creure

[kɾéwɾe] v. 1. intr. Tindre fe (abs. sense complement 'tindre fe religiosa').

ex: Ell creu. És catòlic practicant.

2. intr. Adherir-se a una cosa com a vera, o a una persona com a veraç (amb el complement introduït amb la preposició en).

ex: Si no crec en mon pare, en qui puc creure?

3. intr. Tindre fe en la realitat, en l'eficàcia, en la probabilitat, d'una cosa.

ex: Creia en la teoria de la evolució.

4. intr. Tindre fe en la veracitat d'algú, en la seua virtut.

ex: Creuré en tu si m'ho demostres.

5. intr p ext Creure en la paraula d'algú.

ex: Crec que no m'enganya.

6. tr. o pron. Tenir (algú) com a veraç en allò que diu.

ex: Es creuen que ella canviarà les coses.

6. tr. Admetre (alguna cosa) com a certa. Creure's una cosa.

ex: Ja creus que és el teu fill?

7. tr. Tindre per veraç, per veritat; opinar, pensar-se.

ex: Creus que la tecnologia ho resol tot.

8. tr. i pron. Imaginar-se, pensar-se.

ex: Em creia que ja no vindria.

9. tr. Considerar, tindre per tal o tal cosa.

ex: Creurà que no és ta casa.

10. tr. Esperar o témer que passarà alguna cosa.

ex: Tots creien que pedregaria.

11. tr. Obeir. Creure els pares, l'oncle, els mestres; fer allò que altre diu que es faça.

ex: Si no creus *als pares, no tindràs Reis.

12. abs. Esta xiqueta, ni creu ni creurà. És massa cabuda.

ETIM.: del llat. crēdĕre; més acusatiu (sense prep.: 'acceptar, assumir, adherir-se'; amb prep. in 'creure' en sentit estricte): totes les accepcions, llevat de 11 i 12;  més datiu sense prep. 'obeir' (11 i 12).
Les accepcions 11 i 12, molt arrelades al parlar tradicional, van perdent vigència davant de obeir.