xaruga

[ʧaɾúga] subst. f. Arada de ferro, amb una pala lateral, que s'emprava per al conreu de l'arròs i d'altres que requerien fer solcs molt profunds.

cast. charrúa.

ETIM.: del fr. charrue, ‘arada’, (amb adaptació fonètica al cat. xaruc, -uga), des del ll. gàl·lic carrūca 'carrossa'.

Diàleg de l'informant

La diferència amb el forcat és que aquest girava la terra cap als dos costats i la xaruga llaurava i tirava la terra tot cap un costat. 

PSM

xaruga

xarugar

[ʧaɾuɣáɾ] v. Llaurar amb la xaruga.
Diàleg de l'informant

No s'utilitzava el forcat, s'utilitzava la xaruga. La terra d'arròs no es podia treballar amb el forcat i sempre es xarugava. Al terme d'Oliva és xarugava la terra d'arròs. Llaurar, podia qualsevol burret, però per a xarugar feia falta un rossí ben bragat.

PSM

Xiquetes, xiquetes…

Xiquetes, xiquetes
veniu a sopar.
Deixeu de ju(g)ar.
Demà ju(g)areu.
La Lluna i el Sol
no els acabareu.
Cançó infantil femenina.
TRI

Xiricull

[ʧiɾikúʎ] topònim. subst. m. Barranc, que dóna nom a una partida i a un camí del terme d'Oliva. 

ETIM.: incerta (no estudiada). 

El barranc naix en la solana de la muntanya de la Font de l’Om, en el lloc conegut com a Pla del Morter. El barranc comença arreplegant les aigües d’aquesta vessant i, poc a poc, va incorporant les dels barrancs de l’Infern, dels Escudellers i del Petxinet, que li aporten les respectives ondulacions de la muntanya de la Font de l’Om. Rep la confluència del barranc de l’Elca, també procedent de la mateixa muntanya de la Font de l’Om, pel costat nord-est. Finalment, vorejant la cara sud-oest del promontori del Pujalet, s’uneix al riu de Gallinera. 

De la revista Cabdells VII (2009), pàgs. 9-68 

S'hi troba un edifici, característic pel rellotge de sol, ara desafectat i en mal estat: La casa del Rellotge, un antic corral d'albergar el bestiar.

Xiricull (Casa del Rellotge)

xarxau

[ʧaɾʧáw] xarxaua (f.) [ʧaɾʧáwa] adj. Xiquet o xiqueta parladora, desimbolta i amb molts recursos per relacionar-se amb la gent. 

ex: Esta xarxaua té amagats dos pams baix terra! 

cast.: zascandil, mequetrefe.

ETIM: desconeguda. 

NOTA: Recollit com jarjauet al Dicionari de Carles Ros (Ros Dicc. 133) que el treduïx al castellà com «Chisgaravís». 

MCGM

xafa-xarcos

[ʧáfaʧáɾkos] subst. m. i f. Persona amb sentit de la realitat deficient, fantasiosa, donada a projectes escabellats o inconsistents; fracassat.

ex: Si penses que et faràs ric ent-li cas… No veus que és un xafa-xarcos!

ETIM: de xafar, del cast. chafar 'trepitjar', i de xarco del castellà charco 'toll, bassa'. [ʧaf-], l'onomatopeia de l'esclafament i l'al·literació amb [ʧáɾ-] li dona una força expressiva particular pel que fa a la vanitat de caminar per les basses.

vegeu bufa-rotllos

Xacarracatxac…

Xacarracatxac, ma uela va a missa 

xacarracatxac, no porta camisa 

xacarracatxac, si en porta o no en porta 

xacarracatxac, a tu res t'importa! 

APM

xacar

[ʧakáɾ] v. tr. 1 Esclafar la closca (d'una ametla, d'una nou, d'un cacau, etc.): fer trossos. 

ex: Xacava ben xacats els pinyols d'oliva. 

2 vulgarisme v. tr. i pron. Menjar sense moderació i sense guardar les formes.

ex: Com xaca! No ha deixat ni una molla!

xicon

[ʧikón] xicona (f.) [ʧikóna] xicó -ona 1. Xic o xica jóvens, adolescents. 

ex: Recordes que bé ho passàvem quan érem xicons?

cast: chaval, muchacho.
2. Forma familiar d'Interpel·lar.
ex: Que et pose hui, xicona? Una llisseta?

3. Forma familiar de designar els fills i les filles sobretot són jóvens i fadrins; per extensió, els germans o les germanes menors.

ex: Vicent, no marmoles a la xicona quan torne a casa.

ETIM.: de xic, relacionat amb el llatí ciccum 'membrana que separa els grans de la magrana; cosa insignificant', amb un sufix -ó(n/t) que en llengua clàssica tenia valor diminutiu tot i que sembla que per influència dels usos del castellà (o de l'aragonés?) s'arribara a interpretar com augmentatiu.

*xurritada

[tʃurità] xorritada, xorroll, rajada subst. f. Raig sobtat o impetuós d'un líquid.

ex: Posa-li una *xurritada d'ali al bollit i voràs què bo!

cast. chorretada.

ETIM.: del cast. chorrear, der. de chorro –origen onomatopeic–.

MVMO

La xeringa de l'hospital

loc. substantiva Persona a la qual se li manen sense cap consideració els treballs més desagradables o molta faena.

ex: Per qui m'heu pres? Per la xeringa de l'hospital?

La referència a la xeringa deixa predisposar més l'instrument de lavatives que no la xeringa d'injectar medicació.

xeringa

[ʃeɾíŋga] subst. f. 1. Instrument destinat a la introducció o l'extracció de substàncies líquides en conductes, cavitats o teixits de l'organisme, consistent en un canó o un tub de vidre, plàstic, etc., acabat en un canonet més prim al qual s'hi acobla l'agulla , el trocar, etc. i dins el qual hi ha un èmbol que permet omplir-lo per aspiració i expel·lir després el líquid aspirat.

ex: El practicant bollia la xeringa de vidre en alcohol.

cast. jeringa, jeringuilla.

2. Instrument per a donar lavatives, per a injeccions, per a omplir embotits, etc.

ex: Aquells metges d'opereta acaçant el malalt imaginari amb la xeringa a la mà! Què còmic!

cast. jeringa. 

ETIM.: ant. siringa, xiringa, del llatì syrĭnga, 'lavativa', i aquest, del grec sỹrigx, sỹriggos 'canya, flauta'.

xeringa

xirimiter

[ʧiɾimitéɾ] o [ʧiɾimitéɾo] xirimitera (f.) [ʧiɾimitéɾa] 1. subst. Sonador de xirimita (dolçaina).

ex: Hi ha una xirimitera nova a la colla.

2. pejoratiu. Persona poc seriosa, poc fiable, no digna de confiança, rodamón.

ex: A eixe xirimiter, fer-li cas? Si té el cap ple de pardalets!

ETIM.: format sobre xirimita.
vegeu xirimita

VMT

xirimiter (font: El món de la xirimita)

xirimita

[ʧiɾimíta] xaramita, xeremia subst. f. Dolçaina; flabiol valencià. 

ex: Quina melodia més bonica de xirimita!

ETIM.: del grec karamites (καραμιτης), ‘de canya’ val. meridional.

vegeu dolçaina

xopar

[ʧopáɾ] v. 1. tr. Banyar, mullar intensament una cosa, fins a deixar-la penetrada o impregnada del líquid.

ex: La ploguda li ha xopat tot el vestit.

cast. mojar, empapar.

2. Mullar-se intensament amb aigua, especialment amb la de la pluja.

ex: S'havia xopat de cap a peus quan havia caigut a la séquia. 

cast. empaparse

ETIM.: del llatí vulgar *exsuppare, derivat de suppa, ‘sopa, pa mullat’; també podria ser una formació onomatopeica damunt el soroll xòp d'una cosa en mullar-se o remoure's dins un líquid.

PE, RM, LLN, MAPS

xano-xano

[ʧanoʧáno] xino-xano adv. de mode Es diu d’una acció feta lentament, a poc a poc (aplicat sobretot al caminar).

ex: Encara anava tots els dies, xano-xano, caminant a comprar a la plaça. 

cast. despacito. 

ETIM.: de l’italià dialectal ciano-ciano, variant genovesa de piano-piano, 'pla; calmós', reduplicat. Vegeu les variants de la dita italiana: piano-piano / sano-sano / ciano-ciano, si va lontano o Quel que anda sano, anda lontano.

APM

xet

[ʧét] xeta (f.) [ʧéta] subst. Nom per a cridar un gos.

ex: Quan volíem cridar un gos li déiem: Xet, xet...!

ETIM.: a partir del diminutiu de xixo, xixet, amb amb afèresi de la primera síl·laba.

vegeu xixo

SA

xitxo

[ʧíʧo] subst. m.. 1. Gos en llenguatge familiar (sobretot en llenguatge infantil). 

ex: No toques el xixet, preciosa!

2. Veu per espantar un gos.

ex: Xixo! Mire-te'l *en el nas dins de la paella!

cast. chucho. 

ETIM.: segurament d'origen onomatopeic per imitació de la interjecció ʧiʧ amb què s'incita el gos perquè envestisca. També s'escriu xixo.

xufleta

[ʧufɫéta] subst. f. 1. Burla o dita burlesca, falòrnia, cosa de per riure. 

ex: No hi ha qui el suporte, sempre llançant xufletes.

cast. chufeta, cuchufleta.

2. Trosset de paper doblegat que es llança amb un tirador o amb una goma. També es deia xuflito.

ex: Li va pegar *en una xufleta al bascoll!

ETIM.: der. de l'ant. xuflar 'bromejar, trufar-se d'algú', del llatí arcaic i vg. sīfĭlare, *sūfĭlare, llatí cl. sībĭlare 'xiular' més el sufix diminutiu -eta; o de l'àrab kukúffa (que es troba en R. Martí amb el significat de «fabula»), amb equivalents aràbics que signifiquen ‘rondalla’, ‘xerrameca’, ‘cosa de no res’, i amb un equivalent 'mossaràbic' que Simonet deriva amb probabilitat de trufa ‘burla'.

XL

xem

[ʧém] subst. m. Mida equivalent a la distància entre el cap del dit polze i el del dit índex, tan separats com siga possible, equivalent a dotze centímetres aproximadament.

ex: Li va posar Xem al gosset perquè era molt menudet.

cast. jeme

ETIM.: del grec a través del llat. semis, 'mitat'.

Onofre Pou (1575): Thesaurus Puerilis: “De les medides de la terra”: distancia entre lo dit gros y segon estesos, ques diu en Valencia xem: en Catalunya forc.

MCGM, AM