ensobinar

[ansoβináɾ] v. Posar de sobines –en posició horitzontal, mirant cap al cel–, ajagut d'esquena.

ex. Com tornes a faltar-me al respecte, te'n pegue una que t'ensobine.

cast. tumbar de espaldas

Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

calfador

[kalfaðóɾ] o [kaɫfaóɾ] subst.  m. Instrument per a escalfar. Vegeu casset

cast. calentador. 

Etim.: derivat de l'adj. calfador, des del verb llatí calefacĕre (> calfar). 

Diàleg dels informants

Recorde que a casa el cassó li deiem també "calfador".

Posa el calfaor (calfador) en la llet al pare.

JM, JLJ, RM

casset

[kasét] cassó m. Atifell de cuina de forma aproximadament semiesfèrica, constituït per un recipient menut de forma aproximadament semiesfèrica, amb mànec relativament llarg, que serveix per a bullir aigua o per altres usos culinaris 

cast. cazo. 

Etim.: derivat dim. de cassa –del llatí cattĭa (gr. cyathos) ‘tassa’ (cfr. REW 2434), o de l'àrab qaṣ'a ‘escudella gran’–, amb canvi de gènere per influència del castellà cazo. (DCVB); o d'origen incert, probablement d'un preromà, no cèlt. ni protohispànic, *kattia/kattio-, provinent d'una forma protohel·lènica o mediterrània, afí a formes micèniques (GDLC).
RM, JLJ, JMC, JES, SG

pirma

pirma

[píɾma] pilma subs. f. Emplastre medicinal confortant. 

ex. Està desllomat, pobret. Posa-li una pirma.

cast. bizma, emplasto, cataplasma, parche. 

Etim. del gr. ἐπίθεμα (llatí epithĕma), 'apòsit'. 

Documentat amb la grafia 'pirma' al Diccionario valenciano-castellano (1851) de Josep Escrig. 

RCN

bramar

[bɾamáɾ] 1. v. intr. Cridar, fer brams, l'ase o altres animals.

cast. rebuznar (dels ases), rugir (dels lleons), bramar (dels bous, etc.).

ex. Hi-hà, hi-hà… com bramen els burros.

2. Cridar fort, les persones.

cast. bramar, rugir.

ex. Brama tant que no sé què diu.

3. Cantar fent grans crits i desentonant.

cast. bramar, berrear.

ex. Com sempre. Borratxo… bramant pel carrer.

4. Plorar fort.

ex. El xiquet? Tota la nit bramant.

cast. berrear.

5. Parlar molt irracionalment.

ex. Eixe poctrellat només sap bramar.

cast. rebuznar 

6. Fer soroll fort la mar, l'aigua impetuosa o la tempesta.

cast. bramar.

7. Tindre sensació insuportable de cremor, picor, coentor.

ex. Em fa mal el tall? Digues que em brama.

Etim.: del germ. brammon, mat. sign. (DCVB), d'origen onomatopeic, comú amb altres llengües romàniques (GDLC).

minso

[mínso] adj. m. i f. Que té poca grossària i consistència; escàs, exigu.

cast. endeble, desmedrado.

Etim.: incerta, probablement resultat d'un creuament de manso i míser.

comentari de l'informant

He escoltat moltes vegades la paraula "minso", eixe meló està minso.

MGJ

tora

[tɔ́ɾa] subst. f. Estat de torpor, d'ensopiment, de poca agilitat mental, d'estupidesa.
ex. I cosint-cosint m'ha entrat una tora que, veges tu, m'he punxat.
Etim. desconeguda
comentaris dels informants:

Tindre "tora" ("o" ben oberta, que som d'Oliva): estar ensopit, adormissat... però amb un cert biaix pejoratiu. En efecte: quan per exemple estaves treballant i no se't veien massa ganes, o quan escoltaves algú trafegant per casa, i senties: "Xica, m'ha entrat una tora que estic que no avance res, 'avosaes'! Mira, així estic ara jo davant l'ordinador..." 
JM

Quina tora!

corriol

[koriɔ́l] subst. m. Au (Charadrius sp) de formes arredonides i potes llargues, que habita especialment en les platges o en les riberes de l'interior.
cast. andarrío
Per extensió: xiquet prim i menut, molt actiu.
ex. Està fet un corriol, no para mai.
Etim.: derivat del verb córrer.

comentari de l'informant:

Corriol (pardalet menut que es veu vora mar, normalment agrupat en tres, quatre o més pardalets, a vegades deu o dotze...) Sol alimentar-se a vora mar, on la mar trenca l'ona, amb insectes/ crustacis molt menuts que porten o dipositen les ones). Una curiositat, niuen entre els muntanyars fent un xicotet clotet en l'arena sense cap protecció afegida.

