canyada

[kaɲá] subst. f. 1. Multitud de canyes. Vall estreta plantada de canyes.

2. Colp pegat amb una canya.

Ex.: Li va arrear una *canyà que el va tombar a terra.

cast. cañazo.

3. col·loquial Un pagament excessiu.

Ex.: No torne a eixe bar. M'han pegat una *canyà que m'han deixat tremolant!

4. nom de lloc: camí de les canyades [kamíleskaɲáes] (entre Oliva i la platja).

ETIM.: derivat per canya, del ll. canna més el sufix -ada que expressa conjunt. Els topònims Canyada solen correspndre al cast. Cañada amb el significat de ‘vall estreta’, ‘faixa de terreny on creixen canyes’ o a 'vía para los ganados' DRAE.

albardissa

albardissa (font: MAFS)

[albaɾdísa] subst. f. Formació vegetal o canyissada dreta que serveix de tanca d'un corral o altre tros de terra.

ex: L'albardissa salvava l'hort de les ponentades.

ETIM.: de barda, segurament d'un preromà *barda 'clos, material per a reforçar tancats, especialment bardisses, branques' amb el sufix -issa que expressa multiplicitat que va formar bardissa 'formació vegetal espessa i impenetrable', prefixat amb l'article aràbic al-.
comentari de l'informant:
A Oliva sempre s'ha dit "albardissa" en lloc de "bardissa". No sé si és perquè prové d'un arabisme però sempre ho he sentit així.
Pot ser "albardissa" de canyes, de xiprers, de ferro. És la mitjanera que sol rodejar una propietat agrícola.
MAFS

*anouer

[anowéɾ] subst. m.  noguer, noguera. Arbre de la família de les juglandàcies, espècie Juglans regia, corpulent, de fulles compostes, grans i ovalades, dentades, formades de set o nou fulloles, flors masculines en aments pènduls i les femenines solitàries, i fruit globós (la nou), comestible, amb l'endocarpi dur i valves que no se separen per si soles.

cast. nogal.

La fusta de l'arbre, molt usada en la construcció de mobles.

ETIM.: del llatí *nucariu, mat. sign. (derivat de nŭce, ‘nou’, nom del fruit del dit arbre).

vegeu *anou

*anou

[anɔ̞́w] subst. m. nou ( f.) 1. Fruit de l'*anouer o noguer, de forma globosa, de tres a quatre cm. de diàmetre major, amb clovella dura y el bessó dividit en dues meitats (grells o grills) separades per un tabic prim.

cast. nuez.

2. *anou del coll Protuberància formada a la part anterior del coll pels cartílags de la laringe.

cast. nuez de Adán

ETIM.: del llatí nūce, mat. sign. de nux, nŭcis, amb canvi de la ū en ŏ (*nŏce) produït probablement per creuament amb el cèltic knŏva, mat. sign. (segons J. Coromines). El fals prefix a- és resultat de l'aglutinació de la -a de l'article femení, per haver-se interpretat la nou com si fóra l'anou. El pas al masculí es troba afavorit per la terminació del mot, més pròpia de noms masculins que de femenins.

bufa

[búfa] subst. f. 1. bufeta Òrgan muscular i membranós, semblant a una bossa, on es deposita l'orina segregada pels ronyons o la fel del fetge.

Ex.: Ai que em pixe! Tinc la bufeta a punt de rebentar!

cast. vejiga.

2. Globus

Ex.: Tres bufes, una pesseta a cal Quixalo.

cast. globo

3. Bosses que queden després d'encollar malament.

Ex.: No veus que la xapa està plena de bufes?

4. Inflor que es forma en el pa mal cuit.

Ex.: El pa d'eixe forn té massa bufes.

5. Ventositat que s'expel·leix sense soroll. Llufa.

Ex.: Es va tirar una bufa i les finestres estaven tancades.

cast. follón.

6. Vanitat, aparença vana.

Ex.: Mare! Des de que té *dinés, no veges tu quina bufa! 

7. Embriaguesa 

Ex.: Va agarrar una bufa de categoria.

8. Embotit.

vegeu garró

ETIM.: de l'arrel buff-, onomatopeia de l'acció de bufar o expel·lir l'aire.

embotit en forma de bola, i sabor paregut a la botifarra de carn.

MCGM, PSM, JC, RMS

caguerri

[kaɣέri] subst. m. covard
Ex.: Està fet un caguerri, no fa front a res, viu acovardit.
ETIM.: construït sobre cagar, del llat. cacare més el sufix -erri  que expressa ‘persona que fa molt una cosa’.
MCGM

bonicària

[bonikáɾia] subst. f. Qualitat de bonic; cosa bonica.
Ex.: Vaja quina bonicària, tens un gust de margalló porro.
cast. hermosura.
ETIM.: construït sobre *bonico més el sufix -aria que expressa 'conjunt de' o 'qualitat'.
MCGM

Fer-se la puta simple

loc. verbal  Fer-se la moixa per aconseguir els seus objectius sense escarotar. 

