a defora

[aðefɔ́ɾa] loc. adv. de lloc A la part exterior: al camp (per oposició al poble). 

ex: El meu home és a treballar a defora

cast. fuera

ETIM.: del llatí de fŏris, mat. sign. precedit de la prep. de direcció a.

Cal, dins del context, remarcar la diferència semàntica entre defora i fora. defora situa al camp dins del terme de la població; fora expressa fora dels límits territorials de la població: Mon pare se n'ha anat a treballar a defora (a la partida dels Gorgs p. ex.); Mon pare se n'ha anat a treballar fora (a Cullera p. ex.)

El DCVB documenta una variant de l'expressió amb l'art. determinat «Vaig al defora» (Camp de Tarr., Segarra, Urgell).

A Oliva la persistència de l'expressió s'explica per la necessitat d'ubicar la pròpia situació a dins o defora de la muralla. La necessitat de protecció (Pere el Cruel de Castella havia destruït la vila durant la Guerra dels dos Peres al 1368) portà a l'emmurallat complet de la vila del s. XVI fins el s. XVIII. La muralla tenia cinc portals (el de la Mar, el del Molí, el del Raval, el del Pi i el de Santa Anna). Se'n tancaven les portes per la nit al toc d'oració i s'obrien al trencar el dia fins 1730. 

Les represàlies per la presa de partit de la població per l'Arxiduc Carles d'Àustria durant la Guerra de Successió (1701-1707) i la voluntat d'eixamplar la població en van accelerar l'enderrocament.

VCP, NMT, FXLI