecte al tamany del gosset, és signe evident de què serà un gos de tamany gran. 

–D'ahí vé l'aplicació més o menys divertida, irònica i fins i tot sarcàstica de dir-li a una persona que és de la garreta curta... Estem dient que és baixeta o que és poca cosa. 

–A una persona de "la garreta curta", asseguda en una cadira o en un balancí, no li arriben els peus a terra.

MCGM, JB, XL,  CMN, PSM

Anar amb una sabata i una espardenya

loc. verbal (loc. adv. modal) No tenir cura en l'aspecte exterior.
vegeu arreu, malfargat, Ser una bona garronera
MCGM

ploguda

[ploɣúða] pluja subst. f. Acció de ploure; ruixada.

ex: Les plogudes de l'hivern sempre són bones.

cast. lluvia.

ETIM.: del part. passat del verb ploure en femení en paral·lel amb el femení de pluja o per mimetisme amb molts genèrics construïts a terminació -a del plural neutre llatí.

*plovisnar

[ploviznáɾ] plovisquejar, ploviscar, plovinejar v. intr. Ploure lleugerament, a gotes molt menudes.
ex: Ahir va passar tot el matí plovisnant.

cast. lloviznar.

ETIM.: valencianització del verb castellà lloviznar.
CMN

*esllenguit

[azʎeŋgít] esllenguida (f.) [azʎeŋgíða] esllanguit, allanguit, llanguit adj. Que no té de molt la grossor que li correspondria per la seua alçada; prim i mancat de vigor i de força.

ex: La meua néta està cada dia més esllenguida.

cast. lánguido, traspillado, delanguido. 

ETIM.:  del part. passat de esllanguir-se, del llatí languēre 'estar decaigut'.

BLP

fus

[fús] subst. m. Barreta de fusta redona, lleugerament cònica, que pel cap més prim té una incisió (l'osca) i pel cap gruixut acaba amb un disc, i serveix, quan es fila a mà, per a tòrcer el fil i enrotllar-lo així com es va formant.

ex: Qui se'n recorda hui en dia del fus de filar?

cast. huso.

ETIM.: del llatí fūsu, mat. sign.

fus

Portar més ert que un fus

loc. verbal també:  Fer anar (algú) més ert que un fus Disciplinar o dominar algú. 

nota: 

loc. adv. modal amb les variants: Dret com un fus, o Més dret que un fus: molt ert, dret (tant en sentit material com moral). 

vegeu fus, ert
MMN, MCGM, KMV, XL, APM, JMN, CMN

Anar més ert que un cullerot

loc. verbal (loc. adv. modal) Equival a 'tindre un cullerot dins el cos', és a dir: anar molt empinat, físicament; o anar ple d'orgull. 

cast. andar tieso.
vegeu cullerot

Engolir-se un cullerot

loc. verbal o Tragar-se el cullerot Enorgullir-se, posar-se molt estirat per la supèrbia; anar amb el cos molt recte.
cast: Estar pagado de sí mismo

vegeu cullerot

MCGM, APM

cullerot

[kuʎeɾɔ́t] capgròs, renoc subst. m. 1. Cullera més gran que les ordinàries de menjar, destinada a traure l'aliment o altra substància de l'olla o caldera i passar-lo als plats.
ex: Trau tu el cullerot, que ara mateix porte la cassola.

cullerot 1

cast. cucharón.
2. Larva aquàtica dels amfibis anurs; larva de la granota.
ex: De xiquets anàvem al Salt a pescar cullerots.

cullerot 2

cast. renacuajo. 

ETIM.: derivat augm. de cullera.
MAFS, SA, JC, FMB

*salmitre

[saɫmítɾe] salnitre subst. m. Nitrat de potassi  (KNO3, mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic) d'una gran importància com a adob mineral i oxidant enèrgic que s'empra en la fabricació de la pólvora i altres explosius.

ex: Les parets de la cova estaven plenes de salmitre.

cast. salitre. 

ETIM.: del llatí sal nitrum, mateix significat.
MCGM

salmitre

*ensalmitrat

[ansalmitɾát] ensalmitrada (f.) [ansalmitɾá] adj. Dit d'un aliment o d'un menjar amb un excés de sal, passat de sal; dit d'una persona eixuta de carn, com si fóra deshidratada per haver estat conservada en sal.

ETIM.: verb construït sobre salmitre amb el prefix en- amb el sentit de 'ple de… envoltat de…'. La semblança superficial de forma  (cristal·lització) entre el clorur de sodi i el nitrat de potassi, no enganya. L'excés de sal fa el menjar no comestible i fins i tot perillós per a la salut.

vegeu *salmitre

diàleg dels informants:

–El dinar està ensalmitrat:molt salat.

–Estar "salmitre" o "ensalmitrat", un menjar on se n'ha anat la mà amb la sal i no es pot menjar.

–Està "ensalmitrat": ho vaig escoltar ahir amb referència a algú que és més sec com un *baejo.  

RPM, MCGM, SA

sentit (2)

[sentít] sentida (f.) [sentíða] adj. Salat sense deixar de ser comestible;  amb un punt de sal.
ex: Que vols que li fem? Esta volta m'ha eixit l'arròs una miqueta sentidet.
ETIM.: del participi passat de sentir, del llatí sĕntīre 'percebre amb els sentits'.

sentit (1)

[sentít] sentida (f.) [sentíða] adj. 1. Sincer, procedent de sentiment vertader.

ex: Es notava que *lo que et va dir era sentit.

cast. sentido. 

2. Sensible; dotat de sensibilitat.

ex: Què sentit que és. Plora en totes eixes pel·lícules d'amor!

cast. sensible. 

3. Que se sent molt de les ofenses, renys, etc.; que es considera ofés; dit d'una persona que és molt sensible als retrets, els renys, les rectificacions, les desconsideracions, etc.

ex: Mira si és sentit que és retraure-li qualsevol cosa i ja el tens de morros.

cast. quisquilloso, sentido, ofendido, disgustado.

ETIM.: del part. pass. de sentir, del llatí sĕntīre 'percebre amb els sentits; adonar-se; pensar'.

enllandat

[aɲʎandát] subst. m. Llanda que es posa sobre les portes per a protegir-les de l'aigua.

ex: Han restaurat l'enllandat de les portes de l'església.

ETIM.: derivat del verb enllandar (part. pas.)

vegeu enllandar

PSM

enllandar

[aɲʎandáɾ] v. tr. Posar llanda; guarnir o cobrir de llanda. 

ex: No voldràs enllandar la llar, veritat? 

cast. chapear. 

ETIM.: derivat de llanda.

vegeu llanda

Portar a la rus

loc. verbal (loc. adv. de mode) Portar a la ruix o Portar a l'arruix. Agarrar una criatura de les aixelles entre dos persones i portar-la en alt..

noteu que:

rus o ruix recorda l'acció d'arruixar, com si l'infant fóra la regadora.

MCGM