-simple = ximple-

Masclista, perquè per a homes no l'he oïda.

MCGM

frau (1)

[fɾáw] subst. m. Acció d'enganyar algú per procurar-se un avantatge o beneficiar-se en detriment d'ell.

Ex.: Molts moliners d'abans vivien del frau de la farina.

cast. fraude.

ETIM.: pres del llat vulg. *fraude de fraus, fraudis, ‘mala fe; engany’.

MCGM

Fer la senda del conill

lloc. verbal Netejar a casa allò que més es veu i no fer ni racons ni detalls; eixir del pas.
MCGM

Durar més que…

fraseologia Durar més que un cul de cànter en (per) un bancal.

Durar més que el cul de un morter.
Expressa la longevitat d'una persona per analogia amb la part de les peces de ceràmica que tenen més massa i que més tarden a desintegrar-se.

diàleg dels informants:

– Es diu d'una persona que tot i estar malalta té la força física i psicològica per poder resistir.

– Es diu quan una persona está malalta i es queixa de no tindre salut.

TPC, ASM

*iglésia

[iɣlézia] subst. f. església 1. La congregació dels fidels que professen la religió de Jesucrist.

Ex.: El Nostre Senyor vol la seua *iglésia.

2. Govern eclesiàstic; conjunt de les persones i institucions que formen la jerarquia catòlica.

Ex.: Està encabotat en què la *iglesia té la culpa dels mals del món.

3. Edifici destinat a les cerimònies del culte.

Ex.: Veu vosté aquella *iglésia al final del carrer?

4. Un ús local del terme és el de designar l'església major, la primera parròquia, dedicada a l'Assumpció de Nostra Senyora, edificada sobre la mesquita sota esta advocació per voluntat del rei Jaume I en quasi tots els casos semblants durant la conquesta del Regne de València. La imatge de l'assumpció la Mare de Déu de l'altar major encara ho confirma. Tot i això la parròquia es coneix com Santa Maria o Santa Maria la Major per haver estat adscrita a la basílica romana de Santa Maria Maggiore de Roma.

Fins fa poc els olivans i les olivans distingien entre anar a la *iglésia, anar a Sant Roc o anar a Sant Francesc, les altres dues parròquies.

La pronunciació [azɣlézia] encara era freqüent a primeries del segle XX a la parla d'Oliva: 'la sglésia'. Va desaparéixer d'una banda per ser considerada un vulgarisme davant de l'ús comú del terme en castellà. No obstant això en queden testimonis escrits de fins el segle XVIII als arxius parroquials del poble a textos on alterna amb *iglésia.

ETIM.: del gr.-llatí ecclesia, mat. sign. En grec antic ἐκκλησία 'assemblea d'homes lliures amb dret de vot'.

*iglésia (font: Espiadomonis)

*desbutzar

[dezbuʣáɾ] v. tr. esbutzar, esbotzar 1. Treure la butza, desbudellar.
Ex.: Va vore un gat tot desbutzat.
cast. despachurrar, destripar.
2. Rompre violentament per la pressió de fora o de dins.
Ex.: Va desbutzar el sofà.
cast. escorchar, reventar.
3. intr. o refl. Rebentar-se, esclatar.
Ex.: El coixí es va desbutzar de tat estirar-lo.
cast. estallar, reventar.
ETIM.: de butza més el prefex es– / des– amb sentit de desfer.
diàleg dels informants:
– "esbutzar-se", eixir-li-se'n la "butza" (la panxa o el farcit)
– Jo sempre he sentit desbutzar, desbutzar-se
MCGM, JL

butza

[búʣa] subst. f. botza Ventresca, conjunt de vísceres abdominals; farcit.

Ex.: Se n'ha eixit la butza.

ETIM.: ve del llatí *bursa procedent del grec byrsa (βύρσα) ‘bossa’.

MCGM, FMB

butzar

[buʣár] v. intr. Exasperar-se; sentir molta ràbia, com amb una sensació física de malestar profund.

Ex.: Estic que butze perquè quan li parle no em fa ni cas.

ETIM.: de butza.

diàleg dels informants:‎

– "Estic que butze" estar fart.

– Estic que butze ( estar molt irritat , cabrejat , fins als c...)

– Estic que butze! (Que tire de la butza).... em trobe malament, ben fotut, i atacat dels nervis...

