trespol

[tɾespɔ̞́ɫ] subst. m. 1. Paviment fet de mescla, no enrajolat.

ex: Arruixa el trespol, que s'alça pols.

2. Sostre d'una habitació; superfície que limita per dalt el buit d'una cambra, d'un lloc habitable (en oposició al sòl o paviment).

ex: Es va quedar adormit mirant el trespol.

cast. techo.

3. Coberta de la casa rústica, feta de joncs, senill o canyes.

ex: Tinc una barraqueta que no té trespol i a la matinadeta ja li pega el sol.

cast. techumbre.

ETIM.: d'origen incert, potser del llat. ĭnterpŏlare 'refer alguna cosa', que hauria donat entrepolar amb el sentit de 'refer un sostre o paviment'; caiguda la primera síl·laba en-, el verb hauria pogut prendre una -s- per influx de molts verbs en tras-; i d'aquí trespol. (GDLC)

El sostre, d'una habitació o lo que limita el buit de la cambra, ma uela tota la vida ha dit que la seua caseta no té trespol. També em diu ma uela ara que és un tipo de paviment, fet de mescla sense rajoles.

JMN