JB

Corriol

fotracada

[fotɾakáða] > [fotɾaká] futral subst. f. Molt, gran quantitat. 

ex. Es va fer *en una fotracada de camps de l'herència de sa tia.
cast. mogollón

ETIM.: derivat de fotre (del llatí fŭtŭere, 'copular') que sol servir per a expressar amb energia grossera qualsevol sentiment –positiu o negatiu–, i de sufix -acada, que sol expressar intensitat o quantitat, en este cas.

*gepelut

[ʤepelút]  *gepeluda [ʤepelúða] geperut adj. i m. i f. Persona, animal (o cosa, per analogia) que té gepa (gep).
Ex. A mi m'han dit que els gepeluts porten sort.

cast. jiboso, jorobado.

Etim.: del llatí *gibberūtu, mat. sign. des de. gĭbbus, gep/gepa. 

El pas de geperut > gepelut per canvi de consonant ròtica a líquida, freqüent en valencià.

capdeferro

[kaβðefέro] plur. capdeferros subst. Membre, confrare, de la confraria de Jesús Natzaré a la Setmana Santa.

Ex. Als xiquets, el pas que més els agrada és el dels capdeferros. Els recorda les pel·lícules de romans.

Etim. de l'expressió descriptiva del casc (cap de ferro) que fa part de l'uniforme dels legionaris romans amb el qual van vestits una part dels confrares i els membres de la banda de tambors i cornetes de la confraria.

Capdeferros (Font: Oliva, història fotogràfica)

Diàleg dels informants:

La denominació és efectivament pel casc, però no per l'actual sinó per l'antic, que era un casc que cobria completament el cap i tapava quasi tota la cara.
MLC, KMV

Capdeferro - uniforme antic (Font: Oliva, història fotogràfica)

sentit

[sentít] sentida 1. ser sentit adj. Molt sensible als reprotxes, a les reprensions, a les desconsideracions.

cast. quisquilloso, sentido.

 Ex. És tan sentit que de no res es posa a plorar.

2. estar sentit adj. Fort de tast, molt condimentat o salat.

Ex. Allò ni hi havia qui s'ho menjara de tant sentit com estava.

Etim.: del part. pass. de sentir, substantivat.

combregar

[kombɾéɣaɾ] v. 1. tr. Administrar el sagrament de l'Eucaristia (a algú). esp Administrar el viàtic; viaticar (els malalts).

cast. dar la comunión 

2. intr. Rebre el sagrament de l'Eucaristia.

cast. comulgar. 

3. intr. fig. Esser participant convençut (de certes idees, escoles, sectes, etc.) Coincidir en idees, en sentiments, etc., amb una altra persona, ésser participant d'aquestes idees, etc.  cast. comulgar. 

3 combregar (o fer combregar) amb rodes de molí fig Creure, o fer creure a algú, coses inversemblants. 

4. (substantivat) m. Viàtic, i la comitiva que porta el viàtic a un malalt.

cast. viático. 

Combregar general: processó que se celebra en la segona festa de Pasqua florida, per portar el viàtic als malalts i impedits en llurs domicilis. 

ETIM.: del llatí vulgar *commĭnĭcāre, var. de commūnĭcare, ‘comunicar’ 'compartir', der. de commūnis 'comú'.
diàleg de l'informant
Això de la comunió que diu Joan, si mal no recorde era el dia de sant Vicent a la matinada i es dia "combregar de malalts i impedits".

NLL, MLC

Pel món, com Miquela

Locució contextualitzada. Expressa el fet o la voluntat d'anar-se'n, de desaparéixer, d'abandonar l'entorn familiar. Miquela (a hores d'ara no sabem qui és) ho va fer en algun moment de la història local i n'és punt de referència.

Ex. Ja estic farta de que em tracteu com si fóra l'últim pet de l'orgue. Un dia d'estos me n'aniré pel món, com Miquela!

Estàs poc bo!

