butzar

[buʣár] v. intr. Exasperar-se; sentir molta ràbia, com amb una sensació física de malestar profund.

Ex.: Estic que butze perquè quan li parle no em fa ni cas.

ETIM.: de butza.

diàleg dels informants:‎

– "Estic que butze" estar fart.

– Estic que butze ( estar molt irritat , cabrejat , fins als c...)

– Estic que butze! (Que tire de la butza).... em trobe malament, ben fotut, i atacat dels nervis...

LLN, JB, FMB, XRO

El que s'agravia…

El que s'agravia té dos mals, agraviar-se i desagraviar-se.
El que s'agravia, el pelen.
vegeu agraviar

PSM, MAFS

agraviar

[agɾaviáɾ]  v. tr. 1. Enutjar, causar molèstia; irritar, excitar la ira.

Ex.: De no res que li dius, va i l'agravies.
No em faces agraviar, que serà pitjor.

cast. molestar.

2. Irritar, excitar la ira.

Ex.: Estic molt agraviat. Ves-te'n o et pegaré un calbot.

cast. enfadar.

3. refl. Irritar-se, sentir-se mogut d'ira; molestar-se, ofendre's

Ex.: No sé per què m'agravie tant quan la *senc parlar.
S'agraviava momés de què la miraren.

cast. enfadarse.

ETIM.: del llatí *aggraviare, mat. sign. a través d'una accepció amb més força semàntica: Injuriar, causar damnatge, d'obra o de paraula, als sentiments de qualcú. cast. agraviar. La nostra definició va més enllà del valor general: 'Injuriar, causar damnatge, d'obra o de paraula, als sentiments de qualcú; fer greuge'.
Sembla ser pròpia d'Oliva.

frau (2)

[fɾáw] subst. m. Espai que hi ha entre dos arbres o plantes o entre dues fileres de plantes en un camp, hort, etc.; espai que hi ha entre una dos files paraleles de tarongers.

Ex.: He recollit la brosta de tot el frau.

cast. almanta, entreliño.

ETIM.: del llatí *fragum, ‘trencadura’. (DCVB)

d'origen incert, però molt probablement del ll. hispànic *fragum 'país trencat, congost', de la mateixa arrel del ll. frangĕre 'trencar'; també podria provenir d'una base preromana indoeuropea, frago-, de la mateixa arrel que el verb llatí (cf. fracció). (GDLC)

PSM

engarrofar-se

[aŋgarofáɾse] v. refl. Sensació de plaer intens o excessiu que s'experimenta en menjar alguna cosa comestible apreciada molt particularment.

Ex.: El *mullaor de fesols de la garrofa és l'especialitat de ma mare. Mai millor dit, m'engarrofe menjant-ne.

ETIM.: derivat de garrofa. des d'una accepció sense ús a hores d'ara: Emmalaltir-se un animal per haver menjat garrofes verdosenques.

JF, LLN, JC, ACM, LMM, ACP

manco

[máŋko] adv. Menys (en tots els seus significats i usos).

Ex.: Això que has dit més o manco és *lo mateix.

cast. menos.

ETIM.: del llatí manco, ‘mutilat’, probablement per via de l'it. manco, ‘menys’. (DCVB)

de l'it. manco, íd., i aquest, de manco 'manc; absent'. (GDLC)

L'ús de manco en el llenguatge quotidià és vivíssim i freqüent sobretot a l'Empordà, a tot el País Valencià, a les Balears i a Alguer. (DCVB)

Qui més qui manco; Qui més i qui manco.

JB, CMN

*Montar un canyaret

loc. verbal Actuar o tindre una reacció desproporcionada davant un fet o una situació adversa o desagradable.

vegeu *montar un carafal
MCGM

*Montar un carafal

loc. verbal Actuar o reaccionar amb desproporció, de forma exagerada.
vegeu *carafal, *Montar un canyaret

Fer-ne un carafal

loc. verbal Tindre una una reacció desproporcionada davant un fet que no ens agrada.
vegeu *carafal
MTG, MCGM

*carafal

[kaɾafáɫ] subst. m. cadafal Plataforma de taulons elevada en un lloc públic per a un espectacle, per estar-hi els personatges principals o els espectadors d'un acte solemne, etc.

Ex.: L'alcalde presidia l'acte des del *carafal.

cast. tablado

ETIM.: del llatí *catafalcum, ‘postissada’ (Cfr. REW 1757 i Corominas DECast,i, 571). (DCVB)

d'origen incert, potser d'un ll. vg. *catafalĭcum, encreuament de fala 'torre de fusta' i catasta 'estrada per a la venda d'esclaus', amb el sufix -icum. (GDLC)

faltar

[faɫtáɾ] v intr mancar Indica absència. 1. Ser de menys en algú, en alguna cosa; ser-ne absent.

Ex.: No faltaràs a la reunió, no?

2. Morir; deixar d'existir.

Ex.: Havia faltat *fea tretze anys i ja no se'n recordava ningú d'ell.

3. Mancar a la consideració deguda, fer alguna falta envers algú; no tenir-li el respecte, la protecció, etc.; dir sense respecte.

Ex.: La veritat és que no em va faltar, ho va dir tot amb educació.

4. Amb l'adv. de negació no: estar cobert econòmicament.

Ex.: No et preocupes, no *mos faltarà de res.

ETIM.: del llatí vulgar fallĭtare, mat. sign.

MCGM, RM

curro

[kúro] curra (f.) [kúra] subst. i adj. manc. Persona a qui manca una mà o un braç, o que per defecte físic no pot servir-se d'un d'aquests membres.

Ex.: No estàs curret; agarra-ho tu mateix!

cast. manco.

ETIM.: Coromines (DECat, II, 1111-1112), curro 'manc' és un mot popular a tal el País Valencià i a Aragó, probablement extret d'un antic *mancurro. derivat de manc amb el sufix familiar i diminutiu -curro, interpretat com un compost man - -curro. pròpiament 'curro de la mà', amb posterior eliminació de man. Per la seua part. Casanova (2002: 1674) situa curro entre els mots valencians d'origen argonés que almenys s'han creat o viuen en les dues llengües.

Moll, F. de B. (2006:61): Gramàtica històrica catalana. PUV

collado

[koʎáðo] o [koʎáo] Partida del terme municipal d'Oliva que hi ha a les faldes de la Muntanya de La Creu. subst. m. collada Depressió del terreny entre dues muntanyes veïnes.

ETIM.: del llatí cŏlle, més el sufix -atu. Coromines el qualifica de mossàrab.

S'hi ha trobat un jaciment arqueològic datat apro. fins a 5.500 abans de Crist

Sembla ser que el nom Collado no és un barbarisme nou sino que sembla datat per escrit abans d'Almansa ( quan el valencià era la llengua escrita dels arxius).

MAFS, FMB

alforgassat

[alfolɣasát] alforgassada (f.) [alfolɣasá] 1. subst. Persona sense espenta.

Ex.: Estás ahí molt alforgassat, fes faena!

2. adj. Divertit, de festa.

Ex.: …les borles, la fred, emponnar-se, els xics alforgassats, els pubs enforfoguits...

ETIM.: de folgassar v. intr. (Escrig-Ll. Dicc.) –folgaçar (DACV)– Estar voluntàriament sense fer faena;

cast. holgazar, holgazanear, de folgar v intr 1 Fer festa, reposar de treballar. Entre vacances i vagues, folguen gairebé tot l'any. del llatí. tardà follĭcare 'panteixar, esbufegar; anar balder', der. de fŏllis 'manxa'.

El sufix en- passa a an– i post. a al- per metàtesi; i per dissimilació [folɣ–] passa a [foɾɣ–].  Més -ass-, infix que afegeix un matís augmentatiu.

diàleg dels informants: 

– Eixa la vaig posar jo. La utilitze tots els dies. La gent està prou alforgassà(da) últimament!

