[koriɔ̞́la] subst. f. politja Cilindre de poca altura, que pot girar al voltant d'un eix i té una canal buidada tot al llarg de la seva superfície lateral per on es fa passar una corda, a un extrem de la qual obra la potència i a l'altre la resistència.
cast. polea.
ETIM.: d'origen incert, probablement és una alteració de carriola, de la família de carro. (GDLC)
Derivat del radical del llatí cŭrrĕre, ‘córrer’; però no es veu clara la forma llatina que pot haver donat origen al mot català. El sufix -eŏlu -eŏla és diminutiu i s'aplica a radicals substantivals i adjectivals, però no a radicals verbals. Això indueix a pensar que curriola podria venir d'un *currĕolu, ‘carret’, dim. de curru,‘carro’, o tal volta d'una altra forma diminutiva *curricĕolu originada per canvi de sufix de curricŭlu, ‘carret’. (DCVB)
Ferramenta de ferro en forma de cilindre, pel que passa una corda, i serveix per pujar objectes i materials. La majoria de pous tenen corriola; a l´obra ja quasi en desús davant l'aparició del muntacàrregues.
PSM
