Déu provirà

loc. interjectiva exclamativa. Equivalent a la forma normativa 'Tant de bo!' i a 'Si Déu vol!'. ex. Ja m'agradaria a mi! Déu provirà! 

cast. ¡Ojalá! ¡Si Dios quiere! ¡Dios lo quiera! 

loc. desiderativa 

ex. Tu, fes-ho bé i en acabant Déu provirà. 

cast. Dios proveerá, Dios dirá

ETIM.: de proveir > *provir, del ll. provĭdēre 'atendre a, procurar allò que hom necessita, resoldre' Remet a l'atenció que Déu (la divina providència) posa a atendre allò que li correspon a l'home segons el seu pla i segons els mèrits d'aquest. 

NOTA. La forma ojalà [oχalá] – de l'àrab hispànic (l)aw šá lláh, 'si Déu vol' ha anat implantant-se amb força per influència del cast. tot i que el rastre de la incorporació recent es troba en la forma peculiar d'articular-la d'algunes persones no alfabetitzades en castellà que en feien *ocala [okála]. Cal reordar el rebuig del sistema fonètic de la nostra llengua als sons castellans [χ] –interpretat com [k]– i [θ] –interpretat com [s]–.

diàleg de l'informant 

Déu provirà. Expressió que fa entendre que el Nostre Senyor, en una situació mala, no deixarà que es compliquen les coses. 

AST

Dins la pell…

–Mare! I el pare?

–Dins la pell

si no l'han pelat!

Expressa amb ironia o exasperació la ignorància o el desinterés per respondre a la pregunta.

a defora

[aðefɔ́ɾa] loc. adv. de lloc A la part exterior: al camp (per oposició al poble). 

ex: El meu home és a treballar a defora

cast. fuera

ETIM.: del llatí de fŏris, mat. sign. precedit de la prep. de direcció a.

Cal, dins del context, remarcar la diferència semàntica entre defora i fora. defora situa al camp dins del terme de la població; fora expressa fora dels límits territorials de la població: Mon pare se n'ha anat a treballar a defora (a la partida dels Gorgs p. ex.); Mon pare se n'ha anat a treballar fora (a Cullera p. ex.)

El DCVB documenta una variant de l'expressió amb l'art. determinat «Vaig al defora» (Camp de Tarr., Segarra, Urgell).

A Oliva la persistència de l'expressió s'explica per la necessitat d'ubicar la pròpia situació a dins o defora de la muralla. La necessitat de protecció (Pere el Cruel de Castella havia destruït la vila durant la Guerra dels dos Peres al 1368) portà a l'emmurallat complet de la vila del s. XVI fins el s. XVIII. La muralla tenia cinc portals (el de la Mar, el del Molí, el del Raval, el del Pi i el de Santa Anna). Se'n tancaven les portes per la nit al toc d'oració i s'obrien al trencar el dia fins 1730. 

Les represàlies per la presa de partit de la població per l'Arxiduc Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió (1701-1707) i la voluntat d'eixamplar la població en van accelerar l'enderrocament.

VCP, NMT, FXLI

Diners i paraules!

–Quant t'ha costat? 

–Diners i paraules!
…i raons amb l'amo!

La resposta deixa clara que la pregunta és indiscreta. Remet l'interlocutor a les claus del comerç: el regateig, el tracte –paraules– i el pagament –diners.

RMS, MCGM

*desbalafiar

[desbaɫafiáɾ] balafiar v. tr. Gastar supèrfluament, malgastar, dilapidar.

ex. No són dies d'anar desbalafiant *auia!

cast. malgastar.

ETIM.: probablement de l'àr. b al-'âfiya 'amb salut, amb perdó', d'on l'ant. venir a balàfia 'obtenir el perdó un captiu'; d'un primer significat de 'perdonar' es passà a 'fer grans despeses'; el prefix des- que indica 'pèrdua, separació' s'hi afegix popolarment per tal marcar la negativitat de l'acció.

diàleg de l'informant

L'altre dia mon pare va utilitzar la paraula "balafiar" per a explicar-nos que el fill d'un conegut seu havia malgastat tota la fortuna que havia heretat dels pares.

ACP, APB, CMN

dul

[dúl] subst. m. Colp que es fa subjectant i fent pressió al dit polze amb l'índex o al dit índex amb el polze i soltant-lo per tal d'aprofitar-ne l'impuls. Se sol fer per tal d'agredir algú al cap o per a jugar a les boles.
ex. El mestre li va pegar un bon dul perquè no l'atenia.
ETIM.: desconeguda.

dul al joc de boles

De Sant Joan a Sant Esteve

loc. adv. temporal  A llarg termini, de tard en tard; molt poc.

Ex: Els veig de Sant Joan a Sant Esteve.
Modifica verbs com ara anar, veure, fer…

Literalment "d'any en any". Del 27 de desembre (Festa de sant Joan Evangelista) fins el 24 de desembre (Festa de sant Esteve) de l'any següent.

XL

Diners…?

tornaveus

– Diners…? El burro en té tres!

ex.

– Pare, done'm diners [dinés]!

– Diners [dinés]? El burro en té tres!

Expressa la negativa.

De repica'm el colze

loc adj. de qualitat. Excel·lent, en grau màxim; que supera tot l'imaginable; de categoria superior.

ex. S´ha fet una casa de repica'm el colze.

informe de l'informant

Aquesta expresió tan delirant sempre m´ha fet molta gràcia.

