calfador

[kalfaðóɾ] o [kaɫfaóɾ] subst.  m. Instrument per a escalfar. Vegeu casset

cast. calentador. 

Etim.: derivat de l'adj. calfador, des del verb llatí calefacĕre (> calfar). 

Diàleg dels informants

Recorde que a casa el cassó li deiem també "calfador".

Posa el calfaor (calfador) en la llet al pare.

JM, JLJ, RM

casset

[kasét] cassó m. Atifell de cuina de forma aproximadament semiesfèrica, constituït per un recipient menut de forma aproximadament semiesfèrica, amb mànec relativament llarg, que serveix per a bullir aigua o per altres usos culinaris 

cast. cazo. 

Etim.: derivat dim. de cassa –del llatí cattĭa (gr. cyathos) ‘tassa’ (cfr. REW 2434), o de l'àrab qaṣ'a ‘escudella gran’–, amb canvi de gènere per influència del castellà cazo. (DCVB); o d'origen incert, probablement d'un preromà, no cèlt. ni protohispànic, *kattia/kattio-, provinent d'una forma protohel·lènica o mediterrània, afí a formes micèniques (GDLC).
RM, JLJ, JMC, JES, SG

pirma

pirma

[píɾma] pilma subs. f. Emplastre medicinal confortant. 

ex. Està desllomat, pobret. Posa-li una pirma.

cast. bizma, emplasto, cataplasma, parche. 

Etim. del gr. ἐπίθεμα (llatí epithĕma), 'apòsit'. 

Documentat amb la grafia 'pirma' al Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig. 

RCN

bramar

[bɾamáɾ] 1. v. intr. Cridar, fer brams, l'ase o altres animals.

cast. rebuznar (dels ases), rugir (dels lleons), bramar (dels bous, etc.).

ex. Hi-hà, hi-hà… com bramen els burros.

2. Cridar fort, les persones.

cast. bramar, rugir.

ex. Brama tant que no sé què diu.

3. Cantar fent grans crits i desentonant.

cast. bramar, berrear.

ex. Com sempre. Borratxo… bramant pel carrer.

4. Plorar fort.

ex. El xiquet? Tota la nit bramant.

cast. berrear.

5. Parlar molt irracionalment.

ex. Eixe poctrellat només sap bramar.

cast. rebuznar 

6. Fer soroll fort la mar, l'aigua impetuosa o la tempesta.

cast. bramar.

7. Tindre sensació insuportable de cremor, picor, coentor.

ex. Em fa mal el tall? Digues que em brama.

Etim.: del germ. brammon, mat. sign. (DCVB), d'origen onomatopeic, comú amb altres llengües romàniques (GDLC).

minso

[mínso] adj. m. i f. Que té poca grossària i consistència; escàs, exigu.

cast. endeble, desmedrado.

Etim.: incerta, probablement resultat d'un creuament de manso i míser.

comentari de l'informant

He escoltat moltes vegades la paraula "minso", eixe meló està minso.

MGJ

tora

[tɔ́ɾa] subst. f. Estat de torpor, d'ensopiment, de poca agilitat mental, d'estupidesa.
ex. I cosint-cosint m'ha entrat una tora que, veges tu, m'he punxat.
Etim. desconeguda
comentaris dels informants:

Tindre "tora" ("o" ben oberta, que som d'Oliva): estar ensopit, adormissat... però amb un cert biaix pejoratiu. En efecte: quan per exemple estaves treballant i no se't veien massa ganes, o quan escoltaves algú trafegant per casa, i senties: "Xica, m'ha entrat una tora que estic que no avance res, 'avosaes'! Mira, així estic ara jo davant l'ordinador..." 
JM

Quina tora!

corriol

[koriɔ́l] subst. m. Au (Charadrius sp) de formes arredonides i potes llargues, que habita especialment en les platges o en les riberes de l'interior.
cast. andarrío
Per extensió: xiquet prim i menut, molt actiu.
ex. Està fet un corriol, no para mai.
Etim.: derivat del verb córrer.

comentari de l'informant:

Corriol (pardalet menut que es veu vora mar, normalment agrupat en tres, quatre o més pardalets, a vegades deu o dotze...) Sol alimentar-se a vora mar, on la mar trenca l'ona, amb insectes/ crustacis molt menuts que porten o dipositen les ones). Una curiositat, niuen entre els muntanyars fent un xicotet clotet en l'arena sense cap protecció afegida.

