divendres, 8 de juliol del 2011

Tindre desmai

loc. verbal hiperbòlica Tindre molta gana fins al punt de sentir molèstia física.
vegeu desmai

Estar demaiat

loc. verbal hiperbòlica Tindre molta gana, quasi fitant amb la fam severa.
vegeu desmaiar i desmai
JC, PCV

desmai

[dezmáј] substm. 1. Síncope, pèrdua dels sentits transitòria, acompanyada a vegades de convulsions.
Ex.: Quin sobresalt! Li va entrar un desmai i no sabíem què fer.
2. Mancament de les forces vitals; defalliment.
Ex.: Tinc un desmai que no és de fam.
3. per extensió: gana intensa de menjar que comporta un cert defalliment (és l'ús mes freqüent a Oliva).
Ex.: Quin desmai! Quan dinem?
cast. desmayo.
ETIM.: derivat postverbal de desmaiar.

desmaiar

dezmaјáɾ v. 1refl. Sofrir un síncope, perdre els sentits transitòriament.
Ex.: S'ha desmaiat quan mirava aquella pel·lícula de por.
cast. desmayarse.
2. trans. per extensió: induir una gana forta de menjar.
Ex.: Dóna'm el pa! Vols fer-me desmaiar?
ETIM.: de esmaiar, per canvi de prefix. del fr. ant. esmaiier 'pertorbar, inquietar, espantar-se', provinent d'un germ *izmagan o del ll. vg. *exmagare 'privar de forces', der. del germ. magan 'tenir força'.

boçar

[bosáɾ] v. tr. vomitar Traure per la boca.
Ex.: Estava que boçava de sentir-la parlar sempre de *dinés.
cast. vomitar, arrojar.
Només viva a l'expressió: Estar "que boça". vegeu butzar
ETIM.: possiblement del cast. ant. bossar, íd., tret de rebossar, i aquest, del ll. reversare 'treure de dins a fora'.
CMN, MCGM

*arrojar

[arocáɾ] v. trans. vomitar perbocar boçar Traure convulsivament per la boca les matèries contingudes en l'estómac, i per ext., les d'altres vísceres, com el pulmó.
Ex.: I ella, vinga els ois i vinga *arrojar. I ell ni tec.
cast.: vomitar, arrojar
ETIM.: castellanisme, el llat. *rotulāre, de rotŭlus, 'corró'.
coloq. vomitar (‖ lo contenido en el estómago). DRAE
És un castellanisme "jove" perquè ja fa temps que es diu amb la j castellana.
JC, MCGM

Mare compre'm unes sandàlies!

Mare compre'm unes sandàlies!
compre-me-les ben boniques,
del color del sandunguero,
pa vore si enamore a Belmonte o a Granero.
Mare compre'm unes sandàlies!
compre-me-les ben boniques,
del color del sandunguero,
pa vore si enamore a Jesús «el Gallinero».
Mare jo ja no vull sandàlies,
que vull unes sabates de xerol,
pa vore si enamore
al meu nóvio que no em vol.
Tereseta «la Gallona»
porta el monyo «a lo torero»,
gallinetes i porquets,
i corders al matadero!
diàleg dels informants
– Teresa la gallona era amiga de ma mare, son pare tenia vaques i ja no sé res més...
– Vivia enfront de ma casa en Sant Francesc, junt al Riuet dels Frares, a l'altre costat del carrer del Charter.
MAFS, XL

agonia

[aɣonía] subst. f. angoixa 1. Opressió de l'ànima.
Ex.: *En este xiquet, tot són agonies.
cast. agonía, congoja.
2. agonia Congoixa que caracteritza els darrers moments de la vida.
Ex.: No vages. Està en plena agonia.
cast. agonía.
3. desmai Cobriment de cor.
Ex.: Li va entrar una agonieta i va caure a terra.
cast. desmayo.
4. angúnia nàusea Moviments de nàusea.
Ex.: Porta'm una safa! Ai, mare, quina agonia!
cast. arcadas, náuseas.
5. hiperbòlic Fer agonia.
Ex.: Ja fas agonia, sempre parlant de *lo mateix!
ETIM.: pres del baix llat. i llatí ecles. agōnia 'angoixa mortal' des del grec. ἀγωνία, 'combat'.
RPM, MCGM

Fer agonia

loc. verbal Dit d'una persona que fa fàstic o de una cosa que oprimeix, d'un fet o una circumstància que produeix una impressió de desplaença insuportable.
Ha estat substituït per la forma *donar… del castellà des de fa poc.