rompre

[rómpɾe] o [rɔ́mpɾe] v. tr. 1. Trencar, fer trossos o fragments una cosa dura, destruir en un punt o més la continuïtat d'una cosa per l'acció d'una força l'efecte de la qual es distribueix en una àrea relativament ampla (distint, així, de tallar).

cast. romper

2. Llaurar per primera vegada una terra per posar-la en conreu.

cast. romper, roturar. 

ex. A la primera llaurada de la temporada rompien la terra amb una aixada o amb un forcat. 

3. Iniciar-se, començar a manifestar-se, un fenomen natural, una acció física, un conjunt de sons. 

ex. Al rompre el dia pujàvem al castell per a vore les muntanyes *d'Ivissa. 

ETIM.: del llatí rŭmpĕre, mat. sign. 
En desús i fossilitzat en el sentits 2. i 3. per ser considerat popularment com un castellanisme. Per a la resta d'usos: trencar.

diàleg dels informants 

–De fet, algunes de les partides llaurades per primera vegada pels repobladors rebien el nom de "Rotes".

–Rompre el dia, a la eixida del sol.

PSM, FXLI, FP

dul

[dúl] subst. m. Colp que es fa subjectant i fent pressió al dit polze amb l'índex o al dit índex amb el polze i soltant-lo per tal d'aprofitar-ne l'impuls. Se sol fer per tal d'agredir algú al cap o per a jugar a les boles.
ex. El mestre li va pegar un bon dul perquè no l'atenia.
ETIM.: desconeguda.

dul al joc de boles

cota

[kɔ́ta] subst. m. 1. Vestit que portaven els hòmens i les dones i que arribava des del coll fins a prop dels peus. 

cast. cota, túnica. 

2. Vestidura que s’usava antigament, feta de materials resistents, utilitzada com arma defensiva del cos. Cota d’armes. Cota de malles. 

3. Bata, especialment la que usen els escolans. 

4. Pell de la fava; tavella de les faves tendres.

ex. Patia tanta fam que les faves se les menjava *en cota i tot.

cast. vaina

ETIM.: del germànic fràncic *kotta, 'tela gruixuda de llana' 

Malnom d'Oliva 

diàleg de l'informant 

Malnom de Salvador Llopis Soler, porter del València C.F. campió de Lliga, la temporada 70-71. 

Nascut a Oliva.

PSM

cota (de les faves)

sandenc

[sandέ̞ŋk] saltar i parar, saltar vinyes subst. m. Joc infantil que consistix a saltar els uns per damunt dels altres. El que para està encorbat amb la cintura doblegada i l'altre li salta per damunt tot posant-li les mans sobre l'esquena i obrint les cames sense poder tocar-lo amb elles. Es pot jugar de dos en dos o en equip. En aquest cas el que acaba de saltar es posa a parar fins que li passen per damunt la resta dels companys. 

cast. pídola, potro, burro 

ETIM.: desconeguda.

PSM

sandenc (Jan Brueghel el Vell. 1560)

borroner

[boronéɾ] borronera (f.) [boronéɾa] subst. Persona que tracta i que ven borra destinada a fer o a reomplir matalafs.

Etim.: derivat de borra.

Antic malnom d'Oliva: Borronera

vegeu matalaf, borra

matalaf

matalaf

[mataláf] matalàs, matalap subst. m. Sac rectangular de tela cosit de tots costats, farcit i ple de borra, llana, crin, ploma, escuma de niló d'altra cosa blana, que serveix ordinàriament, estés sobre un llit, damunt del somier, per a jaure-hi. 

ex. Els pobrets dormíem en màrfegues o en matalafs de borra plens de bonys.

cast. colchón. 

ETIM.: de l'àr. maṭraḥ 'coixí gran, sobretot per a asseure's a terra', der. de ṭáraḥ 'va gitar'. El fonema [-f] sembla ser la interpretació romànica de l'aspiració -ḥ.
vegeu borra

Xiquetes, xiquetes…

Xiquetes, xiquetes
veniu a sopar.
Deixeu de ju(g)ar.
Demà ju(g)areu.
La Lluna i el Sol
no els acabareu.
Cançó infantil femenina.
TRI

fora

[fɔ̞́ɾa] adv. 1. A la part exterior. 

ex. Quan fa calor, dormim fora. 

cast. fuera. 