VRR

*desmarrar-se

[desmaráɾse] o [asmaráɾse] v. pron. Fer marrades, desviar-se del bon camí; excedir-se en actes o en paraules; anar-se'n de la llengua. 

ex: Sempre que s'esmarra li arrea. 

cast. descarriarse; desatarse, estar desatado; pasarse.

ETIM.: és probablement una forma alterativa de desmarrar-se (desamarrar-se): es- des de des- i marrar des de amarrar. La forma pronominal desamarrar-se 'trencar les amarres d'una nau' s'empra per analogia per indicar una pèrdua de control dels fets o de la paraula. anar-se'n de la llengua? però també ens podem esmarrar en accions. 

El DCVB i el GDLC recullen un verb esmarrar-se definit com 'fer torteres o marrades; desviar-se del camí. (cast. descarriarse'). i com 'fallar, errar, especialment un camí'. 

diàleg dels informants;

–"Asmarrar-se", passar de la ratlla, ultrapassar els límits de la tolerància i de la paciència. 

–Jo he escoltat més esmarrar-se; el que passa és que de "no t'esmarres" la gent pot deformar a "no desmarres"; però en realitat jo ho he escoltat en la forma "correcta". I en el sentit que diu el diccionari.

JC, MCGM, MLC

descapçar

[deskapsáɾ] escapçar v. tr. 1. Tallar el cap.

ex: Va descapçar el pollastre com si no res.

cast. decapitar. 

2. tr. i pron. Tallar o llevar el cap, l'extrem o la part superior d'alguna cosa.

ex: Ahí el tens, descapçant-se els granets davant de l'espill!

cast.: descabezar.

ETIM.: de escapçar, del llatí vulgar *excapitiare, per canvi de prefix (es- (< ex-) a des-).

doctrina

doctrina

[doktɾína] o [dotɾína] subst. f. 1. Matèria d'ensenyament. 

2. Conjunt de principis en una branca determinada de coneixements.

3. Allò que professa com a ver un savi, una escola, una secta, etc. 

4. Doctrina cristiana, o simplement doctrina: conjunt de veritats fonamentals de la religió cristiana que s'exposa i ensenya als infants i neòfits; per antonomàsia: catequesi de Primera Comunió.

ex: Només acabes la doctrina prendràs la comunió.

5. Catecisme, llibret on es recullen les veritats de la religió cristiana, normalment en forma de preguntes i de respostes.

ex: Agarra la doctrina que sinó el *retor s'enfadarà!

Locucions:

Saber la doctrina: saber les veritats fonamentals de la religió. 

Fer doctrina: ensenyar-la; se catequista. 

Anar a doctrina: assistir a les explicacions del catecisme o doctrina cristiana. 

ETIM: pres del llatí dōctrīna, mat. sign.

Dos viris viris…

Dos viris viris,

dos vares vares, 

un matamosques 

i quatre *fangaes.

resposta: el bou

CMN

Déu *mos lliure…

Déu *mos lliure d'home roig,

pedra redona i gos pelut,

primer fotut que conegut.

Refrany lligat al prejudici envers la forma de ser els hòmens pèl-rojos

MCGM

De hui (a) l'any que ve!

Fórmula de bon desig d'aniversari de natalici o pel dia del sant. La fórmula es completa amb la resposta En vida teua!

MLC

desori

[dezɔ́ɾi] subst. m. Desordre, confusió; estat de desordre, confusió i de gran anormalitat produït per una desgràcia, una pèrdua, una tribulació inesperada… en què no hi ha manera d'entendre's, en què cadascú tira pel seu costat, en què en què molts criden, o ploren, o s'insulten o esvalote, o mouen gatzara, etc. 

ex: Quin desori quan va arribar la Guàrdia civil a sa casa! 
cast. desconcierto, zipizape, zaragata

ETIM.: der. de odi i el prefix privatiu des-, afegit vulgarment a mots que ja no es veien negatius (cf. desenemic, desgastar), i canvi de d en r per dissimilació de la primera d.

JMN

desconcertar

[deskonseɾtáɾ] v.  1. tr. i pron. Privar del concert o harmonia entre les parts o entre les persones; fer perdre la seguretat, l'aplom. 

ex: Sempre que parla em deixa desconcertat. 

2. luxar tr. i pron. Fer eixir un os, totalment o parcialment, de la seua articulació. 

ex:  El va estirar massa fort i li va desconcertar el braç. 

ETIM.: del llatí concertare 'combatre, rivalitzar, discutir' amb el prefix de negació dinàmica des–.

A qui no té faena…

A qui no té faena, 

Déu li'n dóna.

Dita per tal de remarcar que sempre hi ha alguna cosa a fer. Sol dir-se amb ironia, sobretot quan la faena o la ocupació no són vitals o a més a més són poc valorades o fins i tot supèrflues.

MCGM, JMN

Déu dóna…

Déu dóna faves al que no té queixals… 

i torrons al que no té bancada.

Déu dóna torrons a qui no té dents 

i dents a qui no té torrons. 

Dites que expressen les paradoxes de situacions determinades on sembla que no hi ha justícia divina. Expressen la manca de correspondència entre el que es té i el que es necessita.

NLL, MCGM

Amb diners, torrons!

Dita que remarca la capacitat adquisitiva dels diners.

Dins del context inicial de la frase feta els torrons eren un producte de luxe.

JMN