JB

Corriol

fotracada

[fotɾakáða] > [fotɾaká] futral subst. f. Molt, gran quantitat. 

ex. Es va fer *en una fotracada de camps de l'herència de sa tia.
cast. mogollón

ETIM.: derivat de fotre (del llatí fŭtŭere, 'copular') que sol servir per a expressar amb energia grossera qualsevol sentiment –positiu o negatiu–, i de sufix -acada, que sol expressar intensitat o quantitat, en este cas.

*gepelut

[ʤepelút]  *gepeluda [ʤepelúða] geperut adj. i m. i f. Persona, animal (o cosa, per analogia) que té gepa (gep).
Ex. A mi m'han dit que els gepeluts porten sort.

cast. jiboso, jorobado.

Etim.: del llatí *gibberūtu, mat. sign. des de. gĭbbus, gep/gepa. 

El pas de geperut > gepelut per canvi de consonant ròtica a líquida, freqüent en valencià.

capdeferro

[kaβðefέro] plur. capdeferros subst. Membre, confrare, de la confraria de Jesús Natzaré a la Setmana Santa.

Ex. Als xiquets, el pas que més els agrada és el dels capdeferros. Els recorda les pel·lícules de romans.

Etim. de l'expressió descriptiva del casc (cap de ferro) que fa part de l'uniforme dels legionaris romans amb el qual van vestits una part dels confrares i els membres de la banda de tambors i cornetes de la confraria.

Capdeferros (Font: Oliva, història fotogràfica)

Diàleg dels informants:

La denominació és efectivament pel casc, però no per l'actual sinó per l'antic, que era un casc que cobria completament el cap i tapava quasi tota la cara.
MLC, KMV

Capdeferro - uniforme antic (Font: Oliva, història fotogràfica)

combregar

[kombɾéɣaɾ] v. 1. tr. Administrar el sagrament de l'Eucaristia (a algú). esp Administrar el viàtic; viaticar (els malalts).

cast. dar la comunión 

2. intr. Rebre el sagrament de l'Eucaristia.

cast. comulgar. 

3. intr. fig. Esser participant convençut (de certes idees, escoles, sectes, etc.) Coincidir en idees, en sentiments, etc., amb una altra persona, ésser participant d'aquestes idees, etc.  cast. comulgar. 

3 combregar (o fer combregar) amb rodes de molí fig Creure, o fer creure a algú, coses inversemblants. 

4. (substantivat) m. Viàtic, i la comitiva que porta el viàtic a un malalt.

cast. viático. 

Combregar general: processó que se celebra en la segona festa de Pasqua florida, per portar el viàtic als malalts i impedits en llurs domicilis. 

ETIM.: del llatí vulgar *commĭnĭcāre, var. de commūnĭcare, ‘comunicar’ 'compartir', der. de commūnis 'comú'.
diàleg de l'informant
Això de la comunió que diu Joan, si mal no recorde era el dia de sant Vicent a la matinada i es dia "combregar de malalts i impedits".

NLL, MLC

brial

[bɾiál] 1. subst. m. Peça de roba interior femenina consistent en una falda de tela blanca.
cast. enaguas.

2. Falda comuna que les dones duen per dins de casa.

ETIM.: de l'ant. blial, d'origen occità, l'origen del qual sembla ser una forma *blidalt, de procedència desconeguda 

TPC

escòfia

[askófia] còfia subst. f. 1. Peça de roba de cap femenina, que el cobrix parcialment, generalment blanca i de mida petita, feta de tela, de randes o de cintes, el cap i que sol formar part de la indumentària de les dones de certs llocs i de l'uniforme de les infermeres, de les religioses, de les cambreres, de les assistents, de les criades, etc., com a complement de l'uniforme.

2. bleda Dit d'una persona ingènua o no gens espavilada;  mancada de caràcter, de decisió; de vigor, d'iniciativa.

ex. Quina escòfia! Sempre li la peguen. No compta mai els diners que li tornen.