2.  amb la prep de 

a. En sentit immaterial, lliure, deslliurat, exempt. 

ex. Jo faig prompte el dinar i *aixína ja estic fora d'anar amb presses. 

b. Equivalent a no caldre, no haver de.

ex. Ves amb el teu cotxe i fora d´esperar a uns i a altres. 

ETIM.: del llatí fŏras, mat. sign.

LLN

Trencar mà

loc. verbal. Practicar, assajar, iniciar-se.

ex. Açò encara no va de bo. Només està trencant mà.

Expressa l'adquisició d'habilitat com una modulació de la mà, concebuda com una part innerte i d'una peça que pren mobilitat articulació per articulació, amb un cert dolor expressat pel tret semàntic que hi ha implícit a l'accepció de 'trencar'.

De Sant Joan a Sant Esteve

loc. adv. temporal  A llarg termini, de tard en tard; molt poc.

Ex: Els veig de Sant Joan a Sant Esteve.
Modifica verbs com ara anar, veure, fer…

Literalment "d'any en any". Del 27 de desembre (Festa de sant Joan Evangelista) fins el 24 de desembre (Festa de sant Esteve) de l'any següent.

XL

curri

[kúri] subst. m. Estil de pesca, que consistix a lligar hamets parats al llarg d'un fil i deixar-los arrastrant al ritme de la barca. 

ex. A l'estiu li agradava anar a pescar al curri.

ETIM.: del llatí cŭrrĕre 'córrer' o en aquest cas 'deixar córrer'.

VLO

Casa, la que càpies…

Casa la que càpies, 

terra la que pugues.

Expressió de la valoració de la terra per damunt de l'habitatge segons la mentalitat camperola.

PSM

garrofí

garrofins 1

[garofí] subst. m. 1. Pinyol o llavor de garrofa
2. Garrofa menuda, encara no desenrotllada. 
3. Llegum de la planta Vicia sativa si és de color blanquinosa, en oposició a la veça, que és negrosa 
cast. arvejón, garrubia.
4. fig. Persona molt baixeta, menuda
ETIM.: de l'àrab الخروب (al) kẖarruba, amb el sufix diminutiu -i.
Malnom d'Oliva

garrofins 2

garrofí 3 (vicia sativa)

eriçó

[aɾisó] subst. m. 1. Eriçament. 
ex. La calentura li *fea sentir eriçons.
calfred, esgarrifança 2. Sensació física de la por, de la febre… 
ex. Només de vore-la, m'ha entrat un eriçó!
cast. erizamiento; escalofrío.
ETIM.: derivat de eriçar.
vegeu borró

eriçonar

[aɾisonáɾ] eriçar 1. v. tr. Alçar i posar drets (el pèls, els cabells) com les pues d'un eriçó.

ex. Sempre porta el *monyo tot eriçonat.

v. pron. Sentir por, esglai.

ex. Només de sentir-ho, m'ariçone.

cast. erizar. 

ETIM.: derivat de eriçar, del llatí erīcĕare, mat. sign. amb -on- epetètic per analogia amb una forma femenina d'eriçó > eriçona.

vegeu aborronar-se

*cutxillador

cutxillador (font: Barullo)

[kuʧiʎaóɾ] espadatxí subst. m. Persona hàbil a manejar l'espasa i amiga de desafiaments. 

ex. Anàvem al cine Gran via a vore pel·lícules de *cutxilladors.

cast. espadachín 

ETIM.: del cast. acuchillador, pot ser per influència d'una forma antiga més genuïna acoltellador 'que acoltella', és a dir que fa colps de coltell 'daga'; o colteller 'daguer'.
diàleg de l'informant. 
També he oït cutxillador per nomenar els calçotets de camal llarg, felpats i molt calents.
MCGM

claümada

[klaumà] Colp d'ullal, ullalada, clavada subst. f. Mossegada amb els ullals, amb els claus; acte i efecte de mossegar amb els claus; senyal, ferida o lesió produïda amb les dents incisives sobretot les dels carnívors.

ex. La pobra criatura tenia un bona claümada a la mà!

cast. colmillazo, colmillada.

vegeu claümar

claümar

[klaumáɾ] v. Mossegar amb els ullals, amb els claus; deixar senyal, ferida o lesió produïda amb les dents incisives. Referit sobretot al mos dels carnívors.

ex. No et fies d'eixe gos que adés m'ha claümat el braç! 

cast. dentellear

ETIM.: v. de la 2a conj. construït sobre el subst. clau, 'ullal –dent incisiva', amb un trencament del diftong i una -m- epentètica no explicable per ara.

