[wéɫo] *uela (f) [wéɫa] subst. 1. Avi, àvia.
Ex: Mon *uelo va servir dos anys.
2. Amb sentit despectiu per 'vell', 'major'
Ex: Eixe *uelo m'ha dit que me n'anara!
3. castellanisme i vulgarisme, per abuelo.
ETIM. del llatí avus que va passar a avu (avi) més el diminutiu també llatí -olus (que trobem en paraules com hipaniolus, 'espanyol' -que de fet vol dir 'espanyolet'- o en el nostre topònim 'Rubiol' –la font del Rubiol–). En castellà va passar a 'abuelo'. I es va introduir al valencià com *auelo (encara es diu així en molt pobles valencians).
En molts llocs en contacte amb el possessiu simple diuen *m'auelo (masculí) i *ma auela (en femení). En el nostre cas no va agradar molt dir aixó de *m'auelo. Si deiem 'mon pare' perquè no mon *uelo? Eixa és la història!
No hi ha estudis coneguts que valoren en quin segle es va introduir en valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada