catxutxo

[kaʧúʧo] catxutxa (f.) [kaʧúʧa] adj. dim. de catxo.
Ex.: Eixa flor està catxutxa.
SA, MCGM

catxo

[káʧo] catxa (f.) [káʧa] adj. Ajupit, inclinat cap a terra, abaixat de la part superior, esclafat.

Ex.: Des de que ha mort la dona, sempre el veus *en el cap catxo.

cast. bajo, gacho.

ETIM:.: pres de l'aragonès cacho, cast. gacho, mat. sign. 

Ja plou, ja plou…

Ja plou, ja plou,
ja plou, caragol,
la lluna i el sol.
Ja plou aigua menudeta	Ja plou aigua xicoteta
la barqueta se'n va al vol	la barqueta se'n va al port
com si fóra Marieta
que el seu nóvio no la vol
Ja plou i plourà,
farem un replà
de plata i romer,	de pedra i morter
catxutxo, catxutxo
com un garrofer.

MCGM, SA, PSM

Carracuca

Personatge literari popular a tot Espanya al qual es fa servir en nombroses expressions de caràcter negatiu, pintoresc, excessiu o burlesc del nostre llenguatge. Hi ha moltes frases i expressions on es realitzen comparacions exagerades amb ell, com per exemple: "Està més mort que Carracuca", "Tinc més fam que Carracuca", "Està més a soles que Carracuca", "És més vell que Carracuca", "Es més llest que Carracuca", "És més lleig que Carracuca", "Està més perdut que Carracuca"…

Apareix a l'obra de teatre La sombra de Carracuca! de Constantí Llombart, estrenada a València el 1876. En aquesta obra el personatge figurava com mort, encara que després realitzava aparicions retrospectives a l'escenari.
AL, LLN

Ser una Poala

Referit a una mala dona, amb mala vida o mals propòsits.

Per deformació: "ser una peala".

Documentat a Amo y señor o La refeanera valensiana d'Estanislau Alberola i a L'agüela Puala de Constantí Llombart.
diàleg dels informants:
–Ser una bona Poala és equivalent a "ser una bona penyora" però més fort i més lleig (TR, 81 anys).
–La uela Poala.. ho déiem molt també, sobre tot a les xiquetes "güendes" i que tenien eixides de més majors.. I continuava: eres la uela Poala, però a mi no em poaràs.
–Me'n recorde que acabava la historieta dient : "Eres, eres i seràs, tu eres la uela Poala però a mi no em poaràs"
–Lo de la uela Poala es part de una jota
JDMM, CMN, MCGM

serrat

[serát] serrada (f.) [serà] adj.  1. Espés, clos (parlant de barba, vegetació, etc.). 

Ex.: Era un home prou cerrat de barba.

2. fig. Clos, absolut (referit a manera de parlar). Parlar serrat: parlar una llengua amb tot l'accent propi dels nadius, de manera poc intel·ligible per als forasters.

cast. cerrado.

ETIM.: del verb serrar, del llatí serare, ‘tancar’, amb la r canviada en rr per analogia d'altres mots com ara el cast. cerrar.

Documentat en Ramon Llull i Narcís Oller amb la la grafia cerrat.

CMN, VCP

esportí

[aspoɾtí] subst. m. 1 Cabàs o cofí d'espart molt pla.

2. Recipient de forma rodona i molt planet format per dos discs d'espart cosits per les vores, un dels quals té una obertura central i circular dins el qual es posa la pasta d'oliva per premsar-la.

cast. esportín, capacho.

Etim.: derivat dim. de esporta, del llatí spŏrta, mat. sign.

‎"Esportí", una espècie d'estoreta redona per on passava l'oli a l'almàssera, n'hi havia molts, uns damunt dels altres per completar el procés.

MCGM

Ser una bleda de mal oratge

Tindre mala salut. 

La bleda que creix quan fa mal oratge en lloc de verda pren un to marró.

