canyamel

[kaɲamέ̞ɫ] subst. f. canya dolça o canya de sucre Planta arundinàcia (Saccharum officinarum). Planta cultivada de la família de les gramínies, rizomatosa, que fa unes canyes robustes i massisses de les quals s’extrau el sucre.

cast. cañamiel, caña de azúcar, cañaduz.

ETIM.: del llatí canna mĕllis, mat. sign.

Fou un cultiu molt important per al comtat d'Oliva dels segles XV i XVI; s'extreia el suc de la canyamel en els enginys per a produir sucre i productes derivats. Era habitual trobar-ne als porrats o mercadets a tall de llepolia per als més menuts, junt a la regalíssia de bastó. Es pot plantar per fer-ne amb un trocet de canya que tinga almenys un brotet -prominència que ix dalt del nuc-, però aneu en compte que esgota la terra i se'n va com les carabasseres.

JC

canyamel saccharum officnarum