[klavíʎ] clevill, clivell, clivella subst. m. 1. Escletxa, raja, tall estret; obertura rectilínia més o menys profunda que es produeix en la terra, en un mur, a la fusta, a la fruita, etc. o en certs cossos sòlids quan es contrauen o per l'acció del temps.
ex: Les motlades estan plenes de clavills.
2. Fissura que es produïx en un material de revestiment o en un element estructural quan, en assecar-se, s'encollix.
ex: Mira tu quin clavill li ha eixit al lluït d'eixe marge!
cast. grieta, hendidura, rendija.
3. Obertura estreta i allargada o fissura menuda produïda en l'epidermis i en la part superficial del derma, en un cos per vellura, sequedat, malaltia, etc.
ex: Tenia la pell plena de clavills per la gelor.
cast. grieta, hendidura, resquebrajadura.
ETIM.: de clevill, metàtesi de clivell des de clivella del llatí *crepĭcŭla, mat. sign. La masculinització ha donat origen a la forma clivell, i tal vegada per contaminació de clavilla s'han produït les formes clavill i clevill. (DCVB)
de crivell, possiblement per una assimilació a distància de la segona consonant inicial cl- i també per influx de mots parònims més o menys afins, com clavar. (GDLC)
JC
JC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada