Santa Anneta

subst. f. topònim Nom afectiu del tossal (94 metres sobre el nivell de la mar) a les costeres del qual es troba Oliva i que domina la ciutat. Tossal de Santa Anna. No hi ha informació del nom anterior a la reconquesta cristiana. Dedicat a Santa Anna, esposat de Sant Joaquim i mare de la Verge Maria. Castell de Santa Anna. Al cim del tossal hi ha una construcció militar renaixentista (s. XVI) construïda per combatre els atacs dels pirates barbarescos.  Ermita de Santa Anna: Ermita dedicada a la santa, en ruïna. Eres de Santa Anna: Eres de batre que han desaparegut i que li han donat nom a una escola edificada a la seua superfície.

Als textos que parlen d'ella hi troben variacions de grafia: Santana, Sant'Ana, Santa Ana i Santa Anna (forma normativa). També és coneguda com la *montanyeta.
MAFS

Santa Anna (foto: Oliva, història fotogràfica)

escabussar

[askabusáɾ] v. cabussar 1. tr. Tirar de cap dins l'aigua.

Ex.: El va estibar el va escabussar a la piscina.

cast. chapuzar, zambullir.

2. Posar davall l'aigua o altre líquid, submergir.

Ex.: Escabussa la mà i trau-me un poc de salmorra.

cast. sumergir.

3. tr. Posar algú amb el cap inclinat, de boca-terrosa.

Ex.: El vaig escabussar a terra i li vaig dir: Digues "Mare, em cague".

4. pron. Enfonsar-se de cap dins l'aigua.

Ex.: S'escabussava des de les roques.

3. per extensió Estar capficat.

Ex.: Sempre està escabussat en el llibres.

ETIM.: derivat del llatí caput, ‘cap’, amb el complex sufixal -uss-ar;. La forma escapbussar és efecte d'una regressió al mot primitiu que representa una falsa reproducció etimològica, formant una mena de compost amb cap i un element inexistent bussar que ha estat interpretat com si fóra un verb indicador de ‘ficar’ o ‘llançar’.

cansera

[kanséa] subst. f. Cansament gran.

Ex.: Tens tanta cansera que no pots anar cara a l'aire.

ETIM.: del llat. campsare –mot mariner– 'girar, tombar (un cap) navegant; desviar-se de la ruta', del gr. kámpsai (k£mpsai), aorist de kámptō (k£mptî)  'doblegar'; de 'canvi de rumb' es passà a la idea de ‘cessar de fer (una cosa)’ i, doncs, 'cansar-se'n'. El sufix -era expressa 'estat'.

No acabar de fer

loc. verbal Deixar insatisfet, no agradar del tot.
Ex.: Les sabates que m'he provat no m'acaben de fer.
MCGM

Fer-se el tòfol

loc. verbal Fer el beneit; voler passar desapercebut per tal de no col·laborar.

vegeu tòfol

MCGM

tòfol

[ tɔ́foɫ] subst. m. Home rústic, curt d'enteniment.

Ex.: Eres més tòfol! Que no hi qui done duros a pesseta!

cast. paleto.

ETIM.: Reducció del nom d'home Cristòfol.

MCGM

mec

[mέ̞k] meca (f.) [mέ̞ka] 1. subst. i adj. Bovo, beneitot; estúpid.

Ex.: Estàs mec o què? No veus que t'han furtat l'almorzar?

cast. bobo, tonto.

2. onomatopeia Expressa desaprovació, dubte, amb ironia.

Ex.: I vols fer-ho tu a soles? Mec!

