Els diners per on passen banyen

Dita que expressa el dubte pel que fa a la integritat dels que tracten amb diners. Se'ls aplica, als diners, la qualitat de l'aigua que perd integritat al llarg d'un recorregut. Es fa difícil que la totalitat arribe a terme.

MCGM

Tindre bufa (amb algú)

loc. verbal Tindre una relació excessiva amb algú; sobrevalorar algú. 

vegeu bufa

Quan tens bufa amb alguna persona la tens molt mirada i molt valorada, d'una manera exagerada.

Molt emprada també com a "tindre botifarra".

XL, APM

Córrer més terres que té el rei

loc. verbal Es diu per a referir-se a una persona que ha viatjat molt. 

ex: Encara que semble poqueta cosa, ací on el veus, ha corregut més terres que té el rei.

APM

La faena gira esquena

Es diu als malfaeners amb ironia.

Ex: Ai mèu! Quina poca gana! Au, que la faena gira esquena!

XL

Tindre molta terra en l'Havana

loc. verbal Es diu d'una persona que és poc realista i amb molta fantasia per veure i contar el món que l'envolta; amb intenció de crítica, de les persones que gallegen (o bufen en caldo gelat), que són unes fantasioses. 

ex: Eixa persona té molta terra en l'Havana!

Sí, i a més ningú de per ací anirà a comprovar-ho! 

APM, MCGM

xet

[ʧét] xeta (f.) [ʧéta] subst. Nom per a cridar un gos.

ex: Quan volíem cridar un gos li déiem: Xet, xet...!

ETIM.: a partir del diminutiu de xixo, xixet, amb amb afèresi de la primera síl·laba.

vegeu xixo

SA

xitxo

[ʧíʧo] subst. m.. 1. Gos en llenguatge familiar (sobretot en llenguatge infantil). 

ex: No toques el xixet, preciosa!

2. Veu per espantar un gos.

ex: Xixo! Mire-te'l *en el nas dins de la paella!

cast. chucho. 

ETIM.: segurament d'origen onomatopeic per imitació de la interjecció ʧiʧ amb què s'incita el gos perquè envestisca. També s'escriu xixo.

mix

[míʃ]  mixa (f.) [míʃa] subst. 1. col·loc Gat domèstic (sobretot en llenguatge infantil).

ex: Mira quin mixet més bonico!

cast. miz, minino. 

2. Veu amb què es crida el gat (usat generalment repetint-lo). 

ex: Mixa! Mixa! Esta gata no torna esta nit!

cast. miz, micho. 

ETIM.: d'origen expressiu. O potser de l'àrab maxx ‘gat’.

XL

xufleta

[ʧufɫéta] subst. f. 1. Burla o dita burlesca, falòrnia, cosa de per riure. 

ex: No hi ha qui el suporte, sempre llançant xufletes.

cast. chufeta, cuchufleta.

2. Trosset de paper doblegat que es llança amb un tirador o amb una goma. També es deia xuflito.

ex: Li va pegar *en una xufleta al bascoll!

ETIM.: der. de l'ant. xuflar 'bromejar, trufar-se d'algú', del llatí arcaic i vg. sīfĭlare, *sūfĭlare, llatí cl. sībĭlare 'xiular' més el sufix diminutiu -eta; o de l'àrab kukúffa (que es troba en R. Martí amb el significat de «fabula»), amb equivalents aràbics que signifiquen ‘rondalla’, ‘xerrameca’, ‘cosa de no res’, i amb un equivalent 'mossaràbic' que Simonet deriva amb probabilitat de trufa ‘burla'.

XL

matxutxar-se

[maʧúʧáɾse]  v. pron. Es diu del procés pel qual passen les taronges deixades a llocs ben ventilats per tal de reblanir-les i fer-les prendre més suc. 

ex: Sobretot les valències, que segons passaven els dies, anaven matxutxant-se.

vegeu matxutxo

JM

Ser gat de pallissa

loc. verbal Es diu d'una persona a qui no li agrada massa relacionar-se amb gent.

ex: No el trauràs de casa fàcilment; és tot un gat de pallissa.

Els gats que naixien i es criaven a les pallisses solien ser menys sociables més independents que no els que es criaven a casa.

MCGM

Els sabuts cauen de tòs

Dita que s'empra per tal de consolar els infants quan cauen de cul.

vegeu Caure de tòs

APM

Tombar de tòs

loc. verbal 1. Fer caure algú d'esquena fins fer-lo tocar terra..

ex: Pobra criatura!. El va estibar i el va tombar de tòs. 

