*bacinilla

[basiníʎa] o [baseníʎa] castellanisme orinal, bací subst. f. Orinalet. 

ex: Què importants les bacinilles quan no hi havia vàters!

ETIM.: derivat de bacina amb el sufix cast. -illa, des de bací del ll. td. bacchinon, d'origen incert.

Tot i que probablement és un castellanisme el Diccionario de la RAE no recull l'accepció 'orinal'. No obstant això s'empra amb este significat a Hispanoamèrica.

MCGM

bacinilla

bacona

[bakóna] truja subst. f. 1. Femella del porc, especialment quan és destinada a la cria.

2. Dona bruta o deshonesta, físicament o moralment; dona poc endreçada, poc neta (insultant):

ex: Mira quines taques i quins *pètols! Estàs feta una bacona.

ETIM.: de l'antic fràncic bakko. (DCVB)

d'origen incert, potser del germ. occidental. bak 'dors, espatlla' o potser, en el sentit de 'porc', d'un preromà i pregermànic *bakkon. (GDLC)

diàleg dels informants:

Bacona és, *cerda, porc, senglar, *cotxina, marrana... etc. Mala bacona estàs feta. Mala *cerda estàs feta. O en masculí baconet (que s'utilitza sobretot per als xiquets: Ai, mare, el meu xic! Que menjant s’ha fet com un baconet!

JMN

En acabant

[en akaβánt], [aŋkaβánt], en acabar loc. adv. de temps: després.

ex: T'ho donaré en acabant.

Expressa un temps futur pròxim i sense contextualitzar. De fet moltes vegades s'empra de mode tan lexicalitzat que de fet no hi ha cap acció que calga 'acabar'.
AL

gorg

[góɾk] subst. m. Clot en el llit d'un corrent d'aigua, on esta s'entolla o alenteix el seu curs.

ex: Tenia un trosset i una caseta al riuet del Gorg.

cast. hoya, olla.

ETIM.: del llatí vulgar *gŭrgu, alteració del ll. cl. gurges, -ĭtis 'gorg; mar fonda; gorja (gola) humana'.

topònims: riuet del Gorg, platja dels Gorgs, partida dels Gorgs
AM, JC

enginy

[aɲʤíɲ] o [aɲʤín] subst. m. Màquina; mecanisme adequat per a un fi; molí.

ETIM.: del llatí ingĕnĭu, 'ingeni'.

A Oliva és va construir un enginy (molí de sucre de canyamel) al s. XVI. Utilitzava la força hidràulica.  L'aigua, canalitzada per un aqüeducte, movia una gran roda vertical, semblant a una sénia. Esta primera roda movia dues moles horitzontals de fusta sobreposades; la superior tenia components de ferro que trituraven les canyes, fragmentades amb anterioritat a colps de matxet. Hi havia sota les moles un safareig que en recollia el suc, que anava a parar fins un pouet per un conducte. D'ací els obrers començaven els processos posteriors de manufactura.

L'edifici encara es conserva a hores d'ara.

Enginy d'Oliva (font: Oliva, Història fotogràfica)

afinar

[afináɾ] v. tr. i pron. 1. Fer més fi, més delicat; fer més fi, més cortés (algú).

ex: Des de que s'ha casat s'ha finat molt, escolta!

2. Corregir qualsevol imperfecció; castigar, renyar, pegar (per eufemisme).

ex: Ja t’afinaré jo a tu!

3. Posar un instrument musical a to.

ex: Afina millor la guitarra que *aixina no hi ha qui cante!

4. Cantar o tocar un instrument musical amb els tons justos.

ex: Un concert perfecte! Què afinats estàveu tots!

5. Estar equivocat (amb ironia).

ex: Estàs poc afinat! Encara creus que el menjar cau del cel?

ETIM.: format damunt fi amb el sentit de ‘finor’.

LLN, CMN

afanyar-se

[afaɲáɾse] v. pron. 1. Treballar molt, amb pressa o sense perdre temps, amb sol·licitud en certa manera excessiva.

ex: Quina màquina està feta! És la que més s'afanya encaixant!

cast. afanarse.