– Jo solament li l'he sentida a una tia (nascuda cap al 1890) i a J.!!

– Però J., tu la utilitzes en el sentit de "jugarrí"?

JC, LLN, MCGM

trafegós

[tɾafeɣós] trafegosa (f.) [tɾafeɣóza]  1. adj. trafegut. Carregat de faena agitada, de tràfec.

cast. atareado, ajetreado

Ex.: No la veus molt trafegosa des d'ahir?

2. subst. Persona inquieta, que vol intervenir en tot, que es fica en allò que no li pertoca, que no sap estar-se sense fer una cosa o una altra.

Ex.: Vigila, que t'*enredrarà si li fas massa cas; és un trafegós.

cast. trafagón, embrollón.

ETIM.: de tràfec, postverbal de trafegar

trafegar

[tɾafeɣáɾ] verb. intr. Ocupar-se activament en un treball; faenejar movent-se molt o intensament.

Ex.: Si deixa de trafegar, es mor.

cast. trafagar, trajinar.

ETIM.: d'origen incert, potser d'un llat. vulg. *transfricare 'refregar llargament' o bé d'un altre llat. vulg. *transfaecare 'remenar el solatge, tramostar el vi', der. de faex, faecis 'solatge'

Ser Maria Tràfecs

loc. verbal Ser una dona molt activa, molt moguda, amb una gran capacitat per mamprendre projectes diversos.
vegeu tràfec

tràfec

[tɾáfek] subst. m. Acció de trafegar, de mudar coses d'un lloc a un altre o altres; moviment  d'activitat física o de voluntats amb un objectiu comú.

Ex.: Açò és tot un tràfec!

cast. tráfago, trasiego.

ETIM.: postverbal de trafegar

JDMM

engonal

[aŋgonáɫ] 1. adj. m. inguinal Pertanyent a la unió de la cuixa amb el ventre; relatiu o pertanyent a l'engonal.

cast. inguinal.

2. subst. m. engonal Part del cos en què s'ajunta cada cuixa amb el ventre.

Ex.: Va caure un bac, es va fer dos talls i minro cositó li han fet a l'angonal.

cast. ingle.

ETIM.: del llat. ĭnguĭnāle, der. de ĭnguen, ĭnguĭnis, mat. sign.

MCGM

tec

[tέk] subst. m. Soroll d'un cos sòlid que topa amb un altre; especialment, soroll d'una bola de joc quan fa blanc i topa amb una altra (bal.).

Fer tec: fer blanc, fer topar una bola amb una altra i guanyar un punt en el joc; fig., tenir èxit, aconseguir allò que un es proposava.

cast. salirse con la suya, salir airoso.

ETIM: onomat. que reproduïx el so de la col·lisió.

vegeu No fer tec

No fer tec

Loc. verbal També No fer ni tec. No fer efecte. No funcionar. No immutar.

diàleg dels informants:

– Em va contar totes les seues malaties i no em va fer ni tec, és una "qüentista" (trobe...)

– No fer ni tec....seria com no fer-ne un brot.... però no fer-ne un brot es refereix a una persona, i la seua poca gana de fer feina.... ens referim a objectes que tenen una utilitat però no funcionen, o estan espatllats. La màquina que vas comprar per tallar l'herba no fa ni tec.... Ni talla ni res de res... és inútil, no funciona... l'aplicació a persones no la recorde.... si més no...

– Jo crec que és sinònim de "no m'immuta gens ni mica, m'ha deixat exactament igual que estava".

MCGM, JB

Tot pot ser…

Tot pot ser llevat un gat criar baix d'un garrofer.
( I menys si és gat...i no gata...)
JB

Catalina Marranxa…

Catalina Marranxa no té melic

li n'han posat un de pasta

i li s'ha florit...

Catalina Marranxa no té mamelles

i sa mare li posa

dos canterelles.

Catalina (la) Marranxa pixa fil negre

a la porta del sastre,

pa que s´alegre.

diàleg dels informants:

– Esta li la cantava la uela de la meua dona, quan era menudeta.

