ensobinar

[ansoβináɾ] v. Posar de sobines –en posició horitzontal, mirant cap al cel–, ajagut d'esquena.

ex. Com tornes a faltar-me al respecte, te'n pegue una que t'ensobine.

cast. tumbar de espaldas

Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

calfador

[kalfaðóɾ] o [kaɫfaóɾ] subst.  m. Instrument per a escalfar. Vegeu casset

cast. calentador. 

Etim.: derivat de l'adj. calfador, des del verb llatí calefacĕre (> calfar). 

Diàleg dels informants

Recorde que a casa el cassó li deiem també "calfador".

Posa el calfaor (calfador) en la llet al pare.

JM, JLJ, RM

casset

[kasét] cassó m. Atifell de cuina de forma aproximadament semiesfèrica, constituït per un recipient menut de forma aproximadament semiesfèrica, amb mànec relativament llarg, que serveix per a bullir aigua o per altres usos culinaris 

cast. cazo. 

Etim.: derivat dim. de cassa –del llatí cattĭa (gr. cyathos) ‘tassa’ (cfr. REW 2434), o de l'àrab qaṣ'a ‘escudella gran’–, amb canvi de gènere per influència del castellà cazo. (DCVB); o d'origen incert, probablement d'un preromà, no cèlt. ni protohispànic, *kattia/kattio-, provinent d'una forma protohel·lènica o mediterrània, afí a formes micèniques (GDLC).
RM, JLJ, JMC, JES, SG

pirma

pirma

[píɾma] pilma subs. f. Emplastre medicinal confortant. 

ex. Està desllomat, pobret. Posa-li una pirma.

cast. bizma, emplasto, cataplasma, parche. 

Etim. del gr. ἐπίθεμα (llatí epithĕma), 'apòsit'. 

Documentat amb la grafia 'pirma' al Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig. 

RCN

bramar

[bɾamáɾ] 1. v. intr. Cridar, fer brams, l'ase o altres animals.

cast. rebuznar (dels ases), rugir (dels lleons), bramar (dels bous, etc.).

ex. Hi-hà, hi-hà… com bramen els burros.

2. Cridar fort, les persones.

cast. bramar, rugir.

ex. Brama tant que no sé què diu.

3. Cantar fent grans crits i desentonant.

cast. bramar, berrear.

ex. Com sempre. Borratxo… bramant pel carrer.

4. Plorar fort.

ex. El xiquet? Tota la nit bramant.

cast. berrear.

5. Parlar molt irracionalment.

ex. Eixe poctrellat només sap bramar.

cast. rebuznar 

6. Fer soroll fort la mar, l'aigua impetuosa o la tempesta.

cast. bramar.

7. Tindre sensació insuportable de cremor, picor, coentor.

ex. Em fa mal el tall? Digues que em brama.

Etim.: del germ. brammon, mat. sign. (DCVB), d'origen onomatopeic, comú amb altres llengües romàniques (GDLC).

minso

[mínso] adj. m. i f. Que té poca grossària i consistència; escàs, exigu.

cast. endeble, desmedrado.

Etim.: incerta, probablement resultat d'un creuament de manso i míser.

comentari de l'informant

He escoltat moltes vegades la paraula "minso", eixe meló està minso.

MGJ

tora

[tɔ́ɾa] subst. f. Estat de torpor, d'ensopiment, de poca agilitat mental, d'estupidesa.
ex. I cosint-cosint m'ha entrat una tora que, veges tu, m'he punxat.
Etim. desconeguda
comentaris dels informants:

Tindre "tora" ("o" ben oberta, que som d'Oliva): estar ensopit, adormissat... però amb un cert biaix pejoratiu. En efecte: quan per exemple estaves treballant i no se't veien massa ganes, o quan escoltaves algú trafegant per casa, i senties: "Xica, m'ha entrat una tora que estic que no avance res, 'avosaes'! Mira, així estic ara jo davant l'ordinador..." 
JM

Quina tora!

corriol

[koriɔ́l] subst. m. Au (Charadrius sp) de formes arredonides i potes llargues, que habita especialment en les platges o en les riberes de l'interior.
cast. andarrío
Per extensió: xiquet prim i menut, molt actiu.
ex. Està fet un corriol, no para mai.
Etim.: derivat del verb córrer.

comentari de l'informant:

Corriol (pardalet menut que es veu vora mar, normalment agrupat en tres, quatre o més pardalets, a vegades deu o dotze...) Sol alimentar-se a vora mar, on la mar trenca l'ona, amb insectes/ crustacis molt menuts que porten o dipositen les ones). Una curiositat, niuen entre els muntanyars fent un xicotet clotet en l'arena sense cap protecció afegida.

