bovar

[bováɾ] bogar Lloc on es crien boves en abundància.
cast. espadañal. 
ETIM.: derivat col·lectiu de bova. 
topònim sequiol del (o de) Bovar, a l’àrea arrossera del sud del terme, que pren l’aigua del riu Bullent i la deixa al riu Molinell a través del sequiol del Barranquet. 
vegeu bova

serva

serves

[séɾva] subst. f. Fruit del server o servera, semblant a una nespla o a una pereta, menut, de la grandària d'una pruna, de color roig groguenc i de gust molt aspre. Només quan és molt madura, es reblanix i pren un gust més suau i dolç. Fruit de tardor.

cast. serba, sorba, azarolla.

ETIM.: del llatí sorbu, mat. sign., amb un canvi de o en e que és difícil d'explicar. (DCVB)

probablement en relació amb el ll. sorba, pl. del neutre sorbum, íd., amb alteració de la primera vocal per influx d'algun altre mot, potser el cèlt. s(u)eruos 'aspre, amarg' (GDLC)
vegeu server
DSS

server

server

[seɾvéɾ] servera subst. m  Arbre caducifoli de la família de les rosàcies de diverses espècies del gènere Sorbus (en particular la Sorbus domestica), de fulles pinnades, de flors blanques menudes amb cinc pètals blancs quasi orbiculars agrupades en inflorescències simples (corimbes) més curts que les fulles i de fruits en pom i piriformes quasi globosos, comestibles, molt astringents quan verdegen, però blanets, polposos i dolços quan són ben madurs; i que és conreat com a ornamental. Té una fusta de bona qualitat.

cast. serbal. azarollo, acerollo o azarolo

ETIM.: de serva.

vegeu serva

DSS

gínjol

gínjols

[ʤíɲʤoɫ] subst. m. 1. Fruit del ginjoler, de la grandària d'una oliva, rogenc, comestible i pectoral; de textura farinosa i dolça, agradable al paladar i que recorda al tastar-lo el gust de la poma. Fruit de tardor.

cast. azufaifa.

2. per ext. Bony.

ex. Porta al front un bon gínjol!

ETIM.: del llatí zizyphum, mat. sign., potser amb influència de formes dialectals italianes (sicilià ndzíndzula?) (DCVB)

del ll. vg. *zizŭlu o *djinzŭlu, variants del ll. zizĭphum, i aquest, del gr. ζίζυφον (zízyphon), íd., amb influx de noms de plantes semblants, com grèvol (ll. vg. acrifŭlum) i ginebre (ll. vg. jinipĕrus). (GDLC)
vegeu ginjoler

DSS

ginjoler

ginjoler

[ʤiɲʤoléɾ] subst. m. Arbust o arbre menut de la família de les ramnàcies, espècie Zizyphus vulgaris (Ziziphus jujuba), que es fa alt de dos a quatre metres, amb branques tortuoses, fulles alternes ovades dentades o dístiques i quasi sèssils, de flors menudes pentàmeres groguenques i de fruits drupacis arredonits, ovats i rogencs quan són madurs (gínjols). La fusta, molt dura,es fa servir per a la fabricació d'instruments musicals, sobretot de dolçaines. 

cast. azufaifo
ETIM.: de gínjol
vegeu gínjol
DSS

ramutxa

[ramúʧa] ramulla subst. f.  Rama menuda, conjunt de branques primes.

ex. Si lleves la ramutxa, l'arbre respira millor.

cast. ramojo, escamojo.

ETIM.: der. de rama,  a partir de ramus 'branca' que, per formació analògica del ll. folia, pl. de folium 'fulla' amb un sufix fossilitzat diminutiu despectiu -utxa (por ser per contacte amb el sufix cast. -ucho).

ramutxa

morrongo

morrongo

[moróŋgo] pebrot de morro de bou subs. m. 1. Varietat de Capsicum annuum. A diferència dels fruits d'altres varietats té un sabor suau, un cos carnós amb una forma característica entre quadrada i rectangular.

cast. pimiento morrón, de bonete o de hocico de buey.

ex. Com magradaven les coques de morrongo de la *uela!

2. Protuberància amb aspecte irregular i amb formes arredonides.

ex. Li va eixir un bon morrongo.

3. morronga (f.) Dit d'un xiquet o d'una xiqueta amb un to alhora afectiu i menyspreador.

ex. Només és un morrongo i mira tu!

ETIM.: derivat de morro d'origen incert, potser d'una base onomatopeica murr-, expressiva d'una posició dels llavis en forma de botzina. Segons uns, d'una forma llatina o gòtica murrus, mat. sign. segons altres, d'una forma basca murru, mat. sign. El sufix -ngo podria derivar del sufix llatí -nicus 'que pertany o que té forma de'. El diccionari de la RAE només en dona un significat en castellà: gat, col·loquialment.

vegeu pebrera

cota

[kɔ́ta] subst. m. 1. Vestit que portaven els hòmens i les dones i que arribava des del coll fins a prop dels peus. 

cast. cota, túnica. 