2. fig. Fer recular, provocar un efecte de retrocés d'algú per un olor difícilment soportable.

ex: *Fea una olor de ceba que tombava de tòs. 

vegeu tòs

AL, MCGM, APM, MAFS, CMN

Anar-se'n de tòs

loc. verbal  Perdre l'equilibri i caure d'esquena involuntàriament.

ex: No *t'assentes a la baraneta que te'n pots anar de tòs.

vegeu tòs

AL, MCGM, APM, MAFS, CMN

Caure de tòs

loc. verbal Caure d'esquena (pegant, de vegades, amb la part posterior del cap).

ex: Va caure de tòs i *casi es denuca.

vegeu tòs

AL, MCGM, APM, MAFS, CMN

tòs

[tɔ̞́s] subst. m. 1. Occípit; la part posterior del cap i superior del clatell; bascoll.

ex: Li va pegar una *bascollada en tot el tos que el va deixar sense saber què fer.

cast. colodrillo, nuca. 

2. La part més alta del cap, situada entre les dues banyes d'un animal boví, oví o cabrú (caprí).

ex: A què no li toques el tos a la cabra.

cast. testuz.

ETIM.: d'origen incert; segons Corominas probablement masculinització d'un preromà hispànic *taucia 'rabassa' que es troba amb el mateix significat en el castellà dialectal toza.

A Oliva té el sentit general de esquena, espatla.
nota:
L'AVL n'aconsella l'accentuació diacrítica per tal de distingir tòs de tos 'expulsió sobtada, sorollosa, més o menys violenta, de l'aire dels pulmons'.
vegeu …de tòs

AL, MCGM, APM, MAFS, CMN

*astoró

[astoɾó] subst. m. Acció d'estorar, d'espantar o de fer fugir algú amb fets o paraules amenaçadores, dures o desagradables.

ex: Collons quin astoró li has pegat!

vegeu astorar

JB

astorar

[astoɾáɾ] estorar 1. v. tr. Espantar, causar o produir un gros espant (a algú), aterrir-lo; commoure intensament de por o d'admiració.

ex: La notícia els va astorar a tots. 

cast. azorar, espantar 

2. intr. pron. Rebre un gros espant: sentir espant.

ex: Es varen astorar quan varen sentir aquell esclat.

3. v. pron. Posar-se en guàrdia davant d'una amenaça franca o encoberta, un perill, etc. 

ETIM.: derivat de astor –l'ocell rapinyaire– (com esparverar derivat de esparver). 

reflexió de l'informant:

Estorar una persona.... parlar-li malament o fer-la sentir mal o incòmoda per tal que abandone un lloc que compartim; posar-se més o menys desagradable amb finalitat manifesta de què una persona o persones determinada/es abandone el lloc o situació on estem... 

Exemples: 

–Collons, quin astoró li has pegat! 

–El vas astorar de mala manera. 

I el significat de estorar vindria d'espolsar les estores.... per llevar la pols...en aquest cas ens volem desempallagar d'una persona....enlloc de llevar la pols de l'estora.... llevem la persona... (que ens molesta tant o més que la mateixa pols)... Si és que la llengua té coses realment boniques i curioses. 

JB

brivada

[bɾivá] subst. f. Moviment fort i sobtat cap avant; reacció agressiva sobtada i inesperada; mala reacció.

ex: Eixa xica té una brivada que *mos tomba de tòs.

cast. embestida.

ETIM.: derivat de briu 'energia, força de coratge', del gàl·l. *brīgos, mat. sign. 

MCGM

Anar *esgunsant-se

loc. verbal engrunsar-s'hi Entretindre's excessivament a fer una faena, fer-la amb negligència, no avançar la faena, anar torbant-se.
ex: Que no vaja *esgunsant-se tant que a la primera la despatxaran.
vegeu *esgunsar
MCGM

solsit

[soɫsít] sargit subst. m. Adob que es fa en una roba solsint-la. 
ex: A ma tia li eixien molt bé els solsits.
cast. zurcido, zurcidura 
ETIM.: postverbal del part. pass. de solsir 3

vegeu solsir 3
En èpoques d'estretor econòmica solsíem tota la roba quan s'esgarrava, però el solsit havia de quedar ben disimulat; si es veia en calces o calcetins es deia "tomaca".
MCGM

solsida

[soɫsíða] ensulsiada, esllavissada, enderroc subst. f. Caiguda o esfondrament d'una part d'un mur, d'un marge, de terres, de roques, de parets, d'un edifici;  etc. 

ex: De camí a la Font vaig trobar una solsida que tallava la carretera.

cast. desmoronamiento, desprendimiento. 

