solsir (2)

[soɫsíɾ] v. tr. 1. Consumir, gastar, fer malbé. Especialment: 

a) pron. Corcar-se la fusta.

ex: La barca de mon *uelo es va solsir a la platja. 

b) fig. Consumir la carn, extenuar, demacrar.

ex: La malaltia anava solsint-lo a poc a poquet.

c) fig. Consumir moralment, migrar per un sofriment. 

ex: El fill l'havia feta anar solsint-se de patiment.
2. Cremar un menjar per excés de foc o per escassesa de líquid.
ex: Ara què sopem? Les *albargines estan solsides!
cast. asurar, rehogar, achicharrar

ETIM.: incerta, però si s'accepta el llatí *solsum com a origen del nom de condiment sols sembla probable que solsir siga derivat de sols. d'una forma de llatí vulg. *sŏlsum, substitutiu del clàssic solūtum com a part. pass. de sŏlvĕre, ‘dissoldre’.
diàleg dels informants:
–Una persona també pot estar solsida.... és diu d'una persona que ha perdut pes, està demacrada, flaca, o ha perdut molt de pes.
–Solsida la tomaca quan està molt fregida.
JB, MCGM