2. Vestidura que s’usava antigament, feta de materials resistents, utilitzada com arma defensiva del cos. Cota d’armes. Cota de malles. 

3. Bata, especialment la que usen els escolans. 

4. Pell de la fava; tavella de les faves tendres.

ex. Patia tanta fam que les faves se les menjava *en cota i tot.

cast. vaina

ETIM.: del germànic fràncic *kotta, 'tela gruixuda de llana' 

Malnom d'Oliva 

diàleg de l'informant 

Malnom de Salvador Llopis Soler, porter del València C.F. campió de Lliga, la temporada 70-71. 

Nascut a Oliva.

PSM

cota (de les faves)

garrofí

garrofins 1

[garofí] subst. m. 1. Pinyol o llavor de garrofa
2. Garrofa menuda, encara no desenrotllada. 
3. Llegum de la planta Vicia sativa si és de color blanquinosa, en oposició a la veça, que és negrosa 
cast. arvejón, garrubia.
4. fig. Persona molt baixeta, menuda
ETIM.: de l'àrab الخروب (al) kẖarruba, amb el sufix diminutiu -i.
Malnom d'Oliva

garrofins 2

garrofí 3 (vicia sativa)

cacauera

[kakáwéɾa] subst. f. Planta herbàcia lleguminosa anual procedent d'Amèrica, de la família de les papilionàcies (Arachis hypogea), de fulles pinnades, piloses, de flors grogues i de fruit que madura sota terra en forma de beines amb diversos grans.

cast. cacauete, maní

cacauera (font: Infojardín)

vegeu cacaua, cacauer

cacaua

[kakáwa] cacau, cacauet  subst. f. 1. Fruit i llavor de la cacauera consistent en un llegum de clovella forta i gratellosa i de bessons blancs, arredonits, oliosos i amb un punt de dolçor; la solen menjar torrada o fregida amb sal.

ex. Va! Posa'm una cervesa i un platet de cacaues.

cast. cacahuete, maní.

2. vulgarisme Penis, sobretot en llenguatge infantil.

ex. Ai, el meu xic, que va *en la cacaueta a l'aire!
3. Expressió de sorpresa o d'aquiescència, amb ironia.
ex. Ah, cacaua! Ara sí que l'hem feta bona!

ETIM.: des del cast. cacahuete, d'origen americà, del nàhuatl tlalkakáwatl 'cacau de terra', comp. de tlal·li 'terra' i kakáwatl 'cacau', en femení.
VCP, LLN

cacaues

vegeu cacauera, cacauer

penquera

[peŋkéɾa] subst. f. Carxofera Cynara scolymus.  

ETIM: derivat de penca.

vegeu penca

penquera

penca

penques

[péŋka] subst. f. 1. Nom aplicat a les fulles, tiges, branques o pecíols grossos i carnosos de certes plantes; la part més carnosa de la fulla de certes plantes, adherida o més pròxima al tronc.

cast. penca.

2. Fulla de card, fulla d’una penquera o carxofer bord Cynara scolymus; fulla bulbosa de la carxofera.

cast.: cardo. 

3. Tira ampla i relativament gruixuda que hom treu d'alguna cosa. Una penca de cansalada; part llarga i ampla de l'abadejo quan es ven. 

ETIM.: d'origen incert, potser d'un primitiu fulla pe(d)enca, derivació de pes, pedis 'peu', ja que les penques solen sortir directament del peu; o del llatí *penĭca, ‘coa’, derivat de penis, segons G. de Diego.

NOTA: La penca és un ingredient molt emprat a la gastronomia d'Oliva: amb l'arròs caldós, amb l'arròs al forn, amb els fideus, en salmorra…

vegeu penquera

pebrerera

[peβɾeɾéɾa] pimentonera, pebrera, pebrer, pebroter subst. f. Planta solanàcia Capsicum annuum el fruit de la qual és la pebrera.

cast. pimentera, pimentero.
ETIM: de pebrera, que, com que ja porta el sufix -era (que significa 'orígen' o 'conjunt de') lexicalitzat, el torna a repetir.

vegeu pebrera

pebrerera

pebrera

[peβɾéɾa] subst. f. 1. Pebrer, planta que fa els pebres (sentit original).

cast. pimentero

pimentó, pebre, pebrot, bajoca 2. Fruit de la pebrerera, planta solanàcia del gènere Capsicum; l'espècie més coneguda és el Capsicum annuum, els fruits de la qual són allargats i de color roig o verd, i blanc quan no són ben madurs.

ex: Mare! Faràs pebreres en *samorra?

cast. pimiento, ají.

3. fig. Nas gros. 

ex: Quina pebrera tenia! Te'n recordes d'això?

4. Recipient destinat a tindre-hi el pebre o pólvora de condiment.

cast. pimentera.

malnom d'Oliva

ETIM: del llatí pĭpĕre, fruit de diferents plantes piperàcies orientals del gènere Piper, generalment de gust picant, que s'importava en l'edat mitjana i servia com a condiment i en aplicacions medicinals. El sufix -era és la marca del sentit original, que expressa conjunt de.

