dilluns, 5 de desembre del 2011

esperit

[aspeɾít] subst. m. Hàlit; tercera persona de la Santíssima Trinitat; ànima immortal; ànima racional, pensant i amb sentiment; ànim, principi intern de les resolucions de l'home. 
ETIM.: pres del llatí spīrĭtus, mat. sign. (derivat de spīrare, ‘bufar suaument’). Sembla que el pas de l'accent de l'antepenúltima a la penúltima síl·laba s'explica per la forma de datiu llatí spirítui de l'oració del Glòria Patri. (DCVB)
del llatí spīrĭtus 'alè, buf, aire, esperit', amb canvi de posició de l'accent i dissimilació. (GDLC)
nota:
A Oliva com per tot arreu esperit ha sigut substituït per *espíritu, en castellà per influència dels usos escolars i catequètics en eixa llengua. Tot i això de tant en tant se sent dir en expressions com ara: Patir d'esperit o Ser esperit de contradicció.

Patir d'esperit

loc. verbal. Tindre un patiment o una preocupació psicològica profunda i prolongada; especialment, sentir una preocupació gran per algú que importa i que es troba en una situació irregular.
ex: Des de que el fill s'havia donat a la beguda, ella no deixava de patir d'esperit. Este xiquet no para mai per casa. Em fa patir d'esperit.
vegeu esperit
MCGM, MAFS