– Catalina la Marranxa, jo també l´he sentida.

– Catalina Marranxa que es rascava la panxa...

SA, MCGM, JB, CMN

cóp

[kóp] subst. m. 1. El pilot de fulles menudes que les cols i els encisams tenen a la part d'enmig.

Ex.: Mira que el cóp de l'encisam estiga ben *sancer.

cast. repollo.

2. La part superior de la soca d'un arbre, de la qual parteixen les branques.

Ex. Lleveu les fulletes seques del cóp de cada taronger.

cast. copa.

3. Canya que té un cap esquerdat i obert, amb una pedra dins, formant un recipient que serveix per collir figues.

Ex.: Agarrava el cóp i, hala, una figa *derre l'*atra.

ETIM.: del llatí vg. *cŭppu, forma masculina de cŭppa, ‘copa’. (DCVB)

probablement del gr. kólpos (κóλπος) 'clot de la falda, sina'; en l'accepció de 'objecte prominent (vegetal o topogràfic)', pot ser una masculinització de copa. (GDLC)

Cop: la part blanca de la floricol. El encisam que té les fulles tancades.

PSM

trenc

[tɾéŋk] subst. m. 1. Minva; aigua o calor residuals.
Ex: Aprofitava el trenc per acabar de regar.

cast. merma.
2. Ratlla ben planxada dels camals del pantaló.
Ex.: Fes-li una passadeta més; que t'isca bé el trenc.

ETIM.: derivat postverbal de trencar, d'origen preromà, d'una base *trenko, íd., potser indoeuropea i potser també cèltic.
diàleg de l'informant

Els sequiers, per a no desbalafiar aigua, deuen tindre en compte que, segons la distància del motor al tros, deuen parar el motor abans de que l'aigua haja arribat al cap del frau, per aprofitar el "trenc", o siga l'aigua que ja estava en la canal i va baixant en direcció al tros una vegada aparat el motor.

Un altre exemple d'aprofitar el "trenc" seria, en relació a les cuines de vitroceràmica, la quantitat de temps que el foguer permaneix calent inclús després d'haver-lo apagat. Així doncs, per estalviar llum, apaguem el foc un poc abans de que el menjar estiga cuit. L'olla seguirà bollint un ratet amb el "trenc" de calor que li quede al foguer.

ACP

*marimó

[maɾimó] subst. m. cristià Caragol de casta grossa, de tall blanc i boca negra (Otala punctata).

Ex:: Venia de fer caragols i duia una cistelleta plana de *marimons.

ETIM.: incerta, potser de l'accepció maimó, 'lent', de l'àr. maimûn 'feliç; provinent del Iemen o Aràbia Feliç'.

JC

dau

[dáw] subst. m Tros quadrat d'un camp, d'un edifici, d'un trast, etc. Espai de terra entre quatre tarongers.

Ex. : Plantarem un peu per cada dau.

ETIM.: del llatí datum, part. pass. de dare amb el significat de ‘llançar’; Wartburg FEW iii, 20, dóna com a dubtosa aquesta explicació, però admet la forma datum com a origen de dau i del cast. i it. dado, fr.dé, etc. L'etimologia datum no és clara: ni la forma italiana, que normalment seria dato, ni la catalana que seria dat, afavoreixen l'ètim indicat. (DCVB)

del ll. *dadu, íd., d'origen incert, si bé sembla de procedència oriental (àr. dad 'joc, dau' o persa dad(a), dadan 'joc, entreteniment'), portat a la Romània abans de la invasió àrab a la Península. (GDLC)
diàleg dels informants:
‎– "dau" trobe que també és alternant en dos files de tarongers, en la segona posar l'arbre just enmig de l'espai entre dos arbres de la primera...
– Plantar tarongers al cinc de oros. És una forma de plantar els tarongers per a aprofitar el màxim el terreny.
MCGM, VCP, CMN

xona

[ʃóna], [aʃóna], [ʧóna] subst. f. 1. aixona, xona o xoneta (Otala lactea, Iberus alonensis) Caragol de terra, relativament menut, de color blanc amb ratlles fosques. Hi ha qui pronuncia *aixona per confusió de separació de l'article la xona> l'aixona.