ETIM.: postverbal derivat de solsir 1. 
vegeu solsir (1)

MAFS

solsida (font: comarquesnord.cat)

solsir (1)

[soɫsíɾ] ensulsiar-se, esllavissar-se, enderrocar-se. v. intr. o pron. Desfer-se i caure una massa de terra, de pedres, un mur, un edifici, etc. 
ex: Mira si havia plogut que el marge es va solsir com si fóra sucre.
cast. derrumbarse, desmoronarse, resbalar  
ETIM.: probablement del llatí succīdĕre, mat. sign.

solsir (3)

[soɫsíɾ]  sargir v. tr. Refer amb l'agulla el teixit d'una roba foradada o esclarida, imitant el teixit original.

ex: Li vaig solsir el colze de la camisa… i apanyat!

cast. zurcir.  

ETIM.: de l'ant. i dial. sarcir / sarzir des del llatí sarcīre 'apedaçar', modificat per analogia del solsir 1 i 2.

vegeu solsit

solsir (2)

[soɫsíɾ] v. tr. 1. Consumir, gastar, fer malbé. Especialment: 

a) pron. Corcar-se la fusta.

ex: La barca de mon *uelo es va solsir a la platja. 

b) fig. Consumir la carn, extenuar, demacrar.

ex: La malaltia anava solsint-lo a poc a poquet.

c) fig. Consumir moralment, migrar per un sofriment. 

ex: El fill l'havia feta anar solsint-se de patiment.
2. Cremar un menjar per excés de foc o per escassesa de líquid.
ex: Ara què sopem? Les *albargines estan solsides!
cast. asurar, rehogar, achicharrar

ETIM.: incerta, però si s'accepta el llatí *solsum com a origen del nom de condiment sols sembla probable que solsir siga derivat de sols. d'una forma de llatí vulg. *sŏlsum, substitutiu del clàssic solūtum com a part. pass. de sŏlvĕre, ‘dissoldre’.
diàleg dels informants:
–Una persona també pot estar solsida.... és diu d'una persona que ha perdut pes, està demacrada, flaca, o ha perdut molt de pes.
–Solsida la tomaca quan està molt fregida.
JB, MCGM 

No agarrar cappatró

loc. verbal No hi haver pautes i no saber a què atendre's. 

ex: Ací no pots agarrar cappatró. 

vegeu cappatró

MCGM

cappatró

[kapató] subs. m. ant. Libre registre. 
Conservat a l'expressió No agarrar cappatró. 
ex: Llibre de Cappatró de la Peita o Llibre de Béns: Cappatró de la Peyta dels arrossars a Cullera i a Sueca, Cappatró de les Peytes de la Vila de Albalat de la Ribera. ... 
ETIM.: construït amb els subst. llatins  caput, 'inici, primer, cap' i patrōnus 'protector, defensor, patró, model definidor'.
nota: peita: Tribut que es pagava al rei o al senyor territorial. 
vegeu No agarrar cappatró
MCGM

El cuc de la figa…

El cuc de la figa
allarga la vida 
diàleg dels informants: 
–El cuc de la figa allarga cent anys la vida, era el que deia ma mare.
–Jo sempre ho he sentit referint-se a la persona que obre les figues abans de menjar-se-les per comprovar que no estan "avivades" de cucs. O siga....és una manera de dir-te... "MENJA-TE-LA SENSE MIRAR TANT... que això és carn sens os.
–Jo també interprete que forma part de la figa i no passa res si te'l menges.
XL, MCGM, JB

Me n'entre a un hort…

Me n'entre a un hort, 

a genollons, 

a collir codonys. 

Codonys collits 

amb la punta dels dits.

Travallengua tradicional d'Oliva.

MASF

*esgunsadora

[azɣunsaðóɾa] engrunsadora, engronsadora, gronxador subst. f. Seient que penja de dos cordes o cadenes fortament fixades a una biga, travesser, etc., que s'usa per a engrunsar-s'hi.

ex: Mira quina *esgunsadora més bonica *mos ha fet el pare!

cast. columpio.