2. Apressar-se, anar de pressa.

ex: Afanya’t, que es fa de nit!

cast. apresurarse.

ETIM.: d'una forma del romànic primitiu, *afannare ‘cansar-se’, que ha deixat representants en moltes llengües romàniques (it. affannarsi; ant. fr. ahaner; prov., cast. i port. afanar). (DCVB)

del llat. vulgar *affannare, mat. signif, derivat potser del llat. vulgar afannae 'cosa embullada' o potser influït per algun mot itàlic preromànic. (GDLC)
MCGM

harca

[áɾka] subst. f. Lluita a pedrades entre xiquets o més fadrins.

ex: Els de la Vila i els del Raval anàvem a fer harca a Santa Anneta.

 cast. pedrea.

ETIM.: de l'àrab marroquí ḥarka, ‘moviment de tropes, pas de càrrega’.

Els joves d'Oliva anaven a barallar-se tirant-se pedres a vora el Castell de Santa Anna abans. Era molt tradicional.

MAFS

Marededéu, Senyor!

[maɾeðaðéwseɲóɾ] locució interjectiva Aclamació que expressa sorpresa o temor.

ex: Marededéu, Senyor! Quina *auia està *caent!

Cal remarcar que el primer substantiu és la referència a la mare. És la forma religiosa de la locució interjectiva general: Mare! o Ai, mare! fruit de la pulsió del subconscient que remet primer a buscar la protecció materna.

*Maredadéu

[maɾeðaðéw] vulgarisme Mare de Déu, Marededéu subst f. 1. Maria, mare de Jesucrist.

ex: Que la *Maredadéu et protegisca!

cast.: La Virgen María.

2. Imatge de la Mare de Déu.

ex: Totes les *maredadéus representen la mateixa persona: la nostra Senyora.

ETIM.: de Mare de Déu, advocació de la Verge Maria com Mare de Jesucrist vertader home i Déu vertader, des de la proclamació d'este dogma pel Concili Ecumènic d'Efes (any 431). La devoció està tan arrelada a la nostra terra que hi és la denominació per antonomàsia. Festa: 1 de gener.

malnom d'Oliva: … de la Maredadéu

FMB

*susuït

[susuít] vulgarisme succeït subst. m. Cosa succeïda; esdeveniment, fet ocorregut.
ex: Ai, xica! Quin *susuït m'ha passat!
cast. suceso, sucedido.
ETIM.: Participi passat del verb succeir, del llat. succedĕre 'ocórrer'.
XL

*clossa

[klɔ̞́sa] crossa subst. f. 1. Bastó amb un travesser una mica corbat, damunt el qual carreguen el pes del cos per sota l'aixella els coixos i convalescents per poder caminar.

ex: Necessite unes *closses. El meu fill s'ha trencat la cama.

cast. muleta.

2. Bastó acabat en una forqueta damunt la qual es fa descansar una de les barres horitzontals que serveixen per a portar un tabernacle, unes andes, etc., per tal que els portadors puguen reposar.

ex: Vàrem posar les *closses a les andes de la Mare de Déu i i els portadors es varen retirar.

cast. horquilla.

ETIM.: probablement del germ. *krŭkkjō, mat. signif.

aconhortar

[akonoɾtáɾ] conhortar v. trans. i pron. 1. Fer espassar la pena a algú dient-li paraules encoratjadores.

ex: No volia que l'aconhortaren.

cast. consolar.

2. Donar coratge o satisfacció.

ex: Només té xiquets. Quina llàstima, les xiquetes aconhorten més.

cast. animar. 

ETIM.: del llatí vulgar conhortare, des del llatí clàssic. cohortari 'exhortar, animar', der. de hortari 'animar, estimular'. 

diàleg dels informants:

–Aconhortat no és quan tens pesar o disgust si algú t'ajuda a superar-ho? 

–De fet, [tindre] una xiqueta aconhorta més diuen, perquè t'ajuda en la vellesa i superes millor les coses; d'altra banda diuen "un fill el perds i una filla te'n fa guanyar un altre". 