JB

Corriol

fotracada

[fotɾakáða] > [fotɾaká] futral subst. f. Molt, gran quantitat. 

ex. Es va fer *en una fotracada de camps de l'herència de sa tia.
cast. mogollón

ETIM.: derivat de fotre (del llatí fŭtŭere, 'copular') que sol servir per a expressar amb energia grossera qualsevol sentiment –positiu o negatiu–, i de sufix -acada, que sol expressar intensitat o quantitat, en este cas.

*gepelut

[ʤepelút]  *gepeluda [ʤepelúða] geperut adj. i m. i f. Persona, animal (o cosa, per analogia) que té gepa (gep).
Ex. A mi m'han dit que els gepeluts porten sort.

cast. jiboso, jorobado.

Etim.: del llatí *gibberūtu, mat. sign. des de. gĭbbus, gep/gepa. 

El pas de geperut > gepelut per canvi de consonant ròtica a líquida, freqüent en valencià.

capdeferro

[kaβðefέro] plur. capdeferros subst. Membre, confrare, de la confraria de Jesús Natzaré a la Setmana Santa.

Ex. Als xiquets, el pas que més els agrada és el dels capdeferros. Els recorda les pel·lícules de romans.

Etim. de l'expressió descriptiva del casc (cap de ferro) que fa part de l'uniforme dels legionaris romans amb el qual van vestits una part dels confrares i els membres de la banda de tambors i cornetes de la confraria.

Capdeferros (Font: Oliva, història fotogràfica)

Diàleg dels informants:

La denominació és efectivament pel casc, però no per l'actual sinó per l'antic, que era un casc que cobria completament el cap i tapava quasi tota la cara.
MLC, KMV

Capdeferro - uniforme antic (Font: Oliva, història fotogràfica)

sentit

[sentít] sentida 1. ser sentit adj. Molt sensible als reprotxes, a les reprensions, a les desconsideracions.

cast. quisquilloso, sentido.

 Ex. És tan sentit que de no res es posa a plorar.

2. estar sentit adj. Fort de tast, molt condimentat o salat.

Ex. Allò ni hi havia qui s'ho menjara de tant sentit com estava.

Etim.: del part. pass. de sentir, substantivat.

combregar

[kombɾéɣaɾ] v. 1. tr. Administrar el sagrament de l'Eucaristia (a algú). esp Administrar el viàtic; viaticar (els malalts).

cast. dar la comunión 

2. intr. Rebre el sagrament de l'Eucaristia.

cast. comulgar. 

3. intr. fig. Esser participant convençut (de certes idees, escoles, sectes, etc.) Coincidir en idees, en sentiments, etc., amb una altra persona, ésser participant d'aquestes idees, etc.  cast. comulgar. 

3 combregar (o fer combregar) amb rodes de molí fig Creure, o fer creure a algú, coses inversemblants. 

4. (substantivat) m. Viàtic, i la comitiva que porta el viàtic a un malalt.

cast. viático. 

Combregar general: processó que se celebra en la segona festa de Pasqua florida, per portar el viàtic als malalts i impedits en llurs domicilis. 

ETIM.: del llatí vulgar *commĭnĭcāre, var. de commūnĭcare, ‘comunicar’ 'compartir', der. de commūnis 'comú'.
diàleg de l'informant
Això de la comunió que diu Joan, si mal no recorde era el dia de sant Vicent a la matinada i es dia "combregar de malalts i impedits".

NLL, MLC

Pel món, com Miquela

Locució contextualitzada. Expressa el fet o la voluntat d'anar-se'n, de desaparéixer, d'abandonar l'entorn familiar. Miquela (a hores d'ara no sabem qui és) ho va fer en algun moment de la història local i n'és punt de referència.

Ex. Ja estic farta de que em tracteu com si fóra l'últim pet de l'orgue. Un dia d'estos me n'aniré pel món, com Miquela!