Ex.: La aixona és un caragol molt saborós per a la paella.

2. Vagina, vulva, òrgans sexuals femenins.

Ex.: Anava amb la xona a l'aire.

ETIM.: d'origen incert, potser der. de eixonar (del ll. exŭndare 'escampar', der. de ŭnda 'aigua, ona'), a causa del fluix que sol tenir l'òrgan sexual, o potser també de creació merament expressiva  (GDLC)
hipòtesi: potser que de l'àrab.

JC

aixona

Cavall Bernat

[kaváʎ beɾnát] adj. de conjunt m. Muntanya del terme d'Oliva. Penya.

ETIM.: cavall per carall del llat. vulg. *caraclu, 'penis' i Bernat és la pronunciació vulgaritzant de baranat del cèltic *varandā, ‘voreta’, ‘subdivisió’, derivat de randā,‘límit’, ‘divisió’ (segons Corominas DECast, iv, 934) > baranat 'voltant d'una rotllana de penya-segat, envoltat d'aigua o d'aire'. Sembla que cal buscar l´origen del nom en algun culte fàl·lic precristià.

Serra del Cavall Bernat a Alzira; el Cavall Bernat, monòlit septentrional del massís de Montserrat; serra del Cavall Bernal al terme de Pollença a Mallorca septentrional).

FMB

saorra

[saóra] subst. f. sorra Mescla d'àrids (arena gruixuda i graveta sense garbellar), totalment o parcialment matxucats.

cast. zahorra

ETIM.: del llatí saburra, ‘arena’.

En cast. zahorra.(Del lat. saburra). 1. f. Mar. Lastre de una embarcación. (DRAE)

diàleg dels informants

– "Sorra" no l'he oïda mai a Oliva per nomenar l'arena, en canvi en la construcció sempre he sentit "sahorra". Un camió de sahorra.

– Sahorra, em referència a la "grava" "pedra de cantera preparada" més grossa que posen per a drenar qualsevol clot que calga. Ara bé, sorra és una paraula molt bonica.

MCGM, VMV

*llamar

[ʎamáɾ] v. intr. atraure 1. atraure per magnetisme, produir l’efecte d’atracció que té l’imant sobre els metalls.

Ex.: L'imant *llama les agulles.

cast. atraer

2. Abellir.

Ex.: Em *llama menjar-me un pastisset.

cast. apetecer

3. Cridar l'atenció.

Ex.: Em va *llamar aquell titular.

cast. llamar la atención

ETIM.: del cast. llamar procedent del llat. clāmāre, inf. pres. actiu de clamō 'cridar'.

*xixquera

[ʃiʃkéɾa] adv. *sisquera Usat vulgarment amb els significats del cast. siquiera.

1. almenys, tan sols.

Ex.: *Xixquera hauria pogut cridar.

2. Ni tan sols.

Ex.: No la va mirar ni *xixquera una volta.

3. Tant de bo.

Ex. *Xixquera que demà no ploga i pugam anar a la platja.

cast. ojalá

ETIM. probablement del cast. siquiera.

hipòtesi: o de l'arag. si se quera.

Documentat a Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.

LLN

estufit

[astufít] subst m. 1. Acte d'estufir.

Ex.: De tant de riure amb la boca plena, li va eixir un estufit.

cast. rociada, espurriada.

2. Esternut.

Ex.: Estava tan constipat que des del carrer es sentien els estufits.

cast. estornudo.

3. Rebuf; expiració d'aire per la boca en senyal d'impaciència o d'enuig, en particular del gat.

Ex.: Va pegar un estufit i va tancar la porta.

cast. bufido.