ETIM.: postverbal de *esgunsar

vegeu *esgunsar

*esgunsadora

*esgunsar

[azɣunsáɾ] engrunsar, engronsar, gronsar, gronxar … bressolar v. 1. tr. i pron. Comunicar un moviment de vaivé (a un cos suspés). 

ex: Encara que *l'esgunsara, el xiquet no s'adormia.

2. tr. i pron. Comunicar (a un cos), respecte a un punt d'ell mateix, un moviment de vaivé. 

ex: *Esgunsava el balancí mentre cantava una cançoneta.

3. tr. i pron.  p. ext. El menut *esgunsava el major. Veges tu!

cast.: mecer, hamaquear, acunar. mecer, columpiar, balancear

ETIM.: probablement d'una base indoeuropea krontio, que hauria donat *cronticare d'on gronxar en els parlars del nord, i *crontiare (segons  Coromines), d'on gronçar (grunsar/gronsar) en els del sud; relacionable amb l'occità crossar ‘bressar’. 

En el nostre cas hi ha una confusió molt comuna es-/en- i una caiguda de la ròtica bategant [ɾ] per simplificació del grup consonàntic.
XL, JC, JB

gronsa

gronsa

[gɾónsa] subst. f. Tremuja del molí d'oliva o de gra. Dipòsit de fusta o caixa en forma de tronc de piràmide o de con invertits que funciona com un embut on s’aboquen per l'obertura superior les olives o el gra, deixant-los caure per la inferior. D’ací passa a les moles.

cast. tolva. 

ETIM.: sembla derivat postverbal de gronsar = gronxar, pel moviment de vaivé de la tremuja del molí.

vegeu trompellot

A L'almàssera, crec recordar que haviem dit els esportins, ens faltaria la gronsa i el trompellot i fem tot el procés. Les olives arriben a l'almàssera i és xafiguen amb la gronsa (corretja de ferro?) i el trompellot (pedra amb forma de cono).

PSM

ai me!

loc. interjectiva vaja! caram!

ex: Ai me! Estàs poc bo! No digues això, home!

ETIM.: composta de la conj. exclamativa ai que expressa llàstima, dolor o temor i de me, forma de l'acusatiu-datiu del pronom personal de 1a pers. que vindria a ser literalment 'ai de mi' en paral·lel o procedent de la interjecció italiana aimè (it. mod.) o ahimè (it. antic).  La forma de construcció és molt semblant a la nostra forma antiga ai las! (ai + las ant. 'Infeliç, desgraciat', –com en francés hélas– 'per desgràcia, dissortadament'.

L'altra hipòtesi ens remet a la contracció de l'imperatiu de mirar: mira > me amb el mateix sentit: ai mira > ai me.

A genollons

[aʤinoʎóns] o De genollons [deʤinoʎóns] loc, adv. 1. Amb els genolls doblegats sobre una superfície i suportant el pes del cos. 

ex: Ell sense fer res i ella a genollons fregant pissos. 

2. En postura de súplica o de submissió.

ex: T'ho demane a genollons... Fes-me eixe favor... 

cast.: de rodillas, de hinojos. 

ETIM.: derivat de genoll amb el sufix -ons (cf. formacions anàlogues com a o de reculons, etc.).

LLN, XL

Pegar-se-li com una llepassa

loc. verbal *Apegar-li-se com una llepassa (a algú).

Per hipèrbole: Mantindre una relació personal unilateral a la qual una de les dues persones li imposa a l'altra la presència i la influència tot llevant-li la llibertat;  no deixar de cap manera, no poder perdre de vista.

RM, AST

llepassa

llepassa (xanthium strumarium)

[ʎepása] llapassa subst. f. 1. Plantes de famílies diverses de fruits espinosos com ara les de la família de les compostes, pertanyent a diferents espècies del gènere Lappa, i principalment la Arctium Lappa minor i la Lappa maior; o la Xanthium de la família Asteraceae: (Xanthium italicum, Xanthium strumarium). 

ex: La llepassa és una brossa de la qual la llavor s'agarra als vestits dels passants.

cast. lampazo, bardana. 

2. Persona massa insistent o inoportuna.

ex: Si no trobe més amics és per culpa seua. És una llepassa!

ETIM.: del llatí lappacĕa, des de lappacĕus 'relatiu a la llapassa' derivat de lappa, mat. sign. amb interferència de llepar.