Quedar-se com la nóvia del Pinet…

Quedar-se com la nóvia del Pinet,
amb la cara llavà i el monyo fet.
Quedar-se fadrina, matxutxa. Quedar-se preparada per alguna cosa que no arriba mai.
cast.: compuesta y sin novio
MCGM

matxutxo

taronja matxutxa

[maʧúʧo] matxutxa (f.) subst. i adj. 1. Fadrí o fadrina granats.

ex.: Si no trobe una bona xica, preferisc quedar-me matxutxo.

cast. machucho.
2. adj. f. Dit de la taronja vella deixada en un lloc ben ventilat per fer que genere més suc.
ex: Què bones estaven les taronges matxutxes!
ETIM.: probablement del cast. muchacho amb metàtesi vocàlica u > a - a > u.

Quan el/la fadrí/na, ja tenen una edat considerable, i "és queden per a vestir sants".

PSM, JM

Tindre desmai

loc. verbal hiperbòlica Tindre molta gana fins al punt de sentir molèstia física.

vegeu desmai

Estar demaiat

loc. verbal hiperbòlica Tindre molta gana, quasi fitant amb la fam severa.

vegeu desmaiar i desmai

JC, PCV

desmai

[dezmáј] subst. m. 1. Síncope, pèrdua dels sentits transitòria, acompanyada a vegades de convulsions.

Ex.: Quin sobresalt! Li va entrar un desmai i no sabíem què fer.

2. Mancament de les forces vitals; defalliment.

Ex.: Tinc un desmai que no és de fam.

3. per extensió: gana intensa de menjar que comporta un cert defalliment (és l'ús mes freqüent a Oliva).

Ex.: Quin desmai! Quan dinem?

cast. desmayo.

ETIM.: derivat postverbal de desmaiar.

desmaiar

dezmaјáɾ v. 1. refl. Sofrir un síncope, perdre els sentits transitòriament.

Ex.: S'ha desmaiat quan mirava aquella pel·lícula de por.

cast. desmayarse.

2. trans. per extensió: induir una gana forta de menjar.

Ex.: Dóna'm el pa! Vols fer-me desmaiar?

ETIM.: de esmaiar, per canvi de prefix. del fr. ant. esmaiier 'pertorbar, inquietar, espantar-se', provinent d'un germ *izmagan o del ll. vg. *exmagare 'privar de forces', der. del germ. magan 'tenir força'.

boçar

[bosáɾ] v. tr. vomitar Traure per la boca.

Ex.: Estava que boçava de sentir-la parlar sempre de *dinés.

cast. vomitar, arrojar.

Només viva a l'expressió: Estar "que boça". vegeu butzar

ETIM.: possiblement del cast. ant. bossar, íd., tret de rebossar, i aquest, del ll. reversare 'treure de dins a fora'.

CMN, MCGM

*arrojar

[arocáɾ] v. trans. vomitar perbocar boçar Traure convulsivament per la boca les matèries contingudes en l'estómac, i per ext., les d'altres vísceres, com el pulmó.

Ex.: I ella, vinga els ois i vinga *arrojar. I ell ni tec.

cast.: vomitar, arrojar

ETIM.: castellanisme, el llat. *rotulāre, de rotŭlus, 'corró'.

coloq. vomitar (‖ lo contenido en el estómago). DRAE

És un castellanisme "jove" perquè ja fa temps que es diu amb la j castellana.

JC, MCGM

Mare compre'm unes sandàlies!

Mare compre'm unes sandàlies!
compre-me-les ben boniques,
del color del sandunguero,
pa vore si enamore a Belmonte o a Granero.
Mare compre'm unes sandàlies!
compre-me-les ben boniques,
del color del sandunguero,
pa vore si enamore a Jesús «el Gallinero».
Mare jo ja no vull sandàlies,
que vull unes sabates de xerol,
pa vore si enamore
al meu nóvio que no em vol.
Tereseta «la Gallona»
porta el monyo «a lo torero»,
gallinetes i porquets,
i corders al matadero!
diàleg dels informants
– Teresa la gallona era amiga de ma mare, son pare tenia vaques i ja no sé res més...
– Vivia enfront de ma casa en Sant Francesc, junt al Riuet dels Frares, a l'altre costat del carrer del Charter.
MAFS, XL

agonia

[aɣonía] subst. f. angoixa 1. Opressió de l'ànima.