Expressió exclamativa que expressa desaprovació, recriminació, indignació, malhumor… per actituds, opinions o paraules de l'interlocutor o d'altres que són considerades com de poc trellat, poc realistes o equivocades.

• 'estar' es conjuga sempre en present d'indicatiu, fins i tot en 1a persona del singular amb intenció autocrítica.
• 'poc bo' denota manca  de –poca– salut mental, de pèrdua del sentit de la realitat, d'informació…
• L'entonació sol fer-se amb indignació, amb resignació o amb ironia.

ex.: Estic poc bo! He deixat la clau al pany.
Estàs poc bona! Creus que ningú sabrà què ha fet.
Està poc bo! Les coses no es fan d'eixa forma.
Encara vos fieu d'ell? Esteu poc bones!
Expressió sinònima lligada a la immaduresa psíquica o al desequilibri del referent: Estàs poc ben acabat!

Diàleg de l'informant:

"Estàs poc bo..." "Estàs poc ben acabat..." Quin poder evocador més potent tenen estes paraules; com em transporten als estius del camí de l'Aigua Blanca... 

JM

A qui es burla, el dimoni li furga

Dita que expressa, entre altres coses, la censura moral de la burla, per ser una manca de caritat, i les conseqüències que se'n solen derivar.

De vegades el resultat sol ser-ne immediat i físic (com ara caure un bac).

En vida teua!

loc. fraseològica de resposta a expressions de bon desig o a felicitacions. Expressa la voluntat, per bona educació, de compartir-ne el benefici amb l'interlocutor.

ex.

–Que ho *disfrutes amb salut!

–En vida teua!, o

–L'enhorabona!

–En vida seua!

Diàleg dels informants

–Ja no ho recorde bé però em sona que quan a algú se li donava l'enhorabona, el felicitat responia educadament amb un "en vida teua" (o "en vida seua" si es dirigia a una persona de més edat). ¿Vos ve a la memòria amb més detall açò que vos conte?

–Què ho disfrutes amb Salut. Resp: en vida teua.

JM, JSO

brial

[bɾiál] 1. subst. m. Peça de roba interior femenina consistent en una falda de tela blanca.
cast. enaguas.

2. Falda comuna que les dones duen per dins de casa.

ETIM.: de l'ant. blial, d'origen occità, l'origen del qual sembla ser una forma *blidalt, de procedència desconeguda 

TPC

escòfia

[askófia] còfia subst. f. 1. Peça de roba de cap femenina, que el cobrix parcialment, generalment blanca i de mida petita, feta de tela, de randes o de cintes, el cap i que sol formar part de la indumentària de les dones de certs llocs i de l'uniforme de les infermeres, de les religioses, de les cambreres, de les assistents, de les criades, etc., com a complement de l'uniforme.

2. bleda Dit d'una persona ingènua o no gens espavilada;  mancada de caràcter, de decisió; de vigor, d'iniciativa.

ex. Quina escòfia! Sempre li la peguen. No compta mai els diners que li tornen.

ETIM.: d'origen incert, potser del llatí tardà cofia, ‘gorra’; en aràbic kūfiya tot i que no és paraula pròpiament aràbiga, malgrat d'estar estesa per molts de països musulmans.

Diàleg dels informants

–Sempre m'ho ha dit ma mare quan he fet alguna cosa malament o per ser massa vergonyosa. També són escòfies totes les dependentes de les tendes que no li han donat bé les tornes: "Ja s'ha quedat *en el canvi, *malascofia està feta!"

–Bova.

SPL, MMJ

rascló

[raskló] subst. m. 1. Au de l'ordre dels gruïformes, de la família dels ràl·lids (Rallus aquaticus) de 28 centímetres, plomatge gris blavós a les inferiors i castany (bru oliva)  a les parts superiors amb els flancs ratllats de blanc i negre, i el bec llarg i roig, que habita en pantans i aiguamolls.

2. rascló, -ona [rasklóna] fig. Infant amb unes característiques físiques i psicològiques que el predisposen a l'activitat i a l'entremaliadura.

ex. Veges tu, quin rascló! Ara em diu que no s'ha menjat ell el pastisset!

Diàleg de l'informant

Un xiquet flaquet que no para *quet?

CMN

Toca!