Al bè

loc. adv. de mode i de lloc Portar algú –un infant normalment– a cavall amb les cames passades per la part de davant del pit tot agafant-li el portador les mans amb les pròpies mans; a l'esquena, en llenguatge infantil.

Modifica verbs com ara: dur, portar, anar, pujar, estar…
ex: Vine i el pare et durà al bé!
L'origen de l'expressió va lligada a la forma de portar els anyells al coll tot subjectant-los les potes amb les mans.

vegeu cametes al coll, bè
PFS

Bè, borreguet…

Bè, borreguet,

que la mare no té llet.

La poqueta que tenia

l'ha beguda este xiquet!

Cançó destinada a infants molt menuts. Se sol cantar tot fent saltar de manera suau el xiquet assegut sobre una cama de l'adult.
RMM, PSM

Cametes al coll

loc. adv. de mode Portar un infant (normalment) a cavall amb les cames passades per la part de davant del pit tot agafant-li el portador les manetes amb les pròpies mans.

Modifica verbs com ara: dur, portar, anar, pujar, estar…
cast. A horcajadas

vegeu Al bè

JB, RMM

Cametes al coll (font: http://rubenlapuente.blogia.com)

cacauer

[kakáwéɾ]  cacauera (f.) [kakáwéɾa]  subs. 1. Venedor de cacaues. Vulgarment: *cacauero.

ex. Ja no passa el *cacauero pels carrers.

cast. cacahuetero.

2. Persona que canta de nas o malament, en referència a la veu de reclam del venedor de cacaues.

ex. Què canta bé? però si és un *cacauero!

Malnom d'Oliva.

vegeu cacaua, cacauera

cacauera

[kakáwéɾa] subst. f. Planta herbàcia lleguminosa anual procedent d'Amèrica, de la família de les papilionàcies (Arachis hypogea), de fulles pinnades, piloses, de flors grogues i de fruit que madura sota terra en forma de beines amb diversos grans.

cast. cacauete, maní

cacauera (font: Infojardín)

vegeu cacaua, cacauer

cacaua

[kakáwa] cacau, cacauet  subst. f. 1. Fruit i llavor de la cacauera consistent en un llegum de clovella forta i gratellosa i de bessons blancs, arredonits, oliosos i amb un punt de dolçor; la solen menjar torrada o fregida amb sal.

ex. Va! Posa'm una cervesa i un platet de cacaues.

cast. cacahuete, maní.

2. vulgarisme Penis, sobretot en llenguatge infantil.

ex. Ai, el meu xic, que va *en la cacaueta a l'aire!
3. Expressió de sorpresa o d'aquiescència, amb ironia.
ex. Ah, cacaua! Ara sí que l'hem feta bona!

ETIM.: des del cast. cacahuete, d'origen americà, del nàhuatl tlalkakáwatl 'cacau de terra', comp. de tlal·li 'terra' i kakáwatl 'cacau', en femení.
VCP, LLN

cacaues

vegeu cacauera, cacauer

cagarritó

[kaɣaritó] cagarrita subst. m. 1. Excrement o trosset d'excrement, especialment el de forma arredonida o cilíndrica produït per animals menuts. 

ex. Quin desastre! El rebost, ple de cagarritons de ratolí! 

2. Qualsevol matèria que s'hi assemble en la forma o en la textura. 

ex. Prenia una medicina que era com cagarritons. 

cast. cagarruta. 

ETIM.: del llatí cacāre 'avacuar el cos', en rel. amb l'adj. grec κακός, -ή, -όν 'roïn, dolent, horrend, desagradable', en neutre plural κακά. la forma infixada expressiva despectiva -rrit- i el sufix diminutiu -ó.

vinçós

[vinsós] vinçosa (f.) [vinsóza] adj. Que té vinces.

ex: Aquella carn era tan vinçosa que no hi havia qui la rosegara. 