LLN, RM, AST, SA, MAFS

Encantar-se com…

…els cucs de la seda. 

…com les serps.

La comparació es fa amb animals de metabolisme lent, que es mouen de forma imperceptible o que resten immòbils durant molt de temps.

vegeu encantar

MCGM, XL

trenc

[tɾénk] subst. m. Solució de continuïtat; marca d'un plec. 

ex: Ja no s'estila planxar els trencs dels pantalons.

cast.: raya, pliege

ETIM.: de trencar 

El trenc del pantaló, la ratlla planxada. També diem trenc a la marca que deixen els llençols, els cobertors.. per on han estat doblats.

MCGM

llambrígol

[ʎambɾíɣoɫ] llambric, llombric subst. m. Cuc de terra, especialment de la família de les lumbricidae. 

cast. lombriz.

ETIM.: del llatí *lumbricŭlu, dim. de lumbrīcu, mat. sign.

XL

llambrígols

La gallina de dalt…

La gallina de dalt caga la de baix. 
Dita que vol expressar la relació fatalment injusta entre qui té poder, diners, prestigi… i qui no en té. 
MCGM

*sinyós

[siɲós] vulgarisme sinó conj. adversativa que, davant d'un membre d'una proposició, designa que allò que hom nega tocant a un membre precedent, ho afirma del membre precedit de sinó.

ex: O fas això o, *sinyós, no tornes. 

ETIM.: aglutinació de si no. No sembla haver-hi cap explicació a la palatalització de la [ n] com no fóra per una analogia atàvica amb senyor / *sinyor. Menys encara pel que fa a la terminació -s.

gavinot

[gavinɔ̞́t] gavina, gavià subst. m  Au palmípeda de l'ordre dels caradriformes de la família dels làrids (Larus ridibundus, Larus marinus, Larus marinus fuscus…).

cast.: gaviota

ETIM.: forma valenciana de gavina, encreuament de gavina amb el cast. gaviota, der.  augmentatiu del llatí gavia. (GDLC)

hipòtesi:

del llatí gavia amb doble diminutiu: -ina (f.) i amb -ot (augmentatiu en cast. però diminutiu en llengua medieval. Vegeu el cas de doble diminutiu de xicotet.

gavinot (font: Els alumnes de diver2 en la marjal Pego-Oliva)

oronella

[oɾonéʎa] oroneta oreneta orenella subst. f. Ocell de la família de les hirundínides, espècie Hirundo rustica, de color negre vellutat amb els pits i ventre grisencs blanquinosos; ve de l'Àfrica en la primavera i fa els nius de fang sota les cornises i finestres, i en acabar-se l'estiuada emigra a grans grups cap a terres africanes.

cast. golondrina. 

ETIM.: d'un llatí vulgar *hirundĕlla, der. de hĭrŭndo, -ĭnis, mat. sign. que hauria donat un *eronella, orenella per metàtesi i oronella per assimilació.

JB

oronella (font: rafelmas)

rapacul

rapacul

[rapakúl] tisoreta, papaorelles, tallacames … subst. m. 1. Insecte de l'orde dels dermàpters i de la família dels forficúlids (Forficula auricularia), amb un segon parell d'ales ben desenvolupat i un parell de cercs dentats en forma de pinça, a l'abdomen. 

cast. tíjereta. 

2. met. Xiquet inquiet, sobretot si és menut d'estatura.

ex: Mare quin rapacul està fet el teu fill. No para mai!

ETIM.: construït, segurament, amb rapar per l'aspecte tallant de les tisoretes i amb cul, per ser menut i capaç d'arribar als llocs més íntims.
CMN, XL

mitós

[mitós] mitosa (f.) [mitóza] adj. Carregat de lleganyes; terrós. 

ex: Quan tens els ulls mitosos és convenient llavar-te'ls amb camamilla. 

ETIM.: desconeguda. 

MCGM

L'ou i el poll

loc. substantiva tot Expressa un valor notable de conjunt. 

Si et menges l'ou no tens el poll i si vols el poll  cal que et resignes a no menjar-te l'ou.

Amb verbs de valor o de desig.

–Això costarà l'ou i el poll; no veus que és autèntic?

–Mira que és profitosa, voldria l'ou i el poll.

MCGM

gatxull

[gaʧúʎ] subst. m. 1. Fang clar, xapull.

ex: Quatre gotes mal comptades i quin gatxull!

2. Part de la cort on els porcs deixen els excrements.

ex: No xafes el gatxull. Ix del corral!