MCGM, MLC

barreter

[baretéɾ] subst. i adj. barretera (f.) [baretéɾa] Persona donada a fer barret, a parar-se a xarrar molt a sovint. signif. original: persona que fa barrets o que en ven.

ex: Camina, que ve per allà la barretera eixa i si parem no arribarem a l'hora.

vegeu barret i Fer un barret

MAFS

Fer un barret

loc. adv. Parlar sense un motiu clar; fer una xarradeta, especialment entre dones.

ex: És eixir al carrer i posar-se a fer un barret!

hipòtesi: A Mallorca i a Menorca 'barret" també significa 'calumnia' per allò, segurament de "fer-li portar el barret a algú" és a dir 'designar un culpable amb un capell especial'. El contingut de certes converses de carrer sol tindre com tema persones absents, de les quals es parla malament o a les quals es critica. D'ací que passara a"fer-li un barret" i es generalitzara com "fer un barret" o "fer barret".

vegeu barret

JDMM, MAFS, JBM

barret

[barét] subst. m. Xarrada o conversa relativament llarga sobre temes o qüestions generalment intrascendents. signif. original: peça de roba o d'altra matèria que s'adapta al cap per cobrir-lo i no té ala. Capell.

ex: Quin barret teniu! A treballar!

Etim.: derivat del llatí birrus, ‘capeta curta', mot d'origen cèltic, probablement ja existent com a diminutiu en aquesta llengua, *birritto, tenint en compte que -ĭtto és sufix de probable origen cèltic.

MAFS, JDMM,  JBM

testa

[tέsta] subst. f. Cap d'una persona o d'un animal.

ex: No et preocupes. No s'ha fet mal. Té la testa dura.

ETIM.: del llatí tĕstu (neutre indeclinable) 'tapadora o recipient de terrissa'. Posteriorment es va generar un plural neutre analògic tĕsta 'petxina; closca; teula; rajola; recipient de terrissa', en llatí tardà 'crani; cap'.
La pronunciació normativa és [tésta]. El pas a [tέsta] es deu segurament a una harmonia vocàlica generada per l'articulació tradicional de les [a] final àtones com [ɛ]: [téstɛ]>[tέstɛ]. La pèrdua de vitalitat de l'articulació s'ha resolt com [tέsta].

A Oliva testa té una marca semàntica de displicència.

Fer-se mal al cap.... Fer-se mal a la testa.
Tindre maldecap.... Fer-li mal la testa.
JB

test

[tést] subst. m. 1. Recipient de terrissa, especialment en forma de con truncat, que, ple de terra, serveix per a criar-hi plantes vives.

ex: Compraré un test per a les clavellineres.

cast. tiesto, maceta.

2. Fragment d'un objecte de terrissa trencat.

ex: Buscava tests per a *juar a dones.

cast. tiesto, casco, tejoleta.

3. Fang cuit, terrissa.

ex: Voràs que bo si ho fas en cassola de test!

cast. tierra, barro.

ETIM.: del llatí tĕstum, mat. sign. tĕstu (neutre indeclinable) 'tapadora o recipient de terrissa'.

En val. medieval, significava 'crani'. 

acaramullat

[akaɾamuʎát] acaramullada (f.) [akaɾamuʎát]   adj.1. Ple fins més amunt de la vora.

ex: Li va servir un plat d’arròs ben acaramullat.

cast. colmado 

2. Posat formant caramull o muntó desordenat

ex: Vaig vore totes els meus llibres acaramullats damunt de la taula.

cast. amontonado.

ETIM.; format damunt caramull.

vegeu caramull i acaramullar

Pujar-se'n al caramull

loc. verbal Expressa la reacció desproporcionada de certes persones davant d'una provocació, d'un contratemps, d'un adversitat…

ex: No se li pot dir res. Prompte, prompte, se'n puja al caramull 

pujar al caramull. Es diu del fet de pujar dalt de l´arbre. Expressió molt utilizada per els collidors de taronges.

vegeu caramull i Fer un caramull

MCGM, AST

Fer un caramull

loc. verbal Exagerar la proporció d'un esdeveniment.

ex: Cada volta que tenia un examen *fea un caramull.

vegeu caramull i Pujar-se'n al caramull

caramull

[kaɾamúʎ] curull subst. m. 1 Porció d'una substància que sobreïx del recipient que la conté,. 

ex: Lleva-li el caramull a la mesura.