ETIM.: incerta, relacionada segurament amb mè, crit per a cridar els vedells. L'accepció d'estúpid' es troba també en provençal. En 2. sembla voler reproduir el so de la botzina.

cap i tot

loc. adv. Totalment (referit al cos).
Ex.: Me'l vaig vore tapat cap i tot i ben adormit.
Ha generat una sèrie d'improperis com ara: burro cap i tot, animal, cap i tot, cerril, cap i tot...
MCGM

manxador

[maɲʧaóɾ] manxadora (f.) [maɲʧaóɾ] adj. i subst. Que manxa.
1. Aprenent de ferrer encarregat de manxar.
cast. afollador.
2. El qui manxa per donar vent a l'orgue.
cast. entonador.
3. Joc de pedals per fer anar la manxa de l'orgue.
4. Bomba per a unflar les rodes de les bicicletes i dels ciclomotors.
cast.: bombín
ETIM.: vegeu manxa

manxar

[maɲʧáɾ] v. intr. 1. Fer anar la manxa; fer eixir aire amb la manxa.

Ex.: Ell manxava i manxava *hasda que que l'orgue començava a sonar.

cast. soplar, afollar.

2. Fer anar la bicicleta; fer anar el ciclomotor amb els pedals fins que arranque el motor.

Ex.: Manxa, Vicent, que a este pas no arribem.

cast.: pedalear

ETIM.: vegeu manxa

manxa

[máɲʧa] subst. f. 1. Instrument per a fer vent o donar aire, consistent en una caixa que té dues cares rígides i les altres flexibles, i pel moviment alternatiu d'expansió i contracció d'aquestes produeix l'absorció d'aire per un orifici i l'expulsió d'aire per un altre conducte més estret.

cast. fuelle.

2. manxa (o manxes) de l'orgue: la que serveix per a donar aire als canons d'un orgue.
ETIM.: del llatí mantĭca, ‘saquet’.
Les dues manxes de l'orgue de la parròquia de Santa Maria destruït durant la guerra civil de 1938 encara es troben tancades dins d'una caseta a la teulada del temple.

Fer goleta

loc. verbal Produir enveja, normalment d'aliments i llepolies; tot i que també de productes o de situacions dignes d'enveja.
Ex.: –Goleta! Mira quin pastisset m'ha donat la mare! 
–No cal que em faces goleta. No m'agraden.
vegeu gola 4.
AL, MCGM

gola

[góla] subst. f. 1. Part anterior del coll; espai comprés entre el vel del paladar i el començament de l'esòfag.

Ex.: M'he alçar *en mal de gola.

cast. garganta.

2. Obertura i passatge d'entrada.

Ex.: Va parar la barca a la gola del port.

cast. boca, embocadura.

3. Extremitat d'una séquia mare que desemboca a la mar. Séquia que recull aigua sobrera i se l'enduu a una altra banda. Topònim d'Oliva: La Goleta: desembocadura de la Séquia Mare a la mar al punt ho ara hi ha el port esportiu d'Oliva.

4. Apetit desordenat de menjar i beure.

vegeu fer goleta

cast. gula
ETIM.: del llat. gŭla, mat. sign. 

AL, JC, CPG, MCGM, SA

certelló

[seɾteʎó] certellona (f.) [seɾteʎóna] adj. Persona que parla i actua com si sempre tinguera raó, encara que no fóra així.
Ex.: Seràs certelló! Tu sempre roda i roda… La raó *pa tu!
ETIM.: del llat. cĕrtu 'cert, veritat' més l'infix diminutiu -ell i el sufix diminutiu -ó.
MCGM

catxutxo

[kaʧúʧo] catxutxa (f.) [kaʧúʧa] adj. dim. de catxo.
Ex.: Eixa flor està catxutxa.
SA, MCGM

catxo

[káʧo] catxa (f.) [káʧa] adj. Ajupit, inclinat cap a terra, abaixat de la part superior, esclafat.

Ex.: Des de que ha mort la dona, sempre el veus *en el cap catxo.

cast. bajo, gacho.

ETIM:.: pres de l'aragonès cacho, cast. gacho, mat. sign. 

Ja plou, ja plou…

Ja plou, ja plou,
ja plou, caragol,
la lluna i el sol.
Ja plou aigua menudeta	Ja plou aigua xicoteta
la barqueta se'n va al vol	la barqueta se'n va al port
com si fóra Marieta
que el seu nóvio no la vol
Ja plou i plourà,
farem un replà
de plata i romer,	de pedra i morter
catxutxo, catxutxo
com un garrofer.