ETIM.: d'origen incert, potser del llatí tardà cofia, ‘gorra’; en aràbic kūfiya tot i que no és paraula pròpiament aràbiga, malgrat d'estar estesa per molts de països musulmans.

Diàleg dels informants

–Sempre m'ho ha dit ma mare quan he fet alguna cosa malament o per ser massa vergonyosa. També són escòfies totes les dependentes de les tendes que no li han donat bé les tornes: "Ja s'ha quedat *en el canvi, *malascofia està feta!"

–Bova.

SPL, MMJ

rascló

[raskló] subst. m. 1. Au de l'ordre dels gruïformes, de la família dels ràl·lids (Rallus aquaticus) de 28 centímetres, plomatge gris blavós a les inferiors i castany (bru oliva)  a les parts superiors amb els flancs ratllats de blanc i negre, i el bec llarg i roig, que habita en pantans i aiguamolls.

2. rascló, -ona [rasklóna] fig. Infant amb unes característiques físiques i psicològiques que el predisposen a l'activitat i a l'entremaliadura.

ex. Veges tu, quin rascló! Ara em diu que no s'ha menjat ell el pastisset!

Diàleg de l'informant

Un xiquet flaquet que no para *quet?

CMN

bovar

[bováɾ] bogar Lloc on es crien boves en abundància.
cast. espadañal. 
ETIM.: derivat col·lectiu de bova. 
topònim sequiol del (o de) Bovar, a l’àrea arrossera del sud del terme, que pren l’aigua del riu Bullent i la deixa al riu Molinell a través del sequiol del Barranquet. 
vegeu bova

buanya

[buáɲa] subst. f. Ferida de molt mal aspecte; crosta que es fa en les ferides quan se sequen.

ex. Ves al metge i que et mire eixa buanya, que està endenyada.

ETIM.: format per regressió del llatí būbon, ‘inflor’, ‘tumor’ [búa] amb un sufix d'increment -ania.

xaruga

[ʧaɾúga] subst. f. Arada de ferro, amb una pala lateral, que s'emprava per al conreu de l'arròs i d'altres que requerien fer solcs molt profunds.

cast. charrúa.

ETIM.: del fr. charrue, ‘arada’, (amb adaptació fonètica al cat. xaruc, -uga), des del ll. gàl·lic carrūca 'carrossa'.

Diàleg de l'informant

La diferència amb el forcat és que aquest girava la terra cap als dos costats i la xaruga llaurava i tirava la terra tot cap un costat. 

PSM

xaruga

xarugar

[ʧaɾuɣáɾ] v. Llaurar amb la xaruga.
Diàleg de l'informant

No s'utilitzava el forcat, s'utilitzava la xaruga. La terra d'arròs no es podia treballar amb el forcat i sempre es xarugava. Al terme d'Oliva és xarugava la terra d'arròs. Llaurar, podia qualsevol burret, però per a xarugar feia falta un rossí ben bragat.

PSM

vinatxa

[vináʧa] vinassa subst, f 1. Vi fort; vi de mala qualitat; vi picat. 
ex.: No entenc com pots beure eixa vinatxa. És horrible!
cast. vinazo. 
2. Solatge del vi, dins el cup o dins la bóta. 
cast. heces, lías. 
3. Vi últim que es trau d'una bóta, espés i fort, a causa dels solatges.  
4. Conjunt de rapa, pell i pinyolí dels grans de raïm premsats 
cast. casca, orujo. 
5. Suc extret de la brisa premsada i que es barreja amb sucre, melassa o esperit perquè tinga més força.
cast. vinaza. 
ETIM.: del llatí vīnacĕa, ‘coses de vi’, potser a través de l'italià vinaccia.

puntelló

[punteʎó] subst. m. Colp donat amb la punta del peu. 

ex: El puntelló li va deixar una bona blaüra! 

cast. puntillón, puntapié. 

ETIM.: del llatí pŭncta 'extrem', amb els dos sufixos diminutius -ell i -ó. 

Diàleg de l'informant: 

Abans els xiquets pegàvem puntellons: no és el mateix que donar una patà. El puntelló és amb la punta de la sabata; si pegues un puntelló a la canyella d'algú el deixes ben coent. Els que jugueu bé al baló enteneu perfectament la diferència entre un puntelló i una patà, eh que sí? 

JM