2 p. ext. Par superior d'un arbre.

ex: El cóp servix per a collir les figes del caramull.

3 p. ext. Muntó.

ex: Deixa-ho damunt d'eixe caramull.

4 fig.  Grau més elevat al qual arriba alguna cosa, cim.

ex: D'ací no passe. No ho tolere. Hem arribat al caramull!

ETIM.: d'origen incert, potser preromà, encara que sembla més bé un postverbal de caramullar.
vegeu acaramullar
PSM

acaramullar

[akaɾamuʎáɾ] caramullar, curullar v. tr. i pron. 1. Omplir un recipient de manera que el contingut sobreïsca per damunt les vores del recipient; omplir fins a caramull.

ex: S'acaramullava la roba bruta per fora de la cistella.

cast. colmar.

2. Posar moltes coses formant caramull, munt desordenat. 

ex: Acaramullava les branques dins del cremador.

cast. amontonar. 

3. Reunir apilotadament. 

ex: En compraves i en compraves i acaramullaves *teveos. 

cast. acumular. 

ETIM.: de caramullar d'origen incert, potser d'un llat. vulg. *coromolliare, encreuament del clás. cŭmŭlare 'amuntegar' i un llat. vulg. *corolliare, derivat de corolla 'coronament'. El prefix a- és la prep. modal de “a caramull” lexicalitzada.

Ansa del coll

loc. substantiva La primera vèrtebra cervical, i per extensió la regió del coll situada prop de la vèrtebra esmentada i que és on s'uneix el cap amb l'espinada.

ex: Va morir a la primera. S'havia trencat l'ansa del coll.

cast. nuca

MCGM

Arre gos: què tens tos?

Expressió irònica per a manifestar incredulitat, sorpresa o desgrat davant d'una informació, un propòsit o una acció amb poc trellat.

ex: Are gos: què tens tos? Tu encara fas eixes coses?

Ara t'agarraré, cagó!

[ataɣaraɾé kaɣó] Expressió exclamativa 1. lúdica La diuen els adults per a jugar a acaçar els xiquets menuts. 
2. irònica Per a expressar sorpresa o incredulitat davant d'una informació o d'un propòsit ingenu o amb poc trellat. 

ex: Ara t'agarraré, cagó! I també em diràs que els burros volen!
diàleg dels informants
"A(ra) t'agarraré cagó!" expressió per respondre quan algú et conta res que pensava no sabies.
Es diu també molt als xiquets en to de complicitat i fer-los brometes.
APM, RMM

ballador de l'anca

loc. subst. pelvis maluc Os de l'anca; cavitat òssia situada a la part inferior del tronc; en sentit ampli: cintura pelviana.

ex: Veniu corrents que la uela s'ha trencat el ballador de l'anca!

MCGM

enfadós

[aɱfaðós] enfadosa (f.) [aɱfaðósa] enutjós  adj. Que genera enuig o molesta. 

ex: Quina criatura més enfadosa; sempre demanant!

cast. enfadoso, molesto. 

ETIM.: del cast. enfadoso, des del cast. enfadar, der. de l'ant. fado, actual hado 'destí', d'on 'disculpar-se amb el destí; abandonar-se, cansar-se'

eixuts

[aʃúts] subst. pl. Jaç de palla o d'herba seca que posen en els corrals, solls i estables per llevar l'excés d'humitat i també perquè el bestiar en faça fem deixant-hi anar els excrements i l'orina.

vegeu eixut
Els eixuts serveixen per a que el gatxull que es fa en els corrals, establies, etc. impedisca que es puga entrar en aquestos llocs. Els eixuts són: la palla, la serradura, les burrumballes, la brossa etc. Així es feia el fem de corral, mesclant els excrements i els pixums dels animals i també les deposicions humanes en els antics retretes amb els "eixuts". 

El resultat era el fem, com diem a Oliva i que també podriem dir adobs orgànics. 