MCGM, SA, PSM

Carracuca

Personatge literari popular a tot Espanya al qual es fa servir en nombroses expressions de caràcter negatiu, pintoresc, excessiu o burlesc del nostre llenguatge. Hi ha moltes frases i expressions on es realitzen comparacions exagerades amb ell, com per exemple: "Està més mort que Carracuca", "Tinc més fam que Carracuca", "Està més a soles que Carracuca", "És més vell que Carracuca", "Es més llest que Carracuca", "És més lleig que Carracuca", "Està més perdut que Carracuca"…

Apareix a l'obra de teatre La sombra de Carracuca! de Constantí Llombart, estrenada a València el 1876. En aquesta obra el personatge figurava com mort, encara que després realitzava aparicions retrospectives a l'escenari.
AL, LLN

Ser una Poala

Referit a una mala dona, amb mala vida o mals propòsits.

Per deformació: "ser una peala".

Documentat a Amo y señor o La refeanera valensiana d'Estanislau Alberola i a L'agüela Puala de Constantí Llombart.
diàleg dels informants:
–Ser una bona Poala és equivalent a "ser una bona penyora" però més fort i més lleig (TR, 81 anys).
–La uela Poala.. ho déiem molt també, sobre tot a les xiquetes "güendes" i que tenien eixides de més majors.. I continuava: eres la uela Poala, però a mi no em poaràs.
–Me'n recorde que acabava la historieta dient : "Eres, eres i seràs, tu eres la uela Poala però a mi no em poaràs"
–Lo de la uela Poala es part de una jota
JDMM, CMN, MCGM

serrat

[serát] serrada (f.) [serà] adj.  1. Espés, clos (parlant de barba, vegetació, etc.). 

Ex.: Era un home prou cerrat de barba.

2. fig. Clos, absolut (referit a manera de parlar). Parlar serrat: parlar una llengua amb tot l'accent propi dels nadius, de manera poc intel·ligible per als forasters.

cast. cerrado.

ETIM.: del verb serrar, del llatí serare, ‘tancar’, amb la r canviada en rr per analogia d'altres mots com ara el cast. cerrar.

Documentat en Ramon Llull i Narcís Oller amb la la grafia cerrat.

CMN, VCP

esportí

[aspoɾtí] subst. m. 1 Cabàs o cofí d'espart molt pla.

2. Recipient de forma rodona i molt planet format per dos discs d'espart cosits per les vores, un dels quals té una obertura central i circular dins el qual es posa la pasta d'oliva per premsar-la.

cast. esportín, capacho.

Etim.: derivat dim. de esporta, del llatí spŏrta, mat. sign.

‎"Esportí", una espècie d'estoreta redona per on passava l'oli a l'almàssera, n'hi havia molts, uns damunt dels altres per completar el procés.

MCGM

Ser una bleda de mal oratge

Tindre mala salut. 

La bleda que creix quan fa mal oratge en lloc de verda pren un to marró.

Quedar-se com la nóvia del Pinet…

Quedar-se com la nóvia del Pinet,
amb la cara llavà i el monyo fet.
Quedar-se fadrina, matxutxa. Quedar-se preparada per alguna cosa que no arriba mai.
cast.: compuesta y sin novio
MCGM

matxutxo

taronja matxutxa

[maʧúʧo] matxutxa (f.) subst. i adj. 1. Fadrí o fadrina granats.

ex.: Si no trobe una bona xica, preferisc quedar-me matxutxo.

cast. machucho.
2. adj. f. Dit de la taronja vella deixada en un lloc ben ventilat per fer que genere més suc.
ex: Què bones estaven les taronges matxutxes!
ETIM.: probablement del cast. muchacho amb metàtesi vocàlica u > a - a > u.

Quan el/la fadrí/na, ja tenen una edat considerable, i "és queden per a vestir sants".