4. Respost aspre i en to de renya.

Ex.: Quan li vaig preguntar per sa mare, em va pegar un estufit.

cast. tarascada, achuchón.

ETIM.: vegeu estufir i estufar

estufir

[astufíɾ] v. tr. 1. Llançar per la boca una glopada de líquid.
cast. rociar, espurriar.
2. Fer o reproduir el so de defensa del gat.
ETIM.: de estufar, amb canvi del tipus de conjugacíó.

albat

[alβát] subst. m Criatura morta abans de tindre ús de raó. Se'l sol anomenar en diminutiu com signe d'afecte i de compassió: *albaet.

Ex.: Als *albaets els dansaven la dansa del vetlatori.

ETIM.: del llatí albātus, ‘vestit de blanc’, perquè els infants morts són amortallats de blanc i posats dins d'un baül blanc, en significança de la innocència baptismal. En l'alta Edat Mitjana es deien albati els batejats de fresc, fins que se llevaven l'alba o vestit blanc que era l'emblema de la puresa.

*albarginera

[aɫβaɾʤinéɾa] subst. f. Planta herbàcia anual de la família de les solanàcies (Solanum melongena), de fulles grosses i de flors blanques o blaves, el fruit de la qual és l'albergínia.

cast berengena

ETIM. vegeu *albargina, més el subif femení –era que denota conjunt o lloc d'origen.

*albargina

[aɫβaɾġína] albergínia, albergina subst. f. Fruit de l'alberginiera, carnós, de formes i colors diversos segons les varietats (Solanum esculentum o Solanum melongena). És mengívola. Floreix a l'estiu, i és molt cultivada en els horts.

cast. berengena

ETIM.: de l'àr. vg. al-bedenǧéna o al-bādinjāna (cl. bādänǧāna), der. del persa bādingān íd., potser a través d'una forma morisca tardana *al-berǧina.
diàleg de l'informant

Atabollades amb pebreres roges fan l'*aspencat. Boníssim.

JC

albarginera i albargines (font: JC)

*ambellonat

[aɱβeʎonát] subst. m. albellonat, albellonatge, clavegueram. Conjunt dels albellons d'una població.

Ex.: Ja has pagat la contribució de l'*ambellonat?

cast. alcantarillado

ETIM.: vegeu *ambelló, més el sufix –at, que expressa 'conjunt de'.

*ambelló

[aɱβeʎó] subst, m.  albelló, claveguera Lloc per on se'n va l'aigua inútil;  Canal o conducte subterrani per on se'n van les aigües sobreres o per a donar eixida a les aigües brutes.

Ex.: Tira una *poalà d`*auia a l'ambelló, que fa pudor.

cast. albañal.

ETIM.:  de l'àr. al-bällúa, 'la claveguera', . o al-ballóʿa, ‘séquia subterrània’.

*guanla

‎[wánɫa] subst. f.  guatla o guatlla 1. Ocell gal·linaci migratori, de la família dels fasiànids (Coturnix coturnix), d’uns 20 centímetres de llargada, el cap i les parts superiors d’un bru negrós amb ratlles més clares, i les inferiors d’un cendra clar, molt apreciat pels caçadors.

cast. codorniz

2. vulg. Ventositat pudenta.

Ex.: Quina *guanla! *Mos va *entoldar a tots.

ETIM.: del llatí coacŭla, 1. mat. sign.

JC

guanla coturnix coturnix

carabassí

[kaɾaβasí] subst. m. 1. Fruit de les plantes brioniàcies Cucurbita pepo i Cucurbita maxima oblonga, que són una espècie de carabassa de forma llargaruda.

cast. calabacín.

2. Carabassa buida i seca que serveix per treure aigua, per a regar – regar a carabassí–, etc.

variants: carabassó, carabasseta, carabassa de fregir...

ETIM.: de carabassa (més sufix diminutiu -í) d'un preromà no indoeuropeu *carapaccia (o *calapaccia, d'on el cast. calabaza i el port. cabaça), que designava cobertes o closques vegetals o animals.