3. Resultat d'un treball mal fet; empastre. 

ex: Més s'ho val que no mires. El teu fill ho ha deixat tot fet un gatxull.

ETIM.: incerta; possible alteració del valencià gassul 'mena de sosa'. O potser que emparentada amb el mot castellà gacha o, amb el verb francés gâcher 'amassar' o amb el subst.  gâchis 'malbaratament', 'deixalla'.
diàleg dels informants
–Crec que es diu normalment d'un menjar aigualós, que no està ben fet i té mal aspecte. No sé explicar-ho bé
–Quan acabe [de gatxonar a la cuina] ho deixe tot fet un estol; i de vegades fet un gatxull (si hi ha aigua per terra).
–O també si està brut. Tindre casa feta un gatxull!
–Gatxull. Fer un gatxull, gatxullar.
vegeu gatxonar
LLN, MLC, RMS,  JMS, XL

Plat de les ànimes

Plat d'embotits crus i formatges que traem quan no ens hem quedat prou assaciats després de dinar o sopar. 
Ací  –a Oliva– ho he sentit però més entre gent de Pego. 
MCGM

Fer de dissabte

loc. verbal Netejar de tota la casa 

Abans estava prou generalitzat el repartiment de les faenes domèstiques cada dia de la setmana: dilluns, bugada; dimarts, planxa... 

MCGM

‎Ser de la mateixa corda

loc. verbal Compartir les mateixes idees. 
MCGM

No tenir temps ni de rascar-se

loc. verbal hipèrbole Estar ocupat excessivament.

MCGM

‎Més val arribar a l'hora…

‎Més val arribar a l'hora que córrer tot el dia.
Ho diem quan som oportuns i estem just al moment en què comencen a dinar.. i ens conviden.
MCGM

En este món…

En este món uns pasten i altres van al forn. 
El treball el fan uns i uns altres en trauen els beneficis. 
MCGM

afonar (1)

[afonáɾ] enfonsar 1. v. tr. Fer anar al fons.
ex: Mirava com s'afonaven les pedres *en la séquia.
cast. hundir.
2. pron.. Anar-se'n al fons.
ex: La barca es va afonar sense més.
cast. hundirse.
3. Fer penetrar profundament (una cosa) dins d'una altra.
ex: Li va afonar la faca en la panxa.
4. Fer descendir (una cosa) al nivell del sòl o de la superfície sobre la qual descansa.
ex: El mur s'afona massa apressa; d'ací un any ja no es vorà.
ETIM.: del llatí vulgar affŭndāre, mat. sign. o de fons.

afonar (2)

[afonáɾ] esfondrar 1. v. tr. i pron. Caure (una cosa) desfent-se sobre els fonaments. 

ex: S'ha afonat una casa a la carretera! 

cast. derruirse, derrumbarse, hundirse. 

2.  tr. i pron. Destruir (una cosa) trencant-la, fent-hi una obertura, de fora cap a dins, de dalt a baix. 

ex: Un cotxe li ha afonat una paret al meu veí. 

3. fig. Arruïnar, destruir, abatre. 

ex: Van afonar l'empresa de son pare. 

cast. arruinar. 

4. fig. Fer caure en una situació roïna, en un estat de depressió, d'abatiment, etc. 

 ex: Estava afonat des de que l'havien despatxat de la fábrica. 

ETIM.: del llatí vulgar affŭndāre, mat. sign. o de fons.

bambar

[bambáɾ] v. intr. 1. Fer el badoc: anar d'ací d'allà sense una destinació concreta, sense fer res de profit; gandulejar. 

ex: Només sap bambar per la casa.
cast.: zanganear. 

2. Eixir de casa sense cap motiu aparent.

ex: Me'n vaig a bambar una miqueta!

ETIM.: verb construït sobre bambau, per tal d'expressar les accions que pròpies del bambau.

vegeu *bambau i fer el bambau

*bambau

[bambáw] babau subst. m. Persona, home normalment, curt d'iniciativa, que queda aturat d'admiració o d'indecisió per coses que no tenen importància; ‘distret, badoc, tafaner o dotor’ segons el context.

ex: Ja està fent el bambau pel carrer. Vols trellat?

cast. babieca. 