[tɔ́ka] interjecció exclamativa polivalent pròpia de la conversa informal; segons l'entonació i el context comunicatiu s'empra per a expressar alegria, entusiasme, incredulitat…; també expressa una invitació al moviment o al desplaçament. 

ex.: –Toca! Ja ha arribat! 

–Toca! Vols prendre'm el pèl!

–Toca, toca! Que ja són les dotze! 

Locucions sinònimes: Gràcies a Déu! Encara sort! Tant debò! No és seriós! No m'ho crec!; Ràpid! Afanya't! Anem! 

ETIM.: Imperatiu del verb tocar, d'origen onomatopeic (tokk), possiblement existent ja en el ll. vg. (*toccare), al·lusiu al so de qualsevol objecte batut, colpejat.

bovar

[bováɾ] bogar Lloc on es crien boves en abundància.
cast. espadañal. 
ETIM.: derivat col·lectiu de bova. 
topònim sequiol del (o de) Bovar, a l’àrea arrossera del sud del terme, que pren l’aigua del riu Bullent i la deixa al riu Molinell a través del sequiol del Barranquet. 
vegeu bova

buanya

[buáɲa] subst. f. Ferida de molt mal aspecte; crosta que es fa en les ferides quan se sequen.

ex. Ves al metge i que et mire eixa buanya, que està endenyada.

ETIM.: format per regressió del llatí būbon, ‘inflor’, ‘tumor’ [búa] amb un sufix d'increment -ania.

Portar bastó

locució verbal rebre Rebre un castic físic. Se sol emprar sobretot per tal d'amenaçar o de descriure l'acció.
ex. Si no creus, portaràs bastó!
Formes secundàries: dur bastó, portar vara, dur vara.

Mé!

interjecció exclamativa Expressa un sentiment fort de sorpresa, d'admiració…
ex. Mé! Quin cotxe més gran!
Forma secundària: Mi!
cast. vaya
ETIM. Probablement, de mira!

Paréixer Camilo

locució verbal Portar, algú, uns pantalons amb els camals molt curts, per damunt dels calcetins, mostrant-los (o mostrant els turmells). 

Per analogia d'algú del poble –segurament un beneit o ximple– que els duia de forma tan ostensible.

Nota: 

Les expressions amb referència a persones concretes solen mantenir la referència directa mentre viu la generació del subjecte esmentat. En una fase posterior passen a ser genèriques lligades a la imatge mental que s'hi associa. Finalment solen perdre força i desapareixen de la parla.

L'autor alcoià Josep Tormo Colomina, tot i que en el sentit de 'beneït' o 'curt d'enteniment' el recull (Paréixer Camilo el Xona) a "Origen dels modismes antroponímics alcoians" Societat d'Onomàstica, p. 1182.

xaruga

[ʧaɾúga] subst. f. Arada de ferro, amb una pala lateral, que s'emprava per al conreu de l'arròs i d'altres que requerien fer solcs molt profunds.

cast. charrúa.

ETIM.: del fr. charrue, ‘arada’, (amb adaptació fonètica al cat. xaruc, -uga), des del ll. gàl·lic carrūca 'carrossa'.

Diàleg de l'informant

La diferència amb el forcat és que aquest girava la terra cap als dos costats i la xaruga llaurava i tirava la terra tot cap un costat. 

PSM

xaruga

xarugar

[ʧaɾuɣáɾ] v. Llaurar amb la xaruga.
Diàleg de l'informant

No s'utilitzava el forcat, s'utilitzava la xaruga. La terra d'arròs no es podia treballar amb el forcat i sempre es xarugava. Al terme d'Oliva és xarugava la terra d'arròs. Llaurar, podia qualsevol burret, però per a xarugar feia falta un rossí ben bragat.

PSM

vinatxa

[vináʧa] vinassa subst, f 1. Vi fort; vi de mala qualitat; vi picat. 
ex.: No entenc com pots beure eixa vinatxa. És horrible!
cast. vinazo. 
2. Solatge del vi, dins el cup o dins la bóta. 
cast. heces, lías. 
3. Vi últim que es trau d'una bóta, espés i fort, a causa dels solatges.  
4. Conjunt de rapa, pell i pinyolí dels grans de raïm premsats 
cast. casca, orujo. 
5. Suc extret de la brisa premsada i que es barreja amb sucre, melassa o esperit perquè tinga més força.
cast. vinaza. 
ETIM.: del llatí vīnacĕa, ‘coses de vi’, potser a través de l'italià vinaccia.

puntelló

[punteʎó] subst. m. Colp donat amb la punta del peu. 

ex: El puntelló li va deixar una bona blaüra! 

cast. puntillón, puntapié. 