PSM, JM

Tindre desmai

loc. verbal hiperbòlica Tindre molta gana fins al punt de sentir molèstia física.

vegeu desmai

Estar demaiat

loc. verbal hiperbòlica Tindre molta gana, quasi fitant amb la fam severa.

vegeu desmaiar i desmai

JC, PCV

desmai

[dezmáј] subst. m. 1. Síncope, pèrdua dels sentits transitòria, acompanyada a vegades de convulsions.

Ex.: Quin sobresalt! Li va entrar un desmai i no sabíem què fer.

2. Mancament de les forces vitals; defalliment.

Ex.: Tinc un desmai que no és de fam.

3. per extensió: gana intensa de menjar que comporta un cert defalliment (és l'ús mes freqüent a Oliva).

Ex.: Quin desmai! Quan dinem?

cast. desmayo.

ETIM.: derivat postverbal de desmaiar.

desmaiar

dezmaјáɾ v. 1. refl. Sofrir un síncope, perdre els sentits transitòriament.

Ex.: S'ha desmaiat quan mirava aquella pel·lícula de por.

cast. desmayarse.

2. trans. per extensió: induir una gana forta de menjar.

Ex.: Dóna'm el pa! Vols fer-me desmaiar?

ETIM.: de esmaiar, per canvi de prefix. del fr. ant. esmaiier 'pertorbar, inquietar, espantar-se', provinent d'un germ *izmagan o del ll. vg. *exmagare 'privar de forces', der. del germ. magan 'tenir força'.

boçar

[bosáɾ] v. tr. vomitar Traure per la boca.

Ex.: Estava que boçava de sentir-la parlar sempre de *dinés.

cast. vomitar, arrojar.

Només viva a l'expressió: Estar "que boça". vegeu butzar

ETIM.: possiblement del cast. ant. bossar, íd., tret de rebossar, i aquest, del ll. reversare 'treure de dins a fora'.

CMN, MCGM

*arrojar

[arocáɾ] v. trans. vomitar perbocar boçar Traure convulsivament per la boca les matèries contingudes en l'estómac, i per ext., les d'altres vísceres, com el pulmó.

Ex.: I ella, vinga els ois i vinga *arrojar. I ell ni tec.

cast.: vomitar, arrojar

ETIM.: castellanisme, el llat. *rotulāre, de rotŭlus, 'corró'.

coloq. vomitar (‖ lo contenido en el estómago). DRAE

És un castellanisme "jove" perquè ja fa temps que es diu amb la j castellana.

JC, MCGM

Mare compre'm unes sandàlies!

Mare compre'm unes sandàlies!
compre-me-les ben boniques,
del color del sandunguero,
pa vore si enamore a Belmonte o a Granero.
Mare compre'm unes sandàlies!
compre-me-les ben boniques,
del color del sandunguero,
pa vore si enamore a Jesús «el Gallinero».
Mare jo ja no vull sandàlies,
que vull unes sabates de xerol,
pa vore si enamore
al meu nóvio que no em vol.
Tereseta «la Gallona»
porta el monyo «a lo torero»,
gallinetes i porquets,
i corders al matadero!
diàleg dels informants
– Teresa la gallona era amiga de ma mare, son pare tenia vaques i ja no sé res més...
– Vivia enfront de ma casa en Sant Francesc, junt al Riuet dels Frares, a l'altre costat del carrer del Charter.
MAFS, XL

agonia

[aɣonía] subst. f. angoixa 1. Opressió de l'ànima.

Ex.: *En este xiquet, tot són agonies.

cast. agonía, congoja.

2. agonia Congoixa que caracteritza els darrers moments de la vida.

Ex.: No vages. Està en plena agonia.

cast. agonía.

3. desmai Cobriment de cor.

Ex.: Li va entrar una agonieta i va caure a terra.

cast. desmayo.

4. angúnia nàusea Moviments de nàusea.

Ex.: Porta'm una safa! Ai, mare, quina agonia!

cast. arcadas, náuseas.

5. hiperbòlic Fer agonia.

Ex.: Ja fas agonia, sempre parlant de *lo mateix!

ETIM.: pres del baix llat. i llatí ecles. agōnia 'angoixa mortal' des del grec. ἀγωνία, 'combat'.