Estàs poc bo!

Expressió exclamativa que expressa desaprovació, recriminació, indignació, malhumor… per actituds, opinions o paraules de l'interlocutor o d'altres que són considerades com de poc trellat, poc realistes o equivocades.

• 'estar' es conjuga sempre en present d'indicatiu, fins i tot en 1a persona del singular amb intenció autocrítica.
• 'poc bo' denota manca  de –poca– salut mental, de pèrdua del sentit de la realitat, d'informació…
• L'entonació sol fer-se amb indignació, amb resignació o amb ironia.

ex.: Estic poc bo! He deixat la clau al pany.
Estàs poc bona! Creus que ningú sabrà què ha fet.
Està poc bo! Les coses no es fan d'eixa forma.
Encara vos fieu d'ell? Esteu poc bones!
Expressió sinònima lligada a la immaduresa psíquica o al desequilibri del referent: Estàs poc ben acabat!

Diàleg de l'informant:

"Estàs poc bo..." "Estàs poc ben acabat..." Quin poder evocador més potent tenen estes paraules; com em transporten als estius del camí de l'Aigua Blanca... 

JM

A qui es burla, el dimoni li furga

Dita que expressa, entre altres coses, la censura moral de la burla, per ser una manca de caritat, i les conseqüències que se'n solen derivar.

De vegades el resultat sol ser-ne immediat i físic (com ara caure un bac).

En vida teua!

loc. fraseològica de resposta a expressions de bon desig o a felicitacions. Expressa la voluntat, per bona educació, de compartir-ne el benefici amb l'interlocutor.

ex.

–Que ho *disfrutes amb salut!

–En vida teua!, o

–L'enhorabona!

–En vida seua!

Diàleg dels informants

–Ja no ho recorde bé però em sona que quan a algú se li donava l'enhorabona, el felicitat responia educadament amb un "en vida teua" (o "en vida seua" si es dirigia a una persona de més edat). ¿Vos ve a la memòria amb més detall açò que vos conte?

–Què ho disfrutes amb Salut. Resp: en vida teua.

JM, JSO

brial

[bɾiál] 1. subst. m. Peça de roba interior femenina consistent en una falda de tela blanca.
cast. enaguas.

2. Falda comuna que les dones duen per dins de casa.

ETIM.: de l'ant. blial, d'origen occità, l'origen del qual sembla ser una forma *blidalt, de procedència desconeguda 

TPC

escòfia

[askófia] còfia subst. f. 1. Peça de roba de cap femenina, que el cobrix parcialment, generalment blanca i de mida petita, feta de tela, de randes o de cintes, el cap i que sol formar part de la indumentària de les dones de certs llocs i de l'uniforme de les infermeres, de les religioses, de les cambreres, de les assistents, de les criades, etc., com a complement de l'uniforme.

2. bleda Dit d'una persona ingènua o no gens espavilada;  mancada de caràcter, de decisió; de vigor, d'iniciativa.

ex. Quina escòfia! Sempre li la peguen. No compta mai els diners que li tornen.

ETIM.: d'origen incert, potser del llatí tardà cofia, ‘gorra’; en aràbic kūfiya tot i que no és paraula pròpiament aràbiga, malgrat d'estar estesa per molts de països musulmans.

Diàleg dels informants

–Sempre m'ho ha dit ma mare quan he fet alguna cosa malament o per ser massa vergonyosa. També són escòfies totes les dependentes de les tendes que no li han donat bé les tornes: "Ja s'ha quedat *en el canvi, *malascofia està feta!"

–Bova.

SPL, MMJ

rascló

[raskló] subst. m. 1. Au de l'ordre dels gruïformes, de la família dels ràl·lids (Rallus aquaticus) de 28 centímetres, plomatge gris blavós a les inferiors i castany (bru oliva)  a les parts superiors amb els flancs ratllats de blanc i negre, i el bec llarg i roig, que habita en pantans i aiguamolls.

2. rascló, -ona [rasklóna] fig. Infant amb unes característiques físiques i psicològiques que el predisposen a l'activitat i a l'entremaliadura.

ex. Veges tu, quin rascló! Ara em diu que no s'ha menjat ell el pastisset!

Diàleg de l'informant

Un xiquet flaquet que no para *quet?

CMN