ETIM.: de vinça amb el sufix -ós /-osa que expressa 'tindre la propietat de ser'. 

vegeu vinça

vinça

[vínsa] subst. f. 1.Veta o aigua; porció d'una cosa de color, forma o consistència diferent de la resta, com ara vinça de sang, de cansalada, de fusta, de terreny, etc. 

ex. Has vist *en eixe tallat? *N'hi ha una vinça de terra més fosca.

cast. veta.

2. Tendó; tel de la carn.

ex. No *vullc que me'n talles d'eixa [carn], que té massa vinces. 

3. Estella fina de la fusta.

ex. Quin dolor! S'havia clavat una vinça.

ETIM.: der. d'un verb ll. vg. *vĭnctiare (*vinçar) 'lligar', i aquest, del ll. vĭncīre, íd.; el sentit inicial degué ser 'lligam', després 'fibra, veta'.

Baix postetes

loc. adv. de lloc En un lloc que no es vol revelar, com un lloc amagat sota unes posts. Activa la ironia per tal de manifestar: No res t'importa!

diàleg dels informants:

–A ma casa sempre s'ha dit responent a On estàs?? i no tenies ganes de donar explicacions.

–He preguntat a mon pare sobre el significat de "baix postetes" i m'ha recitat esta cançoneta. Es col.locaven dos xiquets, d'esquena a esquena, amb els braços entrellaçats; l'un doblegava el cos, quedant l'altre enlaire, i li deia el primer: 

 –A on estàs? 

–Baix postetes. 

–Què menges? 

–Farinetes. 

–Què beus? 

–*Auia de la mar. 

–Que es torne a voltejar. 

Després es canviava el torn, el de dalt passava baix, i seguien el joc.

XL, PFS, MCGM

La setmana dels quatre dijous

loc. adv. temporal En un temps indeterminat o incert; no mai.
ex. Ens veurem en la setmana dels quatre dijous! 
informació de l'informant:
S'utilitza per referir-se a una cita complicada amb algú, mai es troba el moment idoni per a quedar...
JUV

podrimer

[poðɾiméɾ] podrimener subst. m. 1. Conjunt de coses podrides, corrompudes, brutes (en sentit material i moral). 

ex. El món de la política és un podrimer! 

2. Lloc on es troben o on estan dipositades aquestes coses. 

ex. La pallissa estava feta un podrimer. 

cast. pudridero, cochambrería, sentina, estercolero. 

ETIM.: der. d'un ll. vg. *putrīmen, -īnis, alteració del ll. putrēdo, -ĭnis 'putrefacció, corrupció', der. de putrēre 'podrir'.

calitja

[kalíʤa] xafogor subst. f. Ardor de l'ambient; aire ambient carregat de calor humida. 
ex: Fa una calitja que no que no hi ha qui *ixca al carrer! 
ETIM.: del ll. calīgĭne 'tenebres; boira'.
vegeu fosquissa

ventolera

[ventoɫéɾa] ventada subst. f. 1. Colp de vent fort i sobtat; període breu de colps de vent forts i irregulsrs. 
ex: Veges tu! Quina ventolera s'ha girat! 
2. Acte o actitud irreflexiva. 
ex. Li va entrar la ventolera i ho va comprar. 
cast.: ventola, ventolera. 
ETIM.: Del llat. vulg. *ventularia (de *eventulāre, per eventilāre, per infl. de ventŭlus).

puderna

[puðέ̞ɾna] pudentor subst. f. Mala olor intensa, olor que fa fàstic. 

ex. I allí hi havia un gat mort. Quina puderna!

cast. hedor 

ETIM.: intenssiu de pudor (del llatí putōre) amb un sufix intenssiu llati -erna.

MCGM

Xiricull

[ʧiɾikúʎ] topònim. subst. m. Barranc, que dóna nom a una partida i a un camí del terme d'Oliva. 

ETIM.: incerta (no estudiada). 

El barranc naix en la solana de la muntanya de la Font de l’Om, en el lloc conegut com a Pla del Morter. El barranc comença arreplegant les aigües d’aquesta vessant i, poc a poc, va incorporant les dels barrancs de l’Infern, dels Escudellers i del Petxinet, que li aporten les respectives ondulacions de la muntanya de la Font de l’Om. Rep la confluència del barranc de l’Elca, també procedent de la mateixa muntanya de la Font de l’Om, pel costat nord-est. Finalment, vorejant la cara sud-oest del promontori del Pujalet, s’uneix al riu de Gallinera. 