NOTA: La cuina d'Oliva l'empra en tota una gama de plats: les pebreres farcides, l'espencat, en salmorra, a les coques, a la paella…
vegeu pebrerera, morrongo

pebreres

taboll

[taβóʎ] 1. subst. m. Fruit, verdura o llegum immadur.

ex: No et menges això, dona! No veus que és un taboll?

2. tabolla (f.) [taβóʎa] adj. Mig madur; que ja comença a prendre color de maduresa. 

ex: Era una figa tabolla.
cast: enverado.

3. subst. i adj. fig. Curt de trellat (de seny), groller, descortés.

ex: Mé, quin taboll! Feu-lo callar!

ETIM: potser confluència de mots de l'àrab vulgar dels moriscos valencians, especialment de l'arrel habal 'rendir, aclaparar', amb possible influx de batollar 'fer caure la fruita madura'. 

diàleg dels informants: 

–I un tio trompo és un tio taboll també, no? 

–i eixe és un taboll per a descriure algú amb poques llums... 

MCGM, JDMM, JBM, RMS

florit

florit (font: Elena Martín)

[floɾít] floridura 1. subst. m. Nom aplicat a diversos micromicets saprofítics, especial-ment ficomicets de la família de les mucoràcies i deuteromicets, que es fan sobre diversos substrats orgànics, formant-hi una capa cotonosa; capa de vegetacions criptogàmiques, a manera de polseta o borrissol, que es formen damunt la superfície d'un cos.

ex: Aquella paret tan humida estava plena de florit.

cast. moho.

2. adj. florida (f.) [floɾíða] Que té floridura. 

ex: No veus eixos pelets negres? Este pa està florit, home! 

cast. mohoso, enmohecido.

ETIM: derivat del participi de passat de florir.

vegeu florir

florir

[floɾíɾ] v. 1. intr. Fer flor les plantes. 

ex: Els cirerers han florit massa prompte.

2. intr. Aparéixer les flors. 

ex: Ja florix la primavera.

3. intr. fig. Prosperar, estar en ple vigor.

ex: Estic content. El negoci ha florit.

cast: florecer 

4. pron. Cobrir-se de floridura.

ex: Posa al sol eixa tela o sinó es florirà.

cast. enmohecerse. 

5. tr. Cobrir de floridura; fer eixir floridura.

ex: Si no bufa el vent, la humitat farà florir les taronges.

cast. enmohecer. 

ETIM: del llatí tardà florīre des del llatí clàssic florēre, mat. sign. 

canyada

[kaɲá] plur. [kaɲáes] subst. f. 1. Multitud de canyes; vall estreta plantada de canyes.

2. Colp pegat amb una canya.

ex: Li va pegar una canyada i *casi li trau un ull!

cast. cañazo. 

3. Acte de tirar la canya a l'aigua per a pescar .

ex: Una canyadeta… i ja estava pescant! 

ETIM: derivat per canya . Els topònims Canyada corresponen al cast. Cañada amb el significat de ‘vall estreta’, ‘faixa de terreny on creixen canyes’. 

diàleg de l'informant:

Canyades: Partida del terme municipal d'Oliva on antigament hi havía molts canyars. En el seu centre s'hi troba el Camí de les Canyades que va des del Camí de les Bruixes fins a Verge de la Mar. "Les Canyades" ha estat una partida tradicional d'estiueig. 

MAFS

nyespla

*nyespla

[ɲéspla] nespra nespla, nyespra subst. f. 1. Fruit del nesprer o nespler, de forma redona amb una cavitat profunda, el qual es cull verd i es conserva amb palla fins que ha madurat; comestible quan és passat o molt madur.

cast. níspola, níspero. 

2. fig. Colp violent, normalment donat amb la mà tancada, especialment el que es dóna en agressió.
ex: Li va arrear una nyespla tan forta que el va tombar de tòs.

ETIM: del llatí vulgar nespĭla, neutre pl., des del llatí clàssic mespĭlum, i aquest, del gr. mespílon (μέσπιλον), nom de l'arbre, i mespílē (μεσπίλη), nom del fruit, amb alteració popular de m- en n- per dissimilació de la m- davant la -p-, i finalment amb palatalització de la n- > [ɲ].

El nesprer és un petit arbre caducifoli, de la família de les rosàcies (Mespilus germanica), de fulles lanceolades, flors blanques i solitàries i de fruits bruns comestibles. El fruit d'aquesta espècie ha anat estant substituït a les nostres terres pel el de la Eriobotrya japonica, arbre fruiter de la família Rosaceae, originari del sud-est de Xina, introduït a Japó on es va naturalitzar. En l'actualitat quan parlem de nespra es dóna per entés que es parla de la japonesa.
La llengua oral fa servir el castellanisme *níspero per tal de designar el fruit i *nisperoner pel que fa a l'arbre. nyespla només s'empra per designar el colp.

LLN