ETIM.: del llatí pŭncta 'extrem', amb els dos sufixos diminutius -ell i -ó. 

Diàleg de l'informant: 

Abans els xiquets pegàvem puntellons: no és el mateix que donar una patà. El puntelló és amb la punta de la sabata; si pegues un puntelló a la canyella d'algú el deixes ben coent. Els que jugueu bé al baló enteneu perfectament la diferència entre un puntelló i una patà, eh que sí? 

JM

*fanguero

[faŋgéɾo] fangar, fanguer subst. m. Lloc ple de fang.
ex: Només plovia aquells carrers es *feen tot un *fanguero.
cast. barrizal
ETIM.: del germ. fani 'pantà, fang', amb terminació en -g per influència romànica.

badívol

[baðívoɫ] badívola (f) [baðívoɫa] adj. 1. Buit;  desocupat.

ex. Han deixat el pati badívol: demà començaran els obrers a fer els fonaments.

cast. baldío

2. Espaiós; que té molt de lloc buit. 

cast. despejado, espacioso

ex. Dalt la cambra han arrimat els *trastos i s'ha quedat tot badívol.

ETIM.: derivat de badiu, de l'àrab bāṭil ‘inútil’, més el sufix -ol, 'amb aspecte, aparença' (cf. mengívol)

diàleg de l'informant:

Ho he escoltat quan es tracta d'un espai sense cap cosa.

JM

*huendo

[wénðo] follet, donyet, duendo 1. subst. m. Esperit familiar, generat per l'imaginari popular, habitant de certes cases; molest per fer males passades, diableries, entremaliadures i sorolls, tot i que sense malvolença.

ex. Veges quins *rodios! Tens huendos en casa?

cast. duende, trasgo 

2.  huenda (f.) [wénða] per ext. Infant d'intel·ligència viva; infant entremaliat, revoltós, molt mogut o esmunyedís. 

ex. Tan menudeta i veges tu quines picardies! Està feta una huenda.

cast. tarabilla.

ETIM.: del cast. duende, mateix signif. amb caiguda de la d- i adaptació de la marca de gènere a un masculí aparentment més definit -e > -o.

Hi vore's

[ivóɾes] loc. verbal en sentit absolut 1. veure-hi Capacitat de percebre amb els ulls, amb el sentit de la vista, posseir el sentit de la vista. La forma negativa expressa la manca de capacitat visual externa (per falta de llum) o funcional (per pèrdua del sentit).

ex. Ara que m'han posat ulleres, m'hi veig millor.

2. veure-s'hi Haver-hi claror suficient.  

ex. Encén la llum, que no m'hi veig!

ETIM.: el nucli vore (veure), des del ll. vĭdēre (mat. sign.) amb el pronom personal adverbial hi (resultat  de la concurrència en el llatí vulgar i d'una fusió entre els adverbis de lloc ll. ĭbī 'aquí; allí' i el ll. hīc 'ací'), reforçada amb el pronom reflexiu se (s'hi, m'hi, etc.). Expressa la visió en un lloc en referència al que percep.

FMB

rebuig

[reβúʧ] subst. m. 1. Acció de rebutjar, de no acceptar una cosa perquè es considera de mala qualitat, indigna de ser acceptada.

ex. Què vol dir eixe rebuig? Què ja no la vols?

cast. rehusamiento, desechamiento.

2. Cosa que es rebutja; allò que queda quan ja s'ha fet la tria d'un conjunt de coses.

cast. desecho, rezago.

ex. Eixes taronges són de terra, de rebuig.

3. Cosa de mala qualitat; persona menyspreable; deixalla.

ex. Eixos mobles, ni pense mirar-los. Són rebuig.

ETIM.: del ll. repūdĭu des del verb repudiare 'rebutjar; repudiar'.

*rebutgero

[reβuʤéɾo] rebutger subst. m. Persona o comerç de rebuig, és a dir de productes agraris, en particular de taronges, que no són aptes pel comerç exterior. 

ex. Eixos repoms, si el *rebutgero no te'ls compra, mira si te'ls volen a la peladora. 