De la revista Cabdells VII (2009), pàgs. 9-68 

S'hi troba un edifici, característic pel rellotge de sol, ara desafectat i en mal estat: La casa del Rellotge, un antic corral d'albergar el bestiar.

Xiricull (Casa del Rellotge)

Diners…?

tornaveus

– Diners…? El burro en té tres!

ex.

– Pare, done'm diners [dinés]!

– Diners [dinés]? El burro en té tres!

Expressa la negativa.

quinquiller

[kiŋkiʎéɾ] quincallaire, quincaller subst. m. Fabricant o comerciant de quincalla.

cast. quincallero. 

ETIM.: pres del fr. quincaille, variant de clincaille  'objectes metàl·lics de poc valor' (d'un radical onomatopeic klink-, pel soroll metàl·lic dels objectes).

Antic malnom d'Oliva.

pixapolit

[piʃapolít] subst. m. Home molt tocat i posat, d'aparença efeminada.

cast. barbilindo, pisaverde.

ETIM.: de la 3a pers. sing. pres. ind. del verb pixar i de polit 'depurat, pulcre, refinat'

Antic malnom d'Oliva

entrar

[entɾáɾ] v. intr. 1 Anar, passar, de fora a dins d'un lloc. 

2. En costura i sastreria, pel que fa a la roba, fer més curt per introducció del sobrant de tela a la part no visible del vestit.

ex. He de dur la falda a que me *la entren, que em ve massa llarga. 

ETIM.: del llatí ĭntrare.

Nota: Remetem als diccionaris per tal de saber-ne altres significats. entrar és un verb amb una polisèmia molt rica.

LLN

De repica'm el colze

loc adj. de qualitat. Excel·lent, en grau màxim; que supera tot l'imaginable; de categoria superior.

ex. S´ha fet una casa de repica'm el colze.

informe de l'informant

Aquesta expresió tan delirant sempre m´ha fet molta gràcia.

VRR

Papa, nona…

Papa, nona i gos fartó.

ex. Eixe? Què pots esperar d'eixe? Ell… Papa, nona i gos fartó.

Frase feta per qualificar algú com no gens actiu, pereós, amb no gens d'iniciativa, amb una actitut burgesa a l'estil de la dita És l'ofici del burgés menjar, jaure i no fer res.

CMN

Ser més gos que…

Ser més gos que el llençol de baix.
Expr. comparativa per denotar la peresa extrema d'algú.
RMM

*consumanera

[konsumanéɾa] o [konsomanéɾa] tanmateix, tot i això, no obstant això, de tota manera, malgrat això adv. De totes maneres. 

ex: Mira que la fa patir! I *consumanera ella el vol i no se'l deixarà. 

cast. de todos modos, aun así, a pesar. 

ETIM.: incerta. Presenta una estructura aglutinada. S'hi reconeix el substantiu manera (del llatí manuaria, ‘cosa pròpia de la mà'), precedit de con- (possible adv. modal com: del llatí quōmŏdo) i de -su- (prep. ant. sus 'amunt, dalt, sobre'). Vindria a expressar 'com per damunt de tot'. 

LLN

*desmarrar-se

[desmaráɾse] o [asmaráɾse] v. pron. Fer marrades, desviar-se del bon camí; excedir-se en actes o en paraules; anar-se'n de la llengua. 

ex: Sempre que s'esmarra li arrea. 

cast. descarriarse; desatarse, estar desatado; pasarse.

ETIM.: és probablement una forma alterativa de desmarrar-se (desamarrar-se): es- des de des- i marrar des de amarrar. La forma pronominal desamarrar-se 'trencar les amarres d'una nau' s'empra per analogia per indicar una pèrdua de control dels fets o de la paraula. anar-se'n de la llengua? però també ens podem esmarrar en accions. 

El DCVB i el GDLC recullen un verb esmarrar-se definit com 'fer torteres o marrades; desviar-se del camí. (cast. descarriarse'). i com 'fallar, errar, especialment un camí'. 

diàleg dels informants;

–"Asmarrar-se", passar de la ratlla, ultrapassar els límits de la tolerància i de la paciència. 