JMS

Els eixuts són les restes d'herba seca que es posen als galliners o conilleres per a què els animals no xafen els seus excrements, i que barrejats amb els excrements dels animals fan que s'elabore el fem (de conill, gallinassa, ovella, colomina...)

JB

eixut

[aʃút] eixuta (f.) [aʃúta] adj. 1. Privat de l'aigua o altre líquid que ho cobria o que hi estava contingut, o que deuria estar-hi. 
ex: La terra està massa eixuta. Necessitem una miqueta de saó. 

2. Magre, escàs de carn.

ex: Què prim? Prim no, eixut; més encara, flac endurit. 

3. Curt de paraules o d'expressió; que parla o es manifesta poc.

ex: Quin home més eixut. Sí, no… i prou!
cast. enjuto, seco. 

ETIM.: del llatí exsūctu, participi passat de exsūcare 'eixugar'.

No aprofitar ni per a eixuts

loc. verbal Es diu d'una persona mancada d'habilitats i malfaenera . 

ex: No trobarà treball perquè no aprofita per a eixuts. 

vegeu eixuts 

Eixe no serveix ni per a eixuts ni per a banyats. 

En l'expressió que ens ocupa allò de banyats és per a contrastar literàriament. Els banyats no són res. 

Déu ens lliure dels senadors del Senat de Madrid, que sembla que no serveixen ni per a eixuts ni per a banyats.

JMS, JB

espampolar

[espampoláɾ] v. tr. i pron. Obrir de forma exagerada (referit especialment a les orelles).

ex: Tenia una cara bonica però les orelles massa espampolades.

ETIM.: verb format sobre pàmpol del llatí pampĭnu, mat. signif. amb el sufix es– amb el sentit d'extendre.

Fer ulls d'òbila

met. Tindre els ulls ben oberts, fixos; estar desvetlat; no poder dormir.
ex: Estàs cansat però fas ulls d'òbila.
vegeu òbila

enfitar

[aɱfitáɾ] v. tr. i pron. Indigestar, empatxar; estar fart.

ex: Es va enfitar de tant de menjar figues.

cast. ahitar, empachar

ETIM.: del llatí vulgar *infīctare, der. freqüentatiu del llatí infīgĕre 'aficar, omplir, clavar, fixar', participi infixus, vg. infictus, en el sentit de 'enclavat, atapeït'

enfit

[aɱfít] subst. m. Indigestió; empatx produït per excés de menjar o per aliments mal digerits.

cast. empacho. 

ETIM.: del llatí infīctu, ‘aficat, farcit’.

Trencar l'enfit

llevar l'enfit, traure l'enfit Ritual ancestral per combatre la indigestió. S'executa amb una oració i amb un mocador amb una mida determinada, Els continguts en són secrets i tant sols es poden transmetre el Dijous o Divendres sant per una persona que ho sàpia fer. La fe en l'eficàcia del ritu és imprescindible, tant de qui el fa com de qui el rep, per tal que siga efectiu. És més no tots (els que saben l'oració i el ritu) saben llevar l'enfit.  

vegeu enfit i enfitar

NLL, VCP, JM, JNG

menejar

[meneʤáɾ]  v. 1 tr. Moure alguna cosa d'una banda a l'altra. 

ex: No meneges tant el cap, que et faré un trasquiló!

cast. menear, revolver.

2. pron. figurat Obrar de pressa, amb promptitud. 

ex: Si no et meneges et furtarà la nóvia!

cast. menearse. 

3 Moure's, fer diligències, per a aconseguir alguna cosa. 

ex: Si vols la beca, comença a menejar-te!

4 Tractar o intervenir en un assumpte.

ex: No gose menejar-me. No *vullc llançar a perdre el negoci.

cast. menear, manejar. 

ETIM.: variant de manejar amb probable influx de menar.

hipòtesi:

D'un possible verb llatí *manicare, construït amb el subst. manus i la terminació sufixada -icare, que expressa acció.

*relonge

[reɫɔ̞́ɲʤe] vulgarisme relotge rellotge subst. m. Instrument destinat a comptar i a mesurar el pas del temps, a assenyalar l'hora que és i a indicar el compte de les hores i d'altres unitats de temps. 

ex: Mon *uelo em va regalar el seu *relonge de cadena.

cast. reloj. 