Ex.: *En este xiquet, tot són agonies.

cast. agonía, congoja.

2. agonia Congoixa que caracteritza els darrers moments de la vida.

Ex.: No vages. Està en plena agonia.

cast. agonía.

3. desmai Cobriment de cor.

Ex.: Li va entrar una agonieta i va caure a terra.

cast. desmayo.

4. angúnia nàusea Moviments de nàusea.

Ex.: Porta'm una safa! Ai, mare, quina agonia!

cast. arcadas, náuseas.

5. hiperbòlic Fer agonia.

Ex.: Ja fas agonia, sempre parlant de *lo mateix!

ETIM.: pres del baix llat. i llatí ecles. agōnia 'angoixa mortal' des del grec. ἀγωνία, 'combat'.

RPM, MCGM

Fer agonia

loc. verbal Dit d'una persona que fa fàstic o de una cosa que oprimeix, d'un fet o una circumstància que produeix una impressió de desplaença insuportable.
Ha estat substituït per la forma *donar… del castellà des de fa poc.

canyada

[kaɲá] subst. f. 1. Multitud de canyes. Vall estreta plantada de canyes.

2. Colp pegat amb una canya.

Ex.: Li va arrear una *canyà que el va tombar a terra.

cast. cañazo.

3. col·loquial Un pagament excessiu.

Ex.: No torne a eixe bar. M'han pegat una *canyà que m'han deixat tremolant!

4. nom de lloc: camí de les canyades [kamíleskaɲáes] (entre Oliva i la platja).

ETIM.: derivat per canya, del ll. canna més el sufix -ada que expressa conjunt. Els topònims Canyada solen correspndre al cast. Cañada amb el significat de ‘vall estreta’, ‘faixa de terreny on creixen canyes’ o a 'vía para los ganados' DRAE.

albardissa

albardissa (font: MAFS)

[albaɾdísa] subst. f. Formació vegetal o canyissada dreta que serveix de tanca d'un corral o altre tros de terra.

ex: L'albardissa salvava l'hort de les ponentades.

ETIM.: de barda, segurament d'un preromà *barda 'clos, material per a reforçar tancats, especialment bardisses, branques' amb el sufix -issa que expressa multiplicitat que va formar bardissa 'formació vegetal espessa i impenetrable', prefixat amb l'article aràbic al-.
comentari de l'informant:
A Oliva sempre s'ha dit "albardissa" en lloc de "bardissa". No sé si és perquè prové d'un arabisme però sempre ho he sentit així.
Pot ser "albardissa" de canyes, de xiprers, de ferro. És la mitjanera que sol rodejar una propietat agrícola.
MAFS

*anouer

[anowéɾ] subst. m.  noguer, noguera. Arbre de la família de les juglandàcies, espècie Juglans regia, corpulent, de fulles compostes, grans i ovalades, dentades, formades de set o nou fulloles, flors masculines en aments pènduls i les femenines solitàries, i fruit globós (la nou), comestible, amb l'endocarpi dur i valves que no se separen per si soles.

cast. nogal.

La fusta de l'arbre, molt usada en la construcció de mobles.

ETIM.: del llatí *nucariu, mat. sign. (derivat de nŭce, ‘nou’, nom del fruit del dit arbre).

vegeu *anou

*anou

[anɔ̞́w] subst. m. nou ( f.) 1. Fruit de l'*anouer o noguer, de forma globosa, de tres a quatre cm. de diàmetre major, amb clovella dura y el bessó dividit en dues meitats (grells o grills) separades per un tabic prim.

cast. nuez.

2. *anou del coll Protuberància formada a la part anterior del coll pels cartílags de la laringe.

cast. nuez de Adán

ETIM.: del llatí nūce, mat. sign. de nux, nŭcis, amb canvi de la ū en ŏ (*nŏce) produït probablement per creuament amb el cèltic knŏva, mat. sign. (segons J. Coromines). El fals prefix a- és resultat de l'aglutinació de la -a de l'article femení, per haver-se interpretat la nou com si fóra l'anou. El pas al masculí es troba afavorit per la terminació del mot, més pròpia de noms masculins que de femenins.

bufa

[búfa] subst. f. 1. bufeta Òrgan muscular i membranós, semblant a una bossa, on es deposita l'orina segregada pels ronyons o la fel del fetge.

Ex.: Ai que em pixe! Tinc la bufeta a punt de rebentar!

cast. vejiga.

2. Globus

Ex.: Tres bufes, una pesseta a cal Quixalo.

cast. globo

3. Bosses que queden després d'encollar malament.

Ex.: No veus que la xapa està plena de bufes?

4. Inflor que es forma en el pa mal cuit.

Ex.: El pa d'eixe forn té massa bufes.

5. Ventositat que s'expel·leix sense soroll. Llufa.

Ex.: Es va tirar una bufa i les finestres estaven tancades.

cast. follón.

6. Vanitat, aparença vana.

Ex.: Mare! Des de que té *dinés, no veges tu quina bufa! 

7. Embriaguesa 

Ex.: Va agarrar una bufa de categoria.

8. Embotit.

vegeu garró

ETIM.: de l'arrel buff-, onomatopeia de l'acció de bufar o expel·lir l'aire.

embotit en forma de bola, i sabor paregut a la botifarra de carn.

MCGM, PSM, JC, RMS

caguerri

[kaɣέri] subst. m. covard
Ex.: Està fet un caguerri, no fa front a res, viu acovardit.
ETIM.: construït sobre cagar, del llat. cacare més el sufix -erri  que expressa ‘persona que fa molt una cosa’.
MCGM

bonicària

[bonikáɾia] subst. f. Qualitat de bonic; cosa bonica.
Ex.: Vaja quina bonicària, tens un gust de margalló porro.
cast. hermosura.
ETIM.: construït sobre *bonico més el sufix -aria que expressa 'conjunt de' o 'qualitat'.
MCGM

Fer-se la puta simple

loc. verbal  Fer-se la moixa per aconseguir els seus objectius sense escarotar. 

-simple = ximple-

Masclista, perquè per a homes no l'he oïda.

MCGM

frau (1)

[fɾáw] subst. m. Acció d'enganyar algú per procurar-se un avantatge o beneficiar-se en detriment d'ell.

Ex.: Molts moliners d'abans vivien del frau de la farina.

cast. fraude.

ETIM.: pres del llat vulg. *fraude de fraus, fraudis, ‘mala fe; engany’.

MCGM

Fer la senda del conill

lloc. verbal Netejar a casa allò que més es veu i no fer ni racons ni detalls; eixir del pas.
MCGM

Durar més que…

fraseologia Durar més que un cul de cànter en (per) un bancal.

Durar més que el cul de un morter.
Expressa la longevitat d'una persona per analogia amb la part de les peces de ceràmica que tenen més massa i que més tarden a desintegrar-se.

diàleg dels informants:

– Es diu d'una persona que tot i estar malalta té la força física i psicològica per poder resistir.

– Es diu quan una persona está malalta i es queixa de no tindre salut.

TPC, ASM

*iglésia

[iɣlézia] subst. f. església 1. La congregació dels fidels que professen la religió de Jesucrist.

Ex.: El Nostre Senyor vol la seua *iglésia.

2. Govern eclesiàstic; conjunt de les persones i institucions que formen la jerarquia catòlica.

Ex.: Està encabotat en què la *iglesia té la culpa dels mals del món.

3. Edifici destinat a les cerimònies del culte.

Ex.: Veu vosté aquella *iglésia al final del carrer?

4. Un ús local del terme és el de designar l'església major, la primera parròquia, dedicada a l'Assumpció de Nostra Senyora, edificada sobre la mesquita sota esta advocació per voluntat del rei Jaume I en quasi tots els casos semblants durant la conquesta del Regne de València. La imatge de l'assumpció la Mare de Déu de l'altar major encara ho confirma. Tot i això la parròquia es coneix com Santa Maria o Santa Maria la Major per haver estat adscrita a la basílica romana de Santa Maria Maggiore de Roma.