ETIM.: var. de babau, amb la nasal intercalada; derivat de la rel onomatopeica bab-, expressadora de l'embarbollament o del parlar botijós.
vegeu Fer el bambau

arbequí

[aɾβekí] arbequina (f.) [aɾβekína] 1. adj. Nadiu o propi d'Arbeca (comarca catalana de les Garrigues). 

2. Dit d'una varietat d'olivera menuda, productora d'oli d'una qualitat excel·lent. 

3. f. Oliva d'una olivera arbequina, negra, molt bona per a menjar, per fer-ne oli i per confitar. Els fruits són menuts, esfèrics, simètrics, de pinyol menut, i es presenten arraïmats,

Segons diuen, aqueixa varietat d'olivera procedeix de Mallorca, d'on el duc de Medinaceli o el rei En Jaume I la dugueren a Arbeca, i d'aqueix poble s'estengué per tot Catalunya. (DCVB)

El seu nom prové del poble d'Arbeca a la comarca de les Garrigues. El duc de Medinaceli, que vivia al castell-palau d'Arbeca, la va portar de Palestina al segle XVII.

JB

olives arbequines

cuquello

[kukéʎo] cucut subst. m. Olivera i oliva del cuquello: oliva negra molt menuda, redona, amb una mica de punta a l'extrem i bona per a adobar i sense quasi gens d'amargor, de manera que es pot menjar directament de l'arbre sense adobar.

ETIM.: encara que sembla un castellanisme, de cuclillo, modificat canviant el sufix en -ello; també pot ser una forma mossaràbica com Campello, tomello, llomello, etc. 

Com eufemisme: les defecacions negres i redones de les cabres.

MCGM

olives del cuquello

Tocant tocant

loc. adv. Molt aprop, quasi al costat.
ex: Jo li explique com anar. És molt fàcil. Està tocant tocant.

tocant

[tokánt] 1. adj. Que toca, que és en contacte.

2. adv. de lloc Molt aprop.

ex: No cal que vages *en el cotxe… Està tocant!

cast.: ahí mismo.

3. adv. Fitant, aprop de.

ex: Crec qu eixa partida està tocant Pego.

cast.: cerca, por los alendaños de.

LLN

tocant a

locució 1. loc. prep. Relativament a, amb relació a.

ex: I tocant a això que em dius, no *vullc saber res més!

cast.: en cuanto

2. loc. prep. Prop de, a la vora de, a tocar, a la vora.

cast. junto a.

ex: Ma casa esta tocant al mercat.

baület

baület (font: Pepe Romero Nieva)

[baúlet] bagulet, plomer, estoig subst. m. Receptacle, capsa rectangular normalment de fusta, d’un pis o dos, amb una tapa solta i amb un o més compartiments, destinat a transportar o guardar les plomes d'escriure, els llapis, els bolígrafs i els colorets.

ex: Guarda les llapisseres al baület!

cast.: estuche, plumier

ETIM.: diminutiu de de baül; d'origen incert, potser del fr. bahut (i variants bahur, bahul), mat. sign., der. possiblement d'un fràncic bahuod 'protecció', aplicat al folre de cuiro o a la tapa.

vagarí

[baɣaɾí] vagarina (f.) [baɣaɾína]  vagarívol adj. Que vagareja. Vagabund, que sol recórrer caminant d'ací d'allà sense treballar.

ex: Eixos són gentola vagarina.

ETIM.: construït sobre vagar. del llatí vacare 'estar buit, ociós' que passa al llatí vulg. *vagare. El sufix -í -na < -inus expressa un estat o una acció prolongada, una forma de ser.

vegeu Ser gentola vagarina

baf

[báf] subst. m. 1. Aire que s'expel·lix del cos en la respiració; alé, aire expirat, especialment amb referència a la seua olor. 

ex: A l’hivern, els vidres de les ulleres s’omplien del nostre baf. 

cast. aliento. 

baf (1)

2. Vapor, gas, exhalat, que es forma amb l'ebullició o fermentació.

ex: El baf del menjar banyava els taulells.

cast. vaho. 

baf (2)

3. Olor forta i desagradable; atmosfera viciada d'un local que ha estat molt de temps tancat amb persones dins.

ex: Quin baf de *samorra vella fa ací!

cast. hedor, tufo.

ETIM.: d'origen onomatopeic de l'expiració per la boca,  que expressa l'alenada de vapor.

locucions: 

Donar bafs: aplicar a algú el vapor d'una substància medicinal. 

Prendre bafs: Fer inhalacions del vapor que desprén una tisana bullent.

prendre bafs

APM