ETIM.: de rebuig amb el sufix -er(o) que fa referència a la professió.

vegeu rebuig

diàleg de l'informant 

Aquell comerciant de taronges que sols treballa el mercat interior i la industria és un rebutgero.

PSM

Estar arrossinat

loc. verbal de mode. Fer les coses, actuar, comportar-se impetuosament i de forma irracional.

ex. Mira que està arrossinat! Quin trellat vols traure d'ell?

L'expressió forma part del camp semàntic dels comportaments humans que acosten l'home a l'animalitat brutal, com ara la matxera (als muls) o la burrera (als ases). Naix en un món rural que té mostres diàries del comportament de les cavalleries.

diàleg de l'informant

Està "arrossinat", fa coses de rossí. 

MCGM

Comptar-li els pèls al rossí...

Comptar-li els pèls al rossí mentre va al trot.

expr. irònica emprada per qualificar  una persona que atén als detalls de forma exagerada, quasi neuròtica.

diàleg de l'informant

Es diu dels que es fixen en tot, que són calculadors i als quals no no els cau un duro a terra... 

MCGM

cossi

cossi (font:toponimiamallorca)

[kósi] subst. m. 1. Recipient gran de terrissa, de fusta o de metall, de forma troncocònica invertida i amb un forat a la part inferior, que serveix per a col·locar-hi la roba i fer la bugada.

cast. cuezo. 

2. Recipient de pedra o de test, incrustat en terra, dins el qual cau l'oli que brolla del peu en premsar l'oliva.

ETIM.: segons Meyer-Lübke, d'una forma llatina *cŏcia, variant vulgar de cŏchlĕa, ‘closca de mol·lusc’. L'evolució fonética no acaba d'esser clara, ja que el representant normal de cocia seria cossa; la persistència de la i posttònica és estranya, com també el canvi de gènere. Sembla més probable que cossi vingui d'una forma llatina *caucĕu, derivada de caucu, ‘vas’. (DCVB)

d'origen incert, possiblement d'una base preromana indoeuropea *koukeiós 'cubell, dipòsit', reduïda en romànic a *cocceiu. (GDLC)

diàleg dels informants

–Un cossi és una safa molt gran i alta.
–Més alta que un llibrell.

ACP, MCGM, PSM

endenyar (2)

[andeɲáɾ] endanyar v. tr. i pron. Infectar, produir inflamació; irritar-se una ferida o un colp per infecció o altre trastorn.

ex. Té la ferida tota endenyada. El portem al metge?

cast. inflamar(se), irritar(se), infectar(se). 

ETIM.: de danyar (del ll. damnare 'porvocar pèrdua o fer detriment'), amb el prefix en- per creuament de endenyar (< indĭgnare) amb endanyar (< damnare) fins a arribar a la homofonia.

vegeu endenyar (1)

XL, RM

escarba-armaris

[askaɾβaɾmáɾis] subst. m. i f. Persona tafanera activa, curiosa, que procura veure o saber coses d'altri mirant a llocs indeguts.

ex. Amaga-ho bé, que la meua filla és una escarba-armaris!

ETIM. construït amb la forma escarba, 3a pers. del pres. d'indicatiu del verb escarbar (prés del cast. –d'etimologia desconeguda), 'remoure amb insistència' i de armari, pres del ll. armarĭum, 'moble tancat' que servia en principi a guardar les armes.

Escarbar-li el florí a la burra

loc. verbal Tafanejar excessivament; actuar amb un grau excessiu de curiositat.
vegeu florí

diàleg de l'informant

Es diu dels qui tot ho toquen, i escarben prou. A ma casa es deia "Li escarbaràs el florí de la burra". 

MLC

Entre veros i no veros…

Entre veros i no veros 

una *uela dins d'un cossi, 

i un *uelo segant canyot 

*en una *galtà mata un burro.

diàleg dels informants

–Entre veros i no veros: entre veritats i mentides.

–S'empra quan quan no pots precisar alguna cosa.

–Mon pare l'ha emprada sempre, i a mi em dóna la impressió, pels versos tan kafkians que té i sense cap rima, que es deu usar en situacions absurdes que es puguen presentar, o tal vegada com a contrapunt final d'una conversa que no tens gana de continuar. Però no li he trobat mai un sentit a la dita. Per a mi és un misteri de frase. Tal vegada la gràcia estiga ahí precisament: en que no li pega en res!