RPM, MCGM

Fer agonia

loc. verbal Dit d'una persona que fa fàstic o de una cosa que oprimeix, d'un fet o una circumstància que produeix una impressió de desplaença insuportable.
Ha estat substituït per la forma *donar… del castellà des de fa poc.

canyada

[kaɲá] subst. f. 1. Multitud de canyes. Vall estreta plantada de canyes.

2. Colp pegat amb una canya.

Ex.: Li va arrear una *canyà que el va tombar a terra.

cast. cañazo.

3. col·loquial Un pagament excessiu.

Ex.: No torne a eixe bar. M'han pegat una *canyà que m'han deixat tremolant!

4. nom de lloc: camí de les canyades [kamíleskaɲáes] (entre Oliva i la platja).

ETIM.: derivat per canya, del ll. canna més el sufix -ada que expressa conjunt. Els topònims Canyada solen correspndre al cast. Cañada amb el significat de ‘vall estreta’, ‘faixa de terreny on creixen canyes’ o a 'vía para los ganados' DRAE.

albardissa

albardissa (font: MAFS)

[albaɾdísa] subst. f. Formació vegetal o canyissada dreta que serveix de tanca d'un corral o altre tros de terra.

ex: L'albardissa salvava l'hort de les ponentades.

ETIM.: de barda, segurament d'un preromà *barda 'clos, material per a reforçar tancats, especialment bardisses, branques' amb el sufix -issa que expressa multiplicitat que va formar bardissa 'formació vegetal espessa i impenetrable', prefixat amb l'article aràbic al-.
comentari de l'informant:
A Oliva sempre s'ha dit "albardissa" en lloc de "bardissa". No sé si és perquè prové d'un arabisme però sempre ho he sentit així.
Pot ser "albardissa" de canyes, de xiprers, de ferro. És la mitjanera que sol rodejar una propietat agrícola.
MAFS

*anouer

[anowéɾ] subst. m.  noguer, noguera. Arbre de la família de les juglandàcies, espècie Juglans regia, corpulent, de fulles compostes, grans i ovalades, dentades, formades de set o nou fulloles, flors masculines en aments pènduls i les femenines solitàries, i fruit globós (la nou), comestible, amb l'endocarpi dur i valves que no se separen per si soles.

cast. nogal.

La fusta de l'arbre, molt usada en la construcció de mobles.

ETIM.: del llatí *nucariu, mat. sign. (derivat de nŭce, ‘nou’, nom del fruit del dit arbre).

vegeu *anou

*anou

[anɔ̞́w] subst. m. nou ( f.) 1. Fruit de l'*anouer o noguer, de forma globosa, de tres a quatre cm. de diàmetre major, amb clovella dura y el bessó dividit en dues meitats (grells o grills) separades per un tabic prim.

cast. nuez.

2. *anou del coll Protuberància formada a la part anterior del coll pels cartílags de la laringe.

cast. nuez de Adán

ETIM.: del llatí nūce, mat. sign. de nux, nŭcis, amb canvi de la ū en ŏ (*nŏce) produït probablement per creuament amb el cèltic knŏva, mat. sign. (segons J. Coromines). El fals prefix a- és resultat de l'aglutinació de la -a de l'article femení, per haver-se interpretat la nou com si fóra l'anou. El pas al masculí es troba afavorit per la terminació del mot, més pròpia de noms masculins que de femenins.

bufa

[búfa] subst. f. 1. bufeta Òrgan muscular i membranós, semblant a una bossa, on es deposita l'orina segregada pels ronyons o la fel del fetge.

Ex.: Ai que em pixe! Tinc la bufeta a punt de rebentar!

cast. vejiga.

2. Globus

Ex.: Tres bufes, una pesseta a cal Quixalo.

cast. globo

3. Bosses que queden després d'encollar malament.

Ex.: No veus que la xapa està plena de bufes?

4. Inflor que es forma en el pa mal cuit.

Ex.: El pa d'eixe forn té massa bufes.