JC, RM, JRC

carabassí cucurbita pepo

farcit

[fasít] farcida (f.) [fasíða] adj. 1. Omplit d'ingredients o amb ingredients comestibles.

Ex.: No hi a res com un bon plat de pebreres farcides.

cast. relleno, repleto.

2. Ple, assaciat.

Ex.: Ja no em cap res més. Estic farcit.

ETIM.: del part. pass de farcir, del llatí farcīre, mat. sign.

A Oliva, com a molts pobles, l'adjectiu està fixat a locucions molt concretes. En la resta d'usos es fa servir el castellà. Per exemple: pebreres farcides, però ensaïmada *rellena, olives *rellenes.

estufar

[astufáɾ] v. tr. 1. Esguitar, llançar un líquid a gotes amb força.

Ex.: Va tancar la boca, va bufar i em va estufar en tota la cara.

cast. rociar, salpicar.

2. Rebre o tractar malament; respondre de forma aspra.

Ex.: Qui la vol? Si no para d'estufar a qui li pregunte.

cast. aventar.

3. Soroll i actitud de defensa dels gats.

Ex.: Quan va vore el gos, el gat va estufar.

ETIM.: del llatí *extufare, ‘donar fum’, del ll. vg. *tūfus, ll. cl. typhus, i aquest, del gr. τῦφος) ‘fum vapor; supèrbia'.

Quin mal geni, estufa (contesta malament) a tot el món.

PSM

estovar

[astováɾ] v. tr. 1. Fer tornar tou, blan, reblanir; amollir, fer menys compacte, més esponjós.

Ex.: Estovaven els matalafs de llana.

cast. ablandar, mullir.

2. fig. Inflar de vanitat.

Ex.: Li parles de la filla i voràs com s'estova.

cast. engreir, hinchar.

Etim.: derivat de tou.

Estovat es quan algo agarra cos, exemple: el cancan d´un traje de fallera, fa que el faldar estiga estovat, el plomatge d´un pardal quan s´estova.

SJ

astorat

[astoɾát] astorada (f.) [astoɾá] estorat adj. Alterat; esglaiat, commogut intensament de por o d'admiració.

Ex.: Quan li ho varen contar es va quedar astorat.

cast. azorado, espantado, aturdido.

ETIM.: part. pass. de astorar, derivat de astor (com esparverar derivat de esparver).

Està molt astorat (alterat, acalorat).

PSM

enfigat

[aɱfiɣát] adj. 1. Que sent una forta atracció carnal per una dona.

Ex.: No traurem res d'ell mentres estiga tan enfigat.

cast. encoñado

2. subst. i adj. Que està dominat per una dona.

Ex.: No va mai al bar perquè és un enfigat.

cast.: calzonazos

3. subst. i adj. Efeminat, fluix.

Ex.: L'enfigat va de rosa.

ETIM.: 1. i 2. participi passat del v. enfigar-se; 3. de figa amb en prefix en- que significa incorporació o semblança.

diàleg dels informants:

– "estar enfigat""fer lo que la dona vol.

– Té "parar" d´"anfigat".

VCP, LLN

figatell

[fiɣatéʎ] subst. m. Embotit fresc de fetge de porc i cansalada magrosa amb espècies, envoltat de tel de budell,  de les comarques de la Safor i de la Marina Alta, de Beneixama  (Alt Vinalopó) i de Mallorca. Es relaciona amb la shiftalia xipriota i té una relació nominal amb el figatellu cors (un embotit sec). És una versió del "fardel" aragonés.

Cast. higadillo (literal.)

var. frigatell

Etim.: del llatí vulgar *ficătum (cast. hígado, port. fígado) més el diminutiu -illu o -ellu. La variant fecătum, per metàtesi, és l'origen de fetge (it. fégato, fr. foie). fícatum, del ll. jecur fīcātum 'fetge alimentat amb figues'.

Hipòtesi: 

1. calc del cors adaptat.

2. del mossàrab *figatello (?).

PSM

figatell