–Jo he escoltat més esmarrar-se; el que passa és que de "no t'esmarres" la gent pot deformar a "no desmarres"; però en realitat jo ho he escoltat en la forma "correcta". I en el sentit que diu el diccionari.

JC, MCGM, MLC

*trisnar

[tɾiznáɾ] trinar, estar irat, impacientar-se v. intr. Estar algú molt enfadat fent mostres exteriors d'enuig o d'impaciència. 

ex: M'acaben de d'estafar i estic que *trisne.

cast: trinar, rabiar, impacientarse, enojarse 

ETIM.: del llati trisso (des del grec τρίζω) fer un crit inarticulat, grinyolar (segurament d'origen onomatopeic, al·lusiu als refilets dels ocells).

diàleg dels informants:

–Fer trisnar: Quan fas anar al trot a alguna persona donant-li pressa, marejant-la i agobiant-la, pots acabar fent-la trisnar.

–Jo la conec en el sentit de fer cabrejar, de molestar de forma considerable alguna persona...també conec el mot EMBETAR, en el mateix sentit. O siga, el sentit del que parle, és com el de desbatejar, fer encendre algú amb comentaris o fets.

–Ho diuen molt les mares... Em faràs trisnar!

XL, SA, JUV

*escollar

[askoʎáɾ] esquallar, desquallar v. tr. 1. Postrar, fer perdre o llevar el coratge o el vigor; espantar.

ex: Estic *ascollat de tanta corrupció.

cast. postrar, acobardar, desmayar.

2. pron. Desmaiar-se 

ex: Es va *ascollar quan va vore tanta sang.

cast. desmayarse, perder el sentido. 

ETIM.: del llatí coagŭlare, 'quallar', amb el prefix des > es de negació. Amb la simplificació [kwa] a [ko] d'alguns dialectes. No confondre amb escollar (derivat de coll) 'Llevar el coll, especialment a una peça de roba' en cast. escotar.

diàleg dels informants: 

–Per això diuen: ha anat al metge i està "ascollat" (espantat). O "no t'ascolles ara.. 

–Estar o anar "escollat", ofegat per la feina o les preocupacions i no saber com resoldre-ho". 

MCGM, MLC

entumir

[antumíɾ] v. tr. i pron. Inflar i dificultar de moure's, per defecte de circulació. 

ex: Xica, des del bac estic tota entumida. 

cast. entumecer. 

ETIM.: del llatí intumescĕre, mat. sign. 

diàleg de l'informant: 

Tenir algun membre del cos "entumit", ha perdut mobilitat i està inflat. 

MCGM

Bup, rates!

loc. exclamativa irònica Expressa incredulitat davat d'allò dit per un interlocutor.

diàleg dels informants:

Mon pare l'utilitza molt... en un to de burla, com si afegira, "això és el que tu t'has cregut". 

NMT, MLC

Estar per establir

loc. verbal Ser immadur, no tindre bona educació, actuar per impulsos irracionals; actuar amb violència. 

ex: No li ho tingues en compte: està per establir.

dialeg dels informants: 

–Estás per a establir! (quan algú diu moltes bovades o fa animalades i posa nerviosa a l'altra persona) 

–Estar "pa establir", no estar "ben afinat" 

–Això ho senties sobre tot als majors referint-se a la jovenalla irrespectuosa i maleducada: "El teu fill està *pa establir! No fa cas i va a la seua, i algun dia ja voràs com tindrem un disgust!"
vegeu establir

RMM, SA, MCGM, JM

establir

[astaβlíɾ] v. tr. 1. Posar d'una manera estable, ferma, permanent. 

2. Col·locar en una manera estable de vida, siga en matrimoni, siga en un negoci o professió independent. 

3. Assolir maduresa psicològica, madurar.

cast. establecer

ETIM.: del llatí stabĭlīre, ‘posar ferm i estable’.
vegeu Estar per establir

conill

conill (2)

[koníʎ]  subst. m. 1. Mamífer rosegador de la família dels lepòrids, espècie Lepus cuniculus L.

cast. conejo.

2. peix ballesta, surer, porcell Peix de la família dels esclerodèrmids: Balistes carolinensis i Balistes capriscus.  És ample, planer, de 20 a 30 cm. de llarg, de color cendrós amb taques fosques.

cast. pez ballesta, pejepuerco blanco, pampo, escopeta

ETIM.: del llatí cunīcŭlu, conill.

diàleg dels informants:

Sí que l'he sentit anomenar i, és més, em van explicar que el nom li'l donen les dentetes sobreeixides que té com el conill.