Fins fa poc els olivans i les olivans distingien entre anar a la *iglésia, anar a Sant Roc o anar a Sant Francesc, les altres dues parròquies.

La pronunciació [azɣlézia] encara era freqüent a primeries del segle XX a la parla d'Oliva: 'la sglésia'. Va desaparéixer d'una banda per ser considerada un vulgarisme davant de l'ús comú del terme en castellà. No obstant això en queden testimonis escrits de fins el segle XVIII als arxius parroquials del poble a textos on alterna amb *iglésia.

ETIM.: del gr.-llatí ecclesia, mat. sign. En grec antic ἐκκλησία 'assemblea d'homes lliures amb dret de vot'.

*iglésia (font: Espiadomonis)

*desbutzar

[dezbuʣáɾ] v. tr. esbutzar, esbotzar 1. Treure la butza, desbudellar.
Ex.: Va vore un gat tot desbutzat.
cast. despachurrar, destripar.
2. Rompre violentament per la pressió de fora o de dins.
Ex.: Va desbutzar el sofà.
cast. escorchar, reventar.
3. intr. o refl. Rebentar-se, esclatar.
Ex.: El coixí es va desbutzar de tat estirar-lo.
cast. estallar, reventar.
ETIM.: de butza més el prefex es– / des– amb sentit de desfer.
diàleg dels informants:
– "esbutzar-se", eixir-li-se'n la "butza" (la panxa o el farcit)
– Jo sempre he sentit desbutzar, desbutzar-se
MCGM, JL

butza

[búʣa] subst. f. botza Ventresca, conjunt de vísceres abdominals; farcit.

Ex.: Se n'ha eixit la butza.

ETIM.: ve del llatí *bursa procedent del grec byrsa (βύρσα) ‘bossa’.

MCGM, FMB

butzar

[buʣár] v. intr. Exasperar-se; sentir molta ràbia, com amb una sensació física de malestar profund.

Ex.: Estic que butze perquè quan li parle no em fa ni cas.

ETIM.: de butza.

diàleg dels informants:‎

– "Estic que butze" estar fart.

– Estic que butze ( estar molt irritat , cabrejat , fins als c...)

– Estic que butze! (Que tire de la butza).... em trobe malament, ben fotut, i atacat dels nervis...

LLN, JB, FMB, XRO

El que s'agravia…

El que s'agravia té dos mals, agraviar-se i desagraviar-se.
El que s'agravia, el pelen.
vegeu agraviar

PSM, MAFS

agraviar

[agɾaviáɾ]  v. tr. 1. Enutjar, causar molèstia; irritar, excitar la ira.

Ex.: De no res que li dius, va i l'agravies.
No em faces agraviar, que serà pitjor.

cast. molestar.

2. Irritar, excitar la ira.

Ex.: Estic molt agraviat. Ves-te'n o et pegaré un calbot.

cast. enfadar.

3. refl. Irritar-se, sentir-se mogut d'ira; molestar-se, ofendre's

Ex.: No sé per què m'agravie tant quan la *senc parlar.
S'agraviava momés de què la miraren.

cast. enfadarse.

ETIM.: del llatí *aggraviare, mat. sign. a través d'una accepció amb més força semàntica: Injuriar, causar damnatge, d'obra o de paraula, als sentiments de qualcú. cast. agraviar. La nostra definició va més enllà del valor general: 'Injuriar, causar damnatge, d'obra o de paraula, als sentiments de qualcú; fer greuge'.
Sembla ser pròpia d'Oliva.

frau (2)

[fɾáw] subst. m. Espai que hi ha entre dos arbres o plantes o entre dues fileres de plantes en un camp, hort, etc.; espai que hi ha entre una dos files paraleles de tarongers.

Ex.: He recollit la brosta de tot el frau.

cast. almanta, entreliño.