LLN, JB, FMB, XRO

El que s'agravia…

El que s'agravia té dos mals, agraviar-se i desagraviar-se.
El que s'agravia, el pelen.
vegeu agraviar

PSM, MAFS

agraviar

[agɾaviáɾ]  v. tr. 1. Enutjar, causar molèstia; irritar, excitar la ira.

Ex.: De no res que li dius, va i l'agravies.
No em faces agraviar, que serà pitjor.

cast. molestar.

2. Irritar, excitar la ira.

Ex.: Estic molt agraviat. Ves-te'n o et pegaré un calbot.

cast. enfadar.

3. refl. Irritar-se, sentir-se mogut d'ira; molestar-se, ofendre's

Ex.: No sé per què m'agravie tant quan la *senc parlar.
S'agraviava momés de què la miraren.

cast. enfadarse.

ETIM.: del llatí *aggraviare, mat. sign. a través d'una accepció amb més força semàntica: Injuriar, causar damnatge, d'obra o de paraula, als sentiments de qualcú. cast. agraviar. La nostra definició va més enllà del valor general: 'Injuriar, causar damnatge, d'obra o de paraula, als sentiments de qualcú; fer greuge'.
Sembla ser pròpia d'Oliva.

frau (2)

[fɾáw] subst. m. Espai que hi ha entre dos arbres o plantes o entre dues fileres de plantes en un camp, hort, etc.; espai que hi ha entre una dos files paraleles de tarongers.

Ex.: He recollit la brosta de tot el frau.

cast. almanta, entreliño.

ETIM.: del llatí *fragum, ‘trencadura’. (DCVB)

d'origen incert, però molt probablement del ll. hispànic *fragum 'país trencat, congost', de la mateixa arrel del ll. frangĕre 'trencar'; també podria provenir d'una base preromana indoeuropea, frago-, de la mateixa arrel que el verb llatí (cf. fracció). (GDLC)

PSM

engarrofar-se

[aŋgarofáɾse] v. refl. Sensació de plaer intens o excessiu que s'experimenta en menjar alguna cosa comestible apreciada molt particularment.

Ex.: El *mullaor de fesols de la garrofa és l'especialitat de ma mare. Mai millor dit, m'engarrofe menjant-ne.

ETIM.: derivat de garrofa. des d'una accepció sense ús a hores d'ara: Emmalaltir-se un animal per haver menjat garrofes verdosenques.

JF, LLN, JC, ACM, LMM, ACP

manco

[máŋko] adv. Menys (en tots els seus significats i usos).

Ex.: Això que has dit més o manco és *lo mateix.

cast. menos.

ETIM.: del llatí manco, ‘mutilat’, probablement per via de l'it. manco, ‘menys’. (DCVB)

de l'it. manco, íd., i aquest, de manco 'manc; absent'. (GDLC)

L'ús de manco en el llenguatge quotidià és vivíssim i freqüent sobretot a l'Empordà, a tot el País Valencià, a les Balears i a Alguer. (DCVB)

Qui més qui manco; Qui més i qui manco.

JB, CMN

*Montar un canyaret

loc. verbal Actuar o tindre una reacció desproporcionada davant un fet o una situació adversa o desagradable.

vegeu *montar un carafal
MCGM

*Montar un carafal

loc. verbal Actuar o reaccionar amb desproporció, de forma exagerada.
vegeu *carafal, *Montar un canyaret

Fer-ne un carafal

loc. verbal Tindre una una reacció desproporcionada davant un fet que no ens agrada.
vegeu *carafal
MTG, MCGM

*carafal

[kaɾafáɫ] subst. m. cadafal Plataforma de taulons elevada en un lloc públic per a un espectacle, per estar-hi els personatges principals o els espectadors d'un acte solemne, etc.

Ex.: L'alcalde presidia l'acte des del *carafal.

cast. tablado

ETIM.: del llatí *catafalcum, ‘postissada’ (Cfr. REW 1757 i Corominas DECast,i, 571). (DCVB)

d'origen incert, potser d'un ll. vg. *catafalĭcum, encreuament de fala 'torre de fusta' i catasta 'estrada per a la venda d'esclaus', amb el sufix -icum. (GDLC)

faltar

[faɫtáɾ] v intr mancar Indica absència. 1. Ser de menys en algú, en alguna cosa; ser-ne absent.

Ex.: No faltaràs a la reunió, no?

2. Morir; deixar d'existir.

Ex.: Havia faltat *fea tretze anys i ja no se'n recordava ningú d'ell.

3. Mancar a la consideració deguda, fer alguna falta envers algú; no tenir-li el respecte, la protