gosar

[gozáɾ] v. tr. o intr. Tindre el coratge suficient per a fer alguna cosa, atrevir-se.

ex: Si goses enganyar-me, ho sabré.

cast. atreverse, osar

ETIM.: del ll. vg. ausare, freqüentatiu de audēre, m. sign., que donà l'ant. osar, al qual s'afegí la g- per resoldre el hiat en fonètica sintàctica (no (g)osar) (ant. ausar i gausar). Segons Coromines, (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.

Va sent desplaçat pel predomini del sinònim atrevir-se.
vegeu ausades