FXLI, APM

conill (1)

Fer la caradeta

[féɾ la kaɾaéta] loc. verbal Durant la collita, completar un cabàs o un caixó amb taronges amb bona presència.

diàleg de l'informant: 

Encara que les que queden baix han estat mal recoltes (sense peçó, per exemple). 

JM

sangolejar

[saŋgoleʤáɾ] v. intr. 1. Balancejar

2. pron. Moure's repetidament d'un costat a l'altre.

cast. bambolearse.

ETIM: incerta

diàleg de l'informant:

Jo he oït sangolejar com menejar-se en excés. 

Un líquid si es sangoleja pot escampar-se; una persona que es sangoleja pot tenir agonia... 

APM, MCGM

tellós

[teʎós] tellosa (f.) [teʎóza] adj. Dur, mancat de blanor, de suavitat. 

cast. duro.

ex.: Els cigrons no estan ben fets,han quedat tellosos. 

ETIM: derivat de tella, del llatí tēgŭla, ‘teula’. 

vegeu tello

APM

*asguirlando

[azgiɾlándo] *arguinaldo, *asguinaldo subst. m. 1. Estrenes o present de Nadal.

cast. aguinaldo 

2. Nadala; cançó popular amb un tema normalment profà i divertit, acompanyada pel so de la simbomba (*sambomba), destinada a sol·licitar presents (pastissets, torró, fruits secs, begudes alcohòliques…) durant la nit de la vespra de Nadal tot anant casa per casa pels carrers del poble. 

ex: Això de cantar *asgirlandos ja no s’estila. 

3. Xiquet o home jove que actua amb picardia i que és poc de fiar. 

ex: Bon *asguirlando està fet! Fia’t d’ell, que diu que sí a tot, i mira…

A l'altra, torna!

[a látɾa | tóɾna] loc. exclamativa irònica. Afirmació de l'emissor envers el receptor, víctima d'una sensació desagradable o dolorosa que ha resultat d'una acció o d'una actitud indeguda o perillosa.

diàleg de l'informant:

Ho sent el xiquet, per exemple, quan encén un misto sense permís, i es crema. Abans també, ho sentíen els xiquets quan rebíen una "xufa" de la mare per qualsevol motiu paregut. (quan encara no ho consideravem maltractament).

NLL

empilotar

[ampilotáɾ] amuntonar, amuntegar, enforfoguir v. 1. Fer pilots, muntons desordenats; acumular.

ex: Han empilotat totes les carpetes velles en un racó. 

2. pron. Acumular-se; ajuntar sense ordre, sobretot si hi ha poc espai.

ex: Allí s'empilotaven vora tres mil persones.

ETIM: construït sobre pilot amb el priefix en- 'reunir en un lloc o d'una forma'.

vegeu pilot, empilotat, a pilots, enforfoguir

MCGM

A pilots

loc. adverbial modal  1. En quantitat i sense ordre. 

ex: Obris el seu armari i tot ho té a pilots.
2. a grapats Molt, massa, de sobra.
ex: Tenia diners a pilots.

vegeu pilot, empilotar, empilotat

MCGM

empilotat

[ampilotát] empilotada (f.) [ampilotá] amuntonat, amuntegat adj. En prou quantitat no ordenada. 

ex: Hi havia molta gent tot empilotada dins d'aquella discoteca. 

ETIM: del participi de passat del verb empilotar. 

vegeu pilot, empilotar, a pilots

MCGM

parpalla

parpalla (1)

[paɾpáʎa] parpella, palpebra 1. Cadascun dels dos vels musculomembranosos movibles amb què podem cobrir o descobrir a voluntat el globus de l'ull.

ex: Au! A tancar les parpalles i a dormir!

2. Pestanya; sèrie de pèls rígids i sedosos que naixen a la vora de cada palpebra; cadascun dels pèls.

ex: Tenia uns ulls molt bonicos i unes parpalles molt llargues.

cast. párpado.

