divendres, 1 de juliol del 2011

cóp

[kóp] subst. m. 1. El pilot de fulles menudes que les cols i els encisams tenen a la part d'enmig.
Ex.: Mira que el cóp de l'encisam estiga ben *sancer.
cast. repollo.
2. La part superior de la soca d'un arbre, de la qual parteixen les branques.
Ex. Lleveu les fulletes seques del cóp de cada taronger.
cast. copa.
3. Canya que té un cap esquerdat i obert, amb una pedra dins, formant un recipient que serveix per collir figues.
Ex.: Agarrava el cóp i, hala, una figa *derre l'*atra.
ETIM.: del llatí vg. *cŭppu, forma masculina de cŭppa, ‘copa’. (DCVB)
probablement del gr. kólpos (κóλπος) 'clot de la falda, sina'; en l'accepció de 'objecte prominent (vegetal o topogràfic)', pot ser una masculinització de copa. (GDLC)
Cop: la part blanca de la floricol. El encisam que té les fulles tancades.
PSM

trenc

[tɾéŋk] subst. m. 1. Minva; aigua o calor residuals.
Ex: Aprofitava el trenc per acabar de regar.
cast. merma.
2. Ratlla ben planxada dels camals del pantaló.
Ex.: Fes-li una passadeta més; que t'isca bé el trenc.
ETIM.: derivat postverbal de trencar, d'origen preromà, d'una base *trenko, íd., potser indoeuropea i potser també cèltic.
diàleg de l'informant
Els sequiers, per a no desbalafiar aigua, deuen tindre en compte que, segons la distància del motor al tros, deuen parar el motor abans de que l'aigua haja arribat al cap del frau, per aprofitar el "trenc", o siga l'aigua que ja estava en la canal i va baixant en direcció al tros una vegada aparat el motor.
Un altre exemple d'aprofitar el "trenc" seria, en relació a les cuines de vitroceràmica, la quantitat de temps que el foguer permaneix calent inclús després d'haver-lo apagat. Així doncs, per estalviar llum, apaguem el foc un poc abans de que el menjar estiga cuit. L'olla seguirà bollint un ratet amb el "trenc" de calor que li quede al foguer.
ACP

*marimó

[maɾimó] subst. m. cristià Caragol de casta grossa, de tall blanc i boca negra (Otala punctata).
Ex:: Venia de fer caragols i duia una cistelleta plana de *marimons.
ETIM.: incerta, potser de l'accepció maimó, 'lent', de l'àr. maimûn 'feliç; provinent del Iemen o Aràbia Feliç'.
JC

dau

[dáw] subst. m Tros quadrat d'un camp, d'un edifici, d'un trast, etc. Espai de terra entre quatre tarongers.
Ex. : Plantarem un peu per cada dau.
ETIM.: del llatí datum, part. pass. de dare amb el significat de ‘llançar’; Wartburg FEW iii, 20, dóna com a dubtosa aquesta explicació, però admet la forma datum com a origen de dau i del cast. i it. dado, fr.dé, etc. L'etimologia datum no és clara: ni la forma italiana, que normalment seria dato, ni la catalana que seria dat, afavoreixen l'ètim indicat. (DCVB)
del ll. *dadu, íd., d'origen incert, si bé sembla de procedència oriental (àr. dad 'joc, dau' o persa dad(a), dadan 'joc, entreteniment'), portat a la Romània abans de la invasió àrab a la Península. (GDLC)
diàleg dels informants:
‎– "dau" trobe que també és alternant en dos files de tarongers, en la segona posar l'arbre just enmig de l'espai entre dos arbres de la primera...
– Plantar tarongers al cinc de oros. És una forma de plantar els tarongers per a aprofitar el màxim el terreny.
MCGM, VCP, CMN

xona

[ʃóna], [aʃóna], [ʧóna] subst. f. 1. aixona, xona o xoneta (Otala lactea, Iberus alonensis) Caragol de terra, relativament menut, de color blanc amb ratlles fosques. Hi ha qui pronuncia *aixona per confusió de separació de l'article la xona> l'aixona.
Ex.: La aixona és un caragol molt saborós per a la paella.
2. Vagina, vulva, òrgans sexuals femenins.
Ex.: Anava amb la xona a l'aire.
ETIM.: d'origen incert, potser der. de eixonar (del ll. exŭndare 'escampar', der. de ŭnda 'aigua, ona'), a causa del fluix que sol tenir l'òrgan sexual, o potser també de creació merament expressiva  (GDLC)
hipòtesi: potser que de l'àrab.
JC
aixona

Cavall Bernat

[kaváʎ beɾnát] adj. de conjunt m. Muntanya del terme d'Oliva. Penya.
ETIM.: cavall per carall del llat. vulg. *caraclu, 'penis' i Bernat és la pronunciació vulgaritzant de baranat del cèltic *varandā, ‘voreta’, ‘subdivisió’, derivat de randā,‘límit’, ‘divisió’ (segons Corominas DECast, iv, 934) > baranat 'voltant d'una rotllana de penya-segat, envoltat d'aigua o d'aire'. Sembla que cal buscar l´origen del nom en algun culte fàl·lic precristià.
Serra del Cavall Bernat a Alzira; el Cavall Bernat, monòlit septentrional del massís de Montserrat; serra del Cavall Bernal al terme de Pollença a Mallorca septentrional).
FMB