ETIM.: del llatí horologĭum, i aquest, del gr. ωρολογιον (hōrológion), mat. sign., comp. de hṓra 'hora' i lógion 'que diu', de légō 'dir', a través de l'orolotge, lo rolotge.

hipòtesi:

El so [n] sembla ser fruit de la dissimilació d'una geminació i d'una metàtesi: [rellɔ̞́ʤe] > [renlɔ̞́ʤe] > [reɫɔ̞́ɲʤe].

Menjar hores

loc. verbal Estar obsessionat amb el temps,mirar sempre el rellotge.

ex: Deixa de mirar el *relonge, pareix que menges hores! 

RM

governar

[goveɾnáɾ] v. tr. 1. Dirigir amb el timó una embarcació; per ext., dirigir un vehicle en general.

ex: Governava la barqueta com un mestre.

cast. gobernar, guiar. 

2. Dirigir la conducta o manera d'obrar (d'una persona o d'una cosa).

ex: La dona el governava per on volia.

cast. gobernar, dirigir. 

3. Dirigir i administrar amb autoritat els afers d'una col·lectivitat, especialment d'un Estat.

ex: Diuen que l'alcalde Sancho governava molt bé l'ajuntament.

cast. gobernar. 

4. Mantenir, alimentar.

ex: Ara et governe jo; quan et governes tu mateix, faràs lo que et done la gana.

cast. mantener. 

ETIM.: del llatí gŭbernare 'dirigir una embarcació amb el timó'.

MCGM

sorolla

[soɾóʎa] atzerola subst. f. Fruit del soroller (Crataegus azarolus). Arbre de 5 a 10 m d'alt, molt lent en créixer però que pot viure 600 anys o més. La fusta és molt dura i apreciada en ebenisteria. Les sorolles, que maduren cap a setembre, són poms arrodonits de 2 a 3 cm de color variable; la polpa és farinosa, de gust dolç i acídul, rics en flavonoides i vitamines A i C. El conreu ja es feia en època dels romans i abans era molt comú a Aragó i a les nostres terres.
cast. acerola 

ETIM.: de l'àrab sarura, mat. sign., potser amb contaminació de soroll.

JC

sorolles

Tindre la butxaca queta

loc. verbal No fer cap despesa; estalviar.
ex: Corren mals temps, ara és mà de tindre la butxaca *queta.
MCGM

Tinc fam!… (1)

-Tinc fam! 

-Unta't el melic amb oli. 

Sembla que aquesta expressió ve de moments històrics en els quals hi ha hagut dificultats per a tenir menjar. 

-Si tens fam unta't el melic amb oli. 

Jo ho recorde de menut, com una ironia o una manera de dir-te que encara no era hora de dinar o sopar i que calia esperar, però estic segur que té un fons més dur...

JB

Sant Miquel s'emporta…

Sant Miquel s'emporta el berenar al cel 

Com que els dies són més curts, ja no cal berenar.

(Festa de sant Miquel, arcàngel: 29 de setembre)

diàleg dels informants 

–Mai ho havia sentit.

–Al Raval ho he sentit tota la vida... des de xiquet... 

–Jo sóc de la Vila, però sempre ho sentit i ma uela ho va dir l'altre dia. 

 JB, NLL, MTI, APM, MCGM

Fer-se mal de voler

loc. verbal Fer alguna cosa, prendre alguna decisió o alguna actitud que fa perdre la confiança, la valoració positiva o les amistats; guanyar-se enemics o adversaris.

ex: Si acceptes la faena d'encarregat et faràs mal de voler.

corcar

[koɾkáɾ] v 1 tr. Rosegar, deteriorar o destruir per l'acció del corcó (la fusta, els grans, etc.). 

ex: Els cucs corcaven l'arròs.

cast. carcomer, agusanar, picar.

2  intr. o pron. Patir l'acció del corc, ser rosegat pel corc; destruir-se pel corc.

ex: Les llentilles es corcaran en el rebost.

cast. carcomerse, picarse, agorgojarse.

