acaramullat

[akaɾamuʎát] acaramullada (f.) [akaɾamuʎát]   adj.1. Ple fins més amunt de la vora.

ex: Li va servir un plat d’arròs ben acaramullat.

cast. colmado 

2. Posat formant caramull o muntó desordenat

ex: Vaig vore totes els meus llibres acaramullats damunt de la taula.

cast. amontonado.

ETIM.; format damunt caramull.

vegeu caramull i acaramullar

Pujar-se'n al caramull

loc. verbal Expressa la reacció desproporcionada de certes persones davant d'una provocació, d'un contratemps, d'un adversitat…

ex: No se li pot dir res. Prompte, prompte, se'n puja al caramull 

pujar al caramull. Es diu del fet de pujar dalt de l´arbre. Expressió molt utilizada per els collidors de taronges.

vegeu caramull i Fer un caramull

MCGM, AST

Fer un caramull

loc. verbal Exagerar la proporció d'un esdeveniment.

ex: Cada volta que tenia un examen *fea un caramull.

vegeu caramull i Pujar-se'n al caramull

caramull

[kaɾamúʎ] curull subst. m. 1 Porció d'una substància que sobreïx del recipient que la conté,. 

ex: Lleva-li el caramull a la mesura.

2 p. ext. Par superior d'un arbre.

ex: El cóp servix per a collir les figes del caramull.

3 p. ext. Muntó.

ex: Deixa-ho damunt d'eixe caramull.

4 fig.  Grau més elevat al qual arriba alguna cosa, cim.

ex: D'ací no passe. No ho tolere. Hem arribat al caramull!

ETIM.: d'origen incert, potser preromà, encara que sembla més bé un postverbal de caramullar.
vegeu acaramullar
PSM

acaramullar

[akaɾamuʎáɾ] caramullar, curullar v. tr. i pron. 1. Omplir un recipient de manera que el contingut sobreïsca per damunt les vores del recipient; omplir fins a caramull.

ex: S'acaramullava la roba bruta per fora de la cistella.

cast. colmar.

2. Posar moltes coses formant caramull, munt desordenat. 

ex: Acaramullava les branques dins del cremador.

cast. amontonar. 

3. Reunir apilotadament. 

ex: En compraves i en compraves i acaramullaves *teveos. 

cast. acumular. 

ETIM.: de caramullar d'origen incert, potser d'un llat. vulg. *coromolliare, encreuament del clás. cŭmŭlare 'amuntegar' i un llat. vulg. *corolliare, derivat de corolla 'coronament'. El prefix a- és la prep. modal de “a caramull” lexicalitzada.

Ansa del coll

loc. substantiva La primera vèrtebra cervical, i per extensió la regió del coll situada prop de la vèrtebra esmentada i que és on s'uneix el cap amb l'espinada.

ex: Va morir a la primera. S'havia trencat l'ansa del coll.

cast. nuca

MCGM

Arre gos: què tens tos?

Expressió irònica per a manifestar incredulitat, sorpresa o desgrat davant d'una informació, un propòsit o una acció amb poc trellat.

ex: Are gos: què tens tos? Tu encara fas eixes coses?

Ara t'agarraré, cagó!

[ataɣaraɾé kaɣó] Expressió exclamativa 1. lúdica La diuen els adults per a jugar a acaçar els xiquets menuts. 
2. irònica Per a expressar sorpresa o incredulitat davant d'una informació o d'un propòsit ingenu o amb poc trellat. 

ex: Ara t'agarraré, cagó! I també em diràs que els burros volen!
diàleg dels informants
"A(ra) t'agarraré cagó!" expressió per respondre quan algú et conta res que pensava no sabies.
Es diu també molt als xiquets en to de complicitat i fer-los brometes.
APM, RMM