ETIM: del llatí palpĕtra, variant del llatí clàssic palpĕbra, amb canvi [l] > [ɾ] i alternància vocàlica [e] > [a].

parpalla (2)

pixorro

[piʃóro] penis subst. m. Membre viril, en llenguatge grosser.

ex: Tenia un bon pixorro.

ETIM: d'un radical onomatopeic piʃ- que remet al soroll que fa l'orina en brollar, amb el sufix despectiu -rro.

Tindre mala folla

loc. verbal Tindre poca gràcia i alhora un punt gran de malícia.

ex: Mira que té mala folla! Ho ha dit per a fer mal.
vegeu Mala folla

VCP

Mala folla

loc. subst. Mala fe, malícia; forma basta i poc adient.
ex: Sempre diu les coses *en molt mala folla.
vegeu Tindre mala folla
VCP

perpetual

[peɾpetuál] adj. En referència a persones romanceres i comboiants.

ETIM: pres del llatí perpetuāle, perpetu. 

JM

Als jóvens…

Als jóvens,
pa blanet.
Expressa la falta d'experiència i de consistència de la joventut.
APM

terme

[téɾme] subst. m. 1. Totalitat del territori que forma la jurisdicció d'un municipi, castell, etc.

ex: El terme d'Oliva és gran.

2. hort, defora Zona rural (en contraposició a poble); terreny agrícola on es treballa.

ex: Ecara que té més de huitanta anys, va al terme tots els dies.

cast. término.

ETIM: del llatí tĕrmĭnus, 'fita'.

El terme municipal d'Oliva té una extensió de 59,61 Km2 i limita amb les localitats següents: L´Alquería de la Condessa, La Font d´En Carròs, Piles i Vilallonga (de la Safor) i L'Atzúvia, Dénia i Pego (de la Marina Alta).

Localització del terme d'Oliva (font: Wikipèdia)

Vista parcial del terme d'Oliva

mixorreria

[miʃoreɾía] subst. f. Qualitat de mixorrer; acció pròpia de mixorrers.

cast. mojigatería, santurronería.

ex: No sé com pots aguantar tantes mixorreries.

vegeu mixorrer

RMM

mixorrer

[miʃoréɾ] mixorrera (f.) [miʃoréɾa] adj. i subst. 1. Dit de la persona molt beata que fa escrúpol de tot. 

cast. mojigato, santurrón.

ex: Què mixorrera! Té por de la vida!

2. Persona molt cerimoniosa i barroca, en certa manera un poc coenta.

ex: És una mixorrera! Parla com si fóra la reina.

ETIM: de mix 'gat domèstic', d'origen expressiu.

JB

mardà

[maɾðá] mardana (f.) [maɾðána] 1. m. Ovella mascle destinat a la procreació, marrà; Mascle de llavor de la cabra.

cast. morueco; chivo

2. m. Xiquet que ha crescut, que ha passat físicament a l'adolescència.

3. m. i f. Persona o animal de gran corpulència (en to despectiu).

4. m. Home gran, gros; home poc actiu o sense reflexos.

5. f. Dona grandota i sense gràcia física.

6. m. i f. Persona gandula.

ETIM: variant de marrà, d'una arrel marr- preromana, potser ibèrica o d'alguna llengua preindoeuropea.

diàleg dels informants:

–Jo l'he sentida a Oliva sempre en el sentit de que el xiquet s'ha fet xicon (de corderet a borrego vaja).

–Mardà': home gran, voluminós, no necessàriament obés. No arriba a ser una expressió ofensiva, però reforça la idea d'algú més voluminós del habitual o del que fins aleshores havia estat: "Ei redéu, el teu veí, com a crescut! Quin mardà s'ha fet!' També al.ludeix a persona gran i més bé aparada, amb poca espenta. 

–Quan treballava a Xàbia, mardà solia emprar-se com a sinònim de gandul, de poc trellat.... No l'havia escoltada a Oliva (encara).

–Estic més d'acord en la definició de gandul que en la de voluminós. Un mardà no té per què ser algú gros. Pot ser un mardà primet. Un mardà és aquell que no es mou per a res, que li ho han de donar tot davant, com diria mon pare: "Redéu, alça't de la mecedora, que te se faran uns ous com el tio Sacarró".

–O també he sentit "mardana" crec que en el sentit de dona grandota i amb poca gràcia.

FMB, JM, RMM, ACP, NLN