3 Cariar-se.

ex: Té tres dents corcades.

4. metafòric. Destruir lentament.

ex: Els videojocs li han corcat el cervell!

cast. corroer, carcomer.

Etim.: derivat de corcó.

corcó

[koɾkó] corc subst. m. 1 Insecte de vàries espècies que rosega i destrueix cereals, fruites, fusta, etc.
ex: Els corcons han rosegat tota la còmoda.

cast. gusano, gorgojo, carcoma. 

2 per extensió Polseta produïda a la fusta per l'acció destructora del corcó.

ex: Hi ha corcó per en terra.

cast. carcoma.

3 per analogia i metafòric. Persona molt treballadora, que no cessa de treballaro que és incansable en el treball.

ex: És un corcó; entra el primer i sempre ix l'últim de la fàbrica.

cast. hormiguita

4 figurat Persona insistent, porfidiosa.

ex: Ell, fent el corcó, no parava de dir-li coses lletges de la nóvia.

ETIM.: derivat de corc, podria ser preromà, relacionat potser amb el llat. corgus, nom d'un animal minúscul, o tal vegada format damunt corcoll (resultat d'un encreuament entre corc i l'aragonès gorgollo 'insecte coleòpter' –cast. gorgojo–) per canvi de sufix.

*taburó

[taβuɾó] tauró subst. m. Nom donat genèricament als peixos selaci selacis de la sèrie dels pleurotremats, del gènere Carcharodon, especialment als de grandària mitjana o grossa, de color gris blavós per l'esquena i blanc pel ventre, i de gran voracitat; per ext., nom d'altres peixos selacis semblants al gènere esmentat.

ex: Els *taburons més coneguts per ací són les tintoreres.

cast. tiburón. 

ETIM.: incerta, com ho és la del cast. tiburón; però segurament d'origen americà; és molt probable que vinga del tupí (idioma indígena de gran part de l'Amèrica meridional) uperú, amb t- aglutinada que correspon al pronom de 3a pers. en funció d'article  per conducte del portugués tubarâo, com raona Corominas DECast.

Desplaçat per *tiburó
Malnom d'Oliva

bugada

[buɣá] o [boɣá] subst. f. vogada 1 Conjunt d'operacions destinades a netejar i blanquejar la roba.

ex: Qui m'ajuda a fer la bugada?

2 Roba sotmesa a la bugada. 

ex: Estén la bugada.

3 fig Neteja. Sèrie d'operacions que tenen per objecte netejar la roba escaldant-la amb lleixiu després de rentada amb sabó.

ex: Hui és dia de bugada.

cast. colada.

ETIM.: d'una forma gal·lo-romànica *būcāta, derivada del gàl·lic būkon, mat. sign. (DCVB)

d'origen incert, probablement del germ., on es troben formes pròximes, especialment el frànc. *bûkôn 'submergir'. (GDLC)

És una paraula en desús entre les generacions més jóvens.

diàleg dels informants: 

–"FER LA BUGADA", trobe que és l'única manera que tenim en valencià/català de dir el que en castellà diuen "hacer la colada". També es diu TINDRE UNA GRAN BUGADA DE ROBA PER LLAVAR... 

–Mentre ha viscut ma uela, en casa sempre es deia "bugada". És que ma uela deia bugà i bugada; sa mare, que jo no vaig arribar a conéixer per poc de temps, emprava -ada per tots els acabaments (deia cansalada, papada, bugada..); d'eixa besàvia en parlaven molt a casa, va morir prou major i deixà la seua empremta. 

–En ma casa continua dient-se hui en dia. 

–En ma casa també. Però jo sempre he dit "bugà". I vosaltres? 

–Parla és la lengua parlada, i bugada s'ha sentit pels carrers d'Oliva al llarg de centenars d'anys fins fa uns anys que va entrar en retrocés, a pesar que ara "bugà" es conserva prou i fins i tot alguns podem dir-la sense complexos (conec ollvans que diuen alegrement *sumo al suc de taronja). Si hi ha gent que l'ha sentida vol dir que s'ha parlat i si la gent que l'ha sentida és viva això vol dir que es parla (si fora una paraula que la datarem sols en escrits evidentment no ho seria).

