pirma

pirma

[píɾma] pilma subs. f. Emplastre medicinal confortant. 

ex. Està desllomat, pobret. Posa-li una pirma.

cast. bizma, emplasto, cataplasma, parche. 

Etim. del gr. ἐπίθεμα (llatí epithĕma), 'apòsit'. 

Documentat amb la grafia 'pirma' al Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig. 

RCN

buanya

[buáɲa] subst. f. Ferida de molt mal aspecte; crosta que es fa en les ferides quan se sequen.

ex. Ves al metge i que et mire eixa buanya, que està endenyada.

ETIM.: format per regressió del llatí būbon, ‘inflor’, ‘tumor’ [búa] amb un sufix d'increment -ania.

Hi vore's

[ivóɾes] loc. verbal en sentit absolut 1. veure-hi Capacitat de percebre amb els ulls, amb el sentit de la vista, posseir el sentit de la vista. La forma negativa expressa la manca de capacitat visual externa (per falta de llum) o funcional (per pèrdua del sentit).

ex. Ara que m'han posat ulleres, m'hi veig millor.

2. veure-s'hi Haver-hi claror suficient.  

ex. Encén la llum, que no m'hi veig!

ETIM.: el nucli vore (veure), des del ll. vĭdēre (mat. sign.) amb el pronom personal adverbial hi (resultat  de la concurrència en el llatí vulgar i d'una fusió entre els adverbis de lloc ll. ĭbī 'aquí; allí' i el ll. hīc 'ací'), reforçada amb el pronom reflexiu se (s'hi, m'hi, etc.). Expressa la visió en un lloc en referència al que percep.

FMB

endenyar (2)

[andeɲáɾ] endanyar v. tr. i pron. Infectar, produir inflamació; irritar-se una ferida o un colp per infecció o altre trastorn.

ex. Té la ferida tota endenyada. El portem al metge?

cast. inflamar(se), irritar(se), infectar(se). 

ETIM.: de danyar (del ll. damnare 'porvocar pèrdua o fer detriment'), amb el prefix en- per creuament de endenyar (< indĭgnare) amb endanyar (< damnare) fins a arribar a la homofonia.

vegeu endenyar (1)

XL, RM

embotar

[ambotáɾ] v. tr. 1. Esmussar; fer menys agut o tallant.

2. Entorpir; dificultar les operacions del cap, del ventre, etc.

ex. Tenia el cap embotat i no vaig poder aprovar.

3. Perdre sensibilitat i moviment.

ex. Tinc els dit embotats de tanta humitat.

cast. embotar

4. pron. Debilitar-se; perdre habilitat, lucidesa, destresa.

ex. Els majors anem embotant-nos a poc a poc i deixem de fer paper.

ETIM.: segurament des del cast. embotar (o en paral·lel) a partir del gòtic bauths (obtús, insípid, sord, mut).

quebrassa

[kaβɾása] crebassa subst. f. Clavill, obertura estreta i llarga, produïda a la terra, en un cos o a la pell per sequedat, pel fred, per la vellura, per malaltia per un agent patològic, etc. 

ex. Tot els hiverns, la mateixa. Les mans plenes de quebrasses!

cast. grieta.

ETIM.: metàtesi de crebassa, del llatí *crepacĕa, mat. sign., derivat de crepare ‘rebentar’. 

diàleg de l'informant

Clavill que és fa a la pell de les mans per que estan tendres o per que fa molt de fred. La millor manera d'evitar-ho és pixar-se les mans, o tapar les cabrasses amb "esparadrap".

Clavill que és fa a la terra per falta d'aigua. 

PSM

vegeu clavill

*conrat

[konrát] conrada (f.) [konrá] colrat -ada adj. 1. Emmorenit, que té color de torrat per l'acció del sol, de la intempèrie, etc.; recremat.

cast. tostado.

2. Envernissat de color d'or vell.

cast. corlado.

colrament subst. m . 3. Eritema, rojor de la pell deguda a l'augment de la sang continguda en els capil·lars del plexe subpapil·lar del derma.

ETIM.: participi passat del verb colrar, ontracció ja molt ant. de colorar.

Malnom d'Oliva

eriçó

[aɾisó] subst. m. 1. Eriçament. 
ex. La calentura li *fea sentir eriçons.
calfred, esgarrifança 2. Sensació física de la por, de la febre… 
ex. Només de vore-la, m'ha entrat un eriçó!
cast. erizamiento; escalofrío.
ETIM.: derivat de eriçar.
vegeu borró

eriçonar

[aɾisonáɾ] eriçar 1. v. tr. Alçar i posar drets (el pèls, els cabells) com les pues d'un eriçó.

ex. Sempre porta el *monyo tot eriçonat.

v. pron. Sentir por, esglai.

ex. Només de sentir-ho, m'ariçone.

cast. erizar. 

ETIM.: derivat de eriçar, del llatí erīcĕare, mat. sign. amb -on- epetètic per analogia amb una forma femenina d'eriçó > eriçona.

vegeu aborronar-se

claümada

[klaumà] Colp d'ullal, ullalada, clavada subst. f. Mossegada amb els ullals, amb els claus; acte i efecte de mossegar amb els claus; senyal, ferida o lesió produïda amb les dents incisives sobretot les dels carnívors.

ex. La pobra criatura tenia un bona claümada a la mà!

cast. colmillazo, colmillada.

vegeu claümar

claümar

[klaumáɾ] v. Mossegar amb els ullals, amb els claus; deixar senyal, ferida o lesió produïda amb les dents incisives. Referit sobretot al mos dels carnívors.

ex. No et fies d'eixe gos que adés m'ha claümat el braç! 

cast. dentellear

ETIM.: v. de la 2a conj. construït sobre el subst. clau, 'ullal –dent incisiva', amb un trencament del diftong i una -m- epentètica no explicable per ara.

*escollar

[askoʎáɾ] esquallar, desquallar v. tr. 1. Postrar, fer perdre o llevar el coratge o el vigor; espantar.

ex: Estic *ascollat de tanta corrupció.

cast. postrar, acobardar, desmayar.

2. pron. Desmaiar-se 

ex: Es va *ascollar quan va vore tanta sang.

cast. desmayarse, perder el sentido. 

ETIM.: del llatí coagŭlare, 'quallar', amb el prefix des > es de negació. Amb la simplificació [kwa] a [ko] d'alguns dialectes. No confondre amb escollar (derivat de coll) 'Llevar el coll, especialment a una peça de roba' en cast. escotar.

diàleg dels informants: 

–Per això diuen: ha anat al metge i està "ascollat" (espantat). O "no t'ascolles ara.. 

–Estar o anar "escollat", ofegat per la feina o les preocupacions i no saber com resoldre-ho". 

MCGM, MLC

entumir

[antumíɾ] v. tr. i pron. Inflar i dificultar de moure's, per defecte de circulació. 

ex: Xica, des del bac estic tota entumida. 

cast. entumecer. 

ETIM.: del llatí intumescĕre, mat. sign. 

diàleg de l'informant: 

Tenir algun membre del cos "entumit", ha perdut mobilitat i està inflat. 

MCGM

Fer mirada

[féɾ miɾá] loc. verbal Patir un defecte de la vista, ser estrabic.

ex: Seria ben guapet si no fóra perquè fa mirada.

vencillada

[vensiʎá] revinclada subst. f. Torsió forçada i violenta d'una articulació; torcement del turmell caminant.

ex: La vencillada em va fer tan de mal que no podia ni moure'm.

ETIM.: de vencillar 'lligar amb un vencill' i este del llatí vulgar *vincīcŭlum, ‘lligam’ (derivat de vincire, ‘lligar’).

vegeu girada de peu

pigota

[piɣɔ̞́ta] subst. f. 1. verola Malaltia infecciosa contagiosa i a voltes mortal,  caracteritzada per febre i per l'erupció de pústules a la pell i a les mucoses, que en esclatar-se i caure la crostera solen deixar petites cavitats inesborrables; pigota negra: la classe més maligna d'esta malaltia. Actualment es considera extingida.

cast. viruela.

ex: La pigota li va deixar la cara ratada.

2. varicel·la pigota borda: varietat benigna de la dita malaltia, en la qual les pústules són escasses i deixen pocs senyals.

ex: Si té la pigota borda, no el deixes anar a escola.

cast. varicela, viruelas locas.

3. per ext. Marca redona deixada per la vacunació.

ex: Encara tenia al muscle una pigota.

4. per ext. Malalties semblants en animals i plantes.

ETIM.: derivat de piga.

fogó

[foɣó] subst. m. Anus, forat del cul: per extensió, zona perineal.
ex: El xiquet no para de rascar-se el fogó… no tindrà cucs?
ETIM: de fŏcu, que en el llenguatge clàssic significava ‘foguer’ o 'llar'.
CMN, GB

ceguellot

[seɣeʎɔ́t] ceguellota (f.) [seɣeʎɔ́ta] subst. i adj. Curt de vista, que té molt mala vista, que s'hi veu apenes.

ex: Cada dia està més ceguellot. Passa pel meu costat i ni em reconeix!

cast. cegato, cegatón.

ETIM.: de cec/*cego amb un infix (-ell-) i un sufix (-ot) diminutius

*cego

[séɣo] cega (f.) [séɣa] cec subst. i adj. 1. Mancat del sentit de la vista. 
ex: Els cegos cantaven cançons antigues.
2. Mancat de discerniment per efecte d'una passió. 
ex: Està tan cego? No veu que eixa dona no li convé?
3. Mancat o escàs d'obertures; dit d'un conducte, un forat, etc., obstruït o sense sortida. 
ex: Només *n'hi un barandat *en una finestra cega.
cast. ciego. 
ETIM.: de cec, del llatí caecu, mat. sign., amb contaminació del cast. ciego.

extrem

[estɾém] subst. m. 1. Moviment o gest violent, provocat per un ensurt, per sorpresa, dolor repentí, admiració, etc.; sobresalt.

ex: Quan la va tocar, ella va fer un extrem.

2. Contracció de les vies digestives altes que acompanyen les nàusees i precedix sovint els vòmits. 

ex: Quan provava les ostres, tot era un extrem.

ETIM.: pres del llatí extremum, des de l'adjectiu. extremus, -a, -um, superlatiu de extĕrus, per substantivació. 
RM