ETIM.: del llatí *fragum, ‘trencadura’. (DCVB)

d'origen incert, però molt probablement del ll. hispànic *fragum 'país trencat, congost', de la mateixa arrel del ll. frangĕre 'trencar'; també podria provenir d'una base preromana indoeuropea, frago-, de la mateixa arrel que el verb llatí (cf. fracció). (GDLC)

PSM

engarrofar-se

[aŋgarofáɾse] v. refl. Sensació de plaer intens o excessiu que s'experimenta en menjar alguna cosa comestible apreciada molt particularment.

Ex.: El *mullaor de fesols de la garrofa és l'especialitat de ma mare. Mai millor dit, m'engarrofe menjant-ne.

ETIM.: derivat de garrofa. des d'una accepció sense ús a hores d'ara: Emmalaltir-se un animal per haver menjat garrofes verdosenques.

JF, LLN, JC, ACM, LMM, ACP

manco

[máŋko] adv. Menys (en tots els seus significats i usos).

Ex.: Això que has dit més o manco és *lo mateix.

cast. menos.

ETIM.: del llatí manco, ‘mutilat’, probablement per via de l'it. manco, ‘menys’. (DCVB)

de l'it. manco, íd., i aquest, de manco 'manc; absent'. (GDLC)

L'ús de manco en el llenguatge quotidià és vivíssim i freqüent sobretot a l'Empordà, a tot el País Valencià, a les Balears i a Alguer. (DCVB)

Qui més qui manco; Qui més i qui manco.

JB, CMN

*Montar un canyaret

loc. verbal Actuar o tindre una reacció desproporcionada davant un fet o una situació adversa o desagradable.

vegeu *montar un carafal
MCGM

*Montar un carafal

loc. verbal Actuar o reaccionar amb desproporció, de forma exagerada.
vegeu *carafal, *Montar un canyaret

Fer-ne un carafal

loc. verbal Tindre una una reacció desproporcionada davant un fet que no ens agrada.
vegeu *carafal
MTG, MCGM

*carafal

[kaɾafáɫ] subst. m. cadafal Plataforma de taulons elevada en un lloc públic per a un espectacle, per estar-hi els personatges principals o els espectadors d'un acte solemne, etc.

Ex.: L'alcalde presidia l'acte des del *carafal.

cast. tablado

ETIM.: del llatí *catafalcum, ‘postissada’ (Cfr. REW 1757 i Corominas DECast,i, 571). (DCVB)

d'origen incert, potser d'un ll. vg. *catafalĭcum, encreuament de fala 'torre de fusta' i catasta 'estrada per a la venda d'esclaus', amb el sufix -icum. (GDLC)

faltar

[faɫtáɾ] v intr mancar Indica absència. 1. Ser de menys en algú, en alguna cosa; ser-ne absent.

Ex.: No faltaràs a la reunió, no?

2. Morir; deixar d'existir.

Ex.: Havia faltat *fea tretze anys i ja no se'n recordava ningú d'ell.

3. Mancar a la consideració deguda, fer alguna falta envers algú; no tenir-li el respecte, la protecció, etc.; dir sense respecte.

Ex.: La veritat és que no em va faltar, ho va dir tot amb educació.

4. Amb l'adv. de negació no: estar cobert econòmicament.

Ex.: No et preocupes, no *mos faltarà de res.

ETIM.: del llatí vulgar fallĭtare, mat. sign.

MCGM, RM

curro

[kúro] curra (f.) [kúra] subst. i adj. manc. Persona a qui manca una mà o un braç, o que per defecte físic no pot servir-se d'un d'aquests membres.

Ex.: No estàs curret; agarra-ho tu mateix!

cast. manco.

ETIM.: Coromines (DECat, II, 1111-1112), curro 'manc' és un mot popular a tal el País Valencià i a Aragó, probablement extret d'un antic *mancurro. derivat de manc amb el sufix familiar i diminutiu -curro, interpretat com un compost man - -curro. pròpiament 'curro de la mà', amb posterior eliminació de man. Per la seua part. Casanova (2002: 1674) situa curro entre els mots valencians d'origen argonés que almenys s'han creat o viuen en les dues llengües.

Moll, F. de B. (2006:61): Gramàtica històrica catalana. PUV