beneït

[beneít] beneïda (f.) adj. i subst. 1. Que ha rebut benedicció.

cast.: bendito. 

beneit (beneita) 2. Persona molt bona, tota de Déu. 

ex: Era un beneït que no tenia mai res. Tot *lo seu era per als pobres.

3. Persona ingènua. 

ex: Ai, beneït! Te a peguen com volen!

4. Curt d'enteniment.

ex: Els beneïts solen ser bones persones.

cast. tonto.

ETIM: del llatí bĕnĕdĭctu, mat. sign. || 2, 3, 4, que es va convertir en *bĕndĭctu,*benectu, *beneitu, beneit (forma comuna en català). Per altra part el mateix participi llatí seguí una altra evolució, conservant la ĕ protònica i convertint-se la ĭ en ī per influència de l'infinitiu benedīcere, d'on resultaren les etapes *benedīttu, benesit, beneït. Esta darrera forma és la que perdura com a participi verbal; en català general beneit ja no té valor verbal, sinó purament nominal. Fins un cert temps es varen mantindre en paral·lel les formes beneit / maleit i beneït / maleït amb marques semàntiques lligades a la forma de ser (en el primer cas) i a l'acció teologal i moral (en el segon cas). A la nostra parla hi ha hagut un trencament i les marques psicològiques passen a la parella d'antònims beneït / maleit.

vegeu maleit