5. Ventositat que s'expel·leix sense soroll. Llufa.

Ex.: Es va tirar una bufa i les finestres estaven tancades.

cast. follón.

6. Vanitat, aparença vana.

Ex.: Mare! Des de que té *dinés, no veges tu quina bufa! 

7. Embriaguesa 

Ex.: Va agarrar una bufa de categoria.

8. Embotit.

vegeu garró

ETIM.: de l'arrel buff-, onomatopeia de l'acció de bufar o expel·lir l'aire.

embotit en forma de bola, i sabor paregut a la botifarra de carn.

MCGM, PSM, JC, RMS

caguerri

[kaɣέri] subst. m. covard
Ex.: Està fet un caguerri, no fa front a res, viu acovardit.
ETIM.: construït sobre cagar, del llat. cacare més el sufix -erri  que expressa ‘persona que fa molt una cosa’.
MCGM

bonicària

[bonikáɾia] subst. f. Qualitat de bonic; cosa bonica.
Ex.: Vaja quina bonicària, tens un gust de margalló porro.
cast. hermosura.
ETIM.: construït sobre *bonico més el sufix -aria que expressa 'conjunt de' o 'qualitat'.
MCGM

Fer-se la puta simple

loc. verbal  Fer-se la moixa per aconseguir els seus objectius sense escarotar. 

-simple = ximple-

Masclista, perquè per a homes no l'he oïda.

MCGM

frau (1)

[fɾáw] subst. m. Acció d'enganyar algú per procurar-se un avantatge o beneficiar-se en detriment d'ell.

Ex.: Molts moliners d'abans vivien del frau de la farina.

cast. fraude.

ETIM.: pres del llat vulg. *fraude de fraus, fraudis, ‘mala fe; engany’.

MCGM

Fer la senda del conill

lloc. verbal Netejar a casa allò que més es veu i no fer ni racons ni detalls; eixir del pas.
MCGM

Durar més que…

fraseologia Durar més que un cul de cànter en (per) un bancal.

Durar més que el cul de un morter.
Expressa la longevitat d'una persona per analogia amb la part de les peces de ceràmica que tenen més massa i que més tarden a desintegrar-se.

diàleg dels informants:

– Es diu d'una persona que tot i estar malalta té la força física i psicològica per poder resistir.

– Es diu quan una persona está malalta i es queixa de no tindre salut.

TPC, ASM

*iglésia

[iɣlézia] subst. f. església 1. La congregació dels fidels que professen la religió de Jesucrist.

Ex.: El Nostre Senyor vol la seua *iglésia.

2. Govern eclesiàstic; conjunt de les persones i institucions que formen la jerarquia catòlica.

Ex.: Està encabotat en què la *iglesia té la culpa dels mals del món.

3. Edifici destinat a les cerimònies del culte.

Ex.: Veu vosté aquella *iglésia al final del carrer?

4. Un ús local del terme és el de designar l'església major, la primera parròquia, dedicada a l'Assumpció de Nostra Senyora, edificada sobre la mesquita sota esta advocació per voluntat del rei Jaume I en quasi tots els casos semblants durant la conquesta del Regne de València. La imatge de l'assumpció la Mare de Déu de l'altar major encara ho confirma. Tot i això la parròquia es coneix com Santa Maria o Santa Maria la Major per haver estat adscrita a la basílica romana de Santa Maria Maggiore de Roma.

Fins fa poc els olivans i les olivans distingien entre anar a la *iglésia, anar a Sant Roc o anar a Sant Francesc, les altres dues parròquies.

La pronunciació [azɣlézia] encara era freqüent a primeries del segle XX a la parla d'Oliva: 'la sglésia'. Va desaparéixer d'una banda per ser considerada un vulgarisme davant de l'ús comú del terme en castellà. No obstant això en queden testimonis escrits de fins el segle XVIII als arxius parroquials del poble a textos on alterna amb *iglésia.

ETIM.: del gr.-llatí ecclesia, mat. sign. En grec antic ἐκκλησία 'assemblea d'homes lliures amb dret de vot'.

*iglésia (font: Espiadomonis)