JB, MCGM, MDRP, PE, FMB

…El tio Saorí!

Expressió per tal de respondre a una pregunta òbvia sobre la presència d'algú en algun lloc determinat. Manifesta enuig o ironia. Forma part del joc de resposta ràpida anomenat *dotorada.

ex:

–Qui està ací?

–El tio Saorí!

vegeu *saorí

…Que sóc saorina?

Expressió d'enuig, normalment, davant la pregunta sobre algun objecte perdut o oblidat.

ex: 

–Saps on ho ha deixat?

–Què et penses? Que sóc saorina? 

vegeu *saorí

*saorí

[sawɾí] o [saoɾí] saorina (f.) [saoɾína] saurí subst. Persona que amb una vareta en la mà o amb altres mitjans, com ara d'un pèndol, endevina o pretén endevinar l'existència d'aigües subterrànies o d'altres coses ocultes sota terra.

ex: Diuen que els *saorins troben de tot.

cast. zahorí. 

ETIM.: de l'àrab zuharí, mat. sign., der. de zúhara 'planeta Venus', de zahar 'brillar', per semblança de procediments entre astròlegs i saurins.

gosar

[gozáɾ] v. tr. o intr. Tindre el coratge suficient per a fer alguna cosa, atrevir-se.

ex: Si goses enganyar-me, ho sabré.

cast. atreverse, osar

ETIM.: del ll. vg. ausare, freqüentatiu de audēre, m. sign., que donà l'ant. osar, al qual s'afegí la g- per resoldre el hiat en fonètica sintàctica (no (g)osar) (ant. ausar i gausar). Segons Coromines, (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.

Va sent desplaçat pel predomini del sinònim atrevir-se.
vegeu ausades

*espanlar

[aspanɫáɾ] vulgarisme espatlar v. tr. i pron. 1. Malmetre, fer malbé; posar en mal estat (normalment, a Oliva, una persona)..

ex: Li va clavar un tros de fusta a l'ull i l'ha eixat ben *espanlat.

cast. estropear, estar en mal estado 

2. metafòricament: perdre el juí, no tindre trellat; estar molt malalt.

ex: Estàs poc *espanlat! No digues eixes coses, home!

3. Fer-se mal en una caiguda. 

ex: A vore si caus de l'escala i *t'espanles!

cast. deslomarse. 

ETIM.: format sobre espatla, del llatí tardà spatŭla 'omòplat; espàtula, pala, cullera’, per al·lusió a la forma de l'os principal de l'espatla o esquena.', dimin. de spatha 'pala'.

El so [n] es genera per dissimilació de l'antiga geminació [ll]: antigament [aspállaɾ].

AL

Afaitar en sec

loc. verbal Raure el pèl amb un instrument metàl·lic afilat sense posar a la pell ni aigua ni lubricant.

Expressió d'amenaça davant un fet no volgut o per tal de pervindre'l.

ex: Com tornes a furtar-me diners t'afaitaré en sec!

bordar

[boɾðáɾ] udolar v. intr. Fer udols.

ex: El gos no va parar de bordar tota la nit.

cast. aullar.

ETIM.: el germ. bord, ‘vora’ formant del verb abordar 'acometre un vaixell' que passà al mallorquí a bordar 'acometre un gos o altre animal; lladrar'.

Va passar a estar en desús quan el verb brodar va passar a ser *bordar o per metàtesi de la [ɾ] o per incorporació del castellanisme bordar. bordar va ser sustituït pel castellanisme aullar. El verb estava viu a Oliva fins els anys 50 de segle XX.

*bordar

[boɾðáɾ] vulgarisme i castellanisme brodar v. tr. 1. Ornamentar un teixit amb dibuixos fets amb passades d'agulla enfilada.
ex: De menuda anava a *bordar al carrer *l'Iglésia.
2. Afegir ornaments o detalls embellidors.
ex: Encara li falta bordar les inicials a *l'aixuar.
ETIM.: del germ. *bruzdan, mat. sign.