–Jo, entre veros i no veros, ho relacione amb la paraula "entreverat", és a dir, ni *xixa ni *llimonà, ni magre ni cansala(da), ni una cosa ni l'altra però les dues alhora.

ACP, MCGM, PSM, APM

Arrancada de rossí…

Arrancada de rossí,

parada de matxo.

Fa referència a l'acció o del projecte mampresos amb molta energia i aturats (parada) de colp i sense motiu aparent. El rossí és l'expressió de la força i de la determinació i el matxo, de la irracionalitat i de la cabuderia. Expressa la falta de determinació o de constància a mitjan termini.

vegeu rossí, matxo 2

diàleg dels informants

*Arrancà de rossí i *parà de burra 

La meua versió és *Arrancà de rossí i *parà d'haca

La que he sentit jo, *Arrancà de cavall, *parà de burra.

Jo, *Arrancà de bou, *parà de burro...

APM, LLN, JBM, KMV

rossí

[rosí] subst. m. 1. ant. Cavall de mitjana qualitat, més lleuger que el de tir i més vigorós que el de carreres; servia per a caça i guerra, i solia ser cavalcat pels escuders. 

ex. Per a xarugar feia falta un rossí ben bragat.

2. Cavall vell, decadent i flac, de poc vigor per al treball.
ex. Mare, quin rossí! No te'n donaran ni un duro.

3. fig. Beneit, curt d'enteniment.

ex. Quin imbècil! Ja se sap, els rossins fan rossinades!

cast. rocín

ETIM.: desconeguda, però probablement derivat del mateix mot d'on procedeix ròssa
d'una base *rottia, probablement del germ. occ. comú rôtjan 'podrir-se'.
PSM

rossí (font: http://depoblet.blogspot.com.es)

I, a mi?

tornaveu
–I… a mi?
–La coeta del rossí!
A la petició d'obtindre o de compartir alguna cosa, laa resposta (la coeta del rossí) equival a no res!

entreverar

[entɾeveɾáɾ] v. tr. Mesclar coses alternant les unes amb les altres.

ex. Entreverava les verdures sobre el banc de la parada. 

cast. entreverar.

ETIM.: Del ll. inter 'entre' i variāre 'variar'.

diàleg de l'informant

Mesclar coses, ni una cosa ni l´altra. Les millors pebreres per farcir són les entreverades quan estan *maurant de verdes a roges .

PSM

vegeu entreverat

galotxa

[galɔ̞́ʧa] subst. f. 1. Modalitat de pilota valenciana que es juga al carrer. 

2. per. ext. Colp violent portat de braç amb la mà oberta a la cara d'algú. 

ex. Li va arrear una bona galotxa quan no se l'esperava.

ETIM.: incerta. Potser del fr. galoche o de l'oc. galocha des del llatí gallica 'calcer gal' –és a dir 'sabata amb la sola de fusta'. 

Almenys per homofonia el mot és àmpliament polisèmic, tant a objectes i instruments d'àmbits molt diversos on la fusta sol ser present com a jocs que només compartixen el nom (a França, són jocs de bitlles).
MM

entreverat

[entɾeveɾát] entreverada (f.) [entɾeveɾá] entrevirat adj. 1. Mesclat de diferents colors que no es confonen.

ex. Te'n recordes d'aquell gos entreverat que tenia?

2. Referit a la carn, sobretot a la cansalada, peça barrejada de magre i de greix.

ex. Posa-me-la ni massa magrosa ni massa greixosa Això és! Entreveradeta.

3. per ext. Situació o personalitat ambigua.

ex. L'home aquell i les seues maneres! Era una miqueta entreverat, no?

cast. entreverado

ETIM.: del ll. *intervariatu, mat. sign.
vegeu entreverar
PSM

embotar

[ambotáɾ] v. tr. 1. Esmussar; fer menys agut o tallant.

2. Entorpir; dificultar les operacions del cap, del ventre, etc.

ex. Tenia el cap embotat i no vaig poder aprovar.

3. Perdre sensibilitat i moviment.

ex. Tinc els dit embotats de tanta humitat.

cast. embotar

4. pron. Debilitar-se; perdre habilitat, lucidesa, destresa.

ex. Els majors anem embotant-nos a poc a poc i deixem de fer paper.

ETIM.: segurament des del cast. embotar (o en paral·lel) a partir del gòtic bauths (obtús, insípid, sord, mut).

calbotada

[kaɫβotá] carxotada subst. f. Colp molt fort pegat  al cap amb la mà oberta.
ex. Encara *senc l'eco d'aquella calbotada! El va deixar mig mort.

ETIM.: de calbot amb el sufix -ada que ací expressa amplitud, intensitat.

vegeu calbot

calbot

[kaɫβɔ́t] carxot subst. m. Colp pegat amb la mà oberta al cap.

ex. Quina forma d'abusar! Cada volta que s'el trobava, l'inflava a calbots.

cast. cachete, tamborilada. 

ETIM.: derivat de calb des del ll. calvus (que remet a 'crani') amb el sufix augmentatiu/diminutiu -ot. Evoca al lloc on s'aplica el colp (la zona superior posterior del crani) que sol ser la part del cap on comença la calbesa.
vegeu calbotada

En conill

Loc. adv. de mode Nu, nuet; despullat del tot.

Ex: No té cap vergonya d'estar en conill davant de tots.

Regix verbs com ara estar, anar (per a expressar l'estat i l'acció d'estar nu del tot) i fer-se (per tal d'expressar el fet de despullar-se del tot).

PFS

serva

serves

[séɾva] subst. f. Fruit del server o servera, semblant a una nespla o a una pereta, menut, de la grandària d'una pruna, de color roig groguenc i de gust molt aspre. Només quan és molt madura, es reblanix i pren un gust més suau i dolç. Fruit de tardor.

cast. serba, sorba, azarolla.

ETIM.: del llatí sorbu, mat. sign., amb un canvi de o en e que és difícil d'explicar. (DCVB)

probablement en relació amb el ll. sorba, pl. del neutre sorbum, íd., amb alteració de la primera vocal per influx d'algun altre mot, potser el cèlt. s(u)eruos 'aspre, amarg' (GDLC)
vegeu server
DSS

server

server

[seɾvéɾ] servera subst. m  Arbre caducifoli de la família de les rosàcies de diverses espècies del gènere Sorbus (en particular la Sorbus domestica), de fulles pinnades, de flors blanques menudes amb cinc pètals blancs quasi orbiculars agrupades en inflorescències simples (corimbes) més curts que les fulles i de fruits en pom i piriformes quasi globosos, comestibles, molt astringents quan verdegen, però blanets, polposos i dolços quan són ben madurs; i que és conreat com a ornamental. Té una fusta de bona qualitat.

cast. serbal. azarollo, acerollo o azarolo

ETIM.: de serva.

vegeu serva

DSS

Estar fet un gínjol

loc. verbal Estar fet (o anar fet) un gínjol. Anar molt ben vestit i arreglat.

també: (anar) més mudat que un gínjol.

CPG, PCV

gínjol

gínjols

[ʤíɲʤoɫ] subst. m. 1. Fruit del ginjoler, de la grandària d'una oliva, rogenc, comestible i pectoral; de textura farinosa i dolça, agradable al paladar i que recorda al tastar-lo el gust de la poma. Fruit de tardor.

cast. azufaifa.

2. per ext. Bony.

ex. Porta al front un bon gínjol!

ETIM.: del llatí zizyphum, mat. sign., potser amb influència de formes dialectals italianes (sicilià ndzíndzula?) (DCVB)

del ll. vg. *zizŭlu o *djinzŭlu, variants del ll. zizĭphum, i aquest, del gr. ζίζυφον (zízyphon), íd., amb influx de noms de plantes semblants, com grèvol (ll. vg. acrifŭlum) i ginebre (ll. vg. jinipĕrus). (GDLC)
vegeu ginjoler

DSS

ginjoler

ginjoler

[ʤiɲʤoléɾ] subst. m. Arbust o arbre menut de la família de les ramnàcies, espècie Zizyphus vulgaris (Ziziphus jujuba), que es fa alt de dos a quatre metres, amb branques tortuoses, fulles alternes ovades dentades o dístiques i quasi sèssils, de flors menudes pentàmeres groguenques i de fruits drupacis arredonits, ovats i rogencs quan són madurs (gínjols). La fusta, molt dura,es fa servir per a la fabricació d'instruments musicals, sobretot de dolçaines. 

cast. azufaifo
ETIM.: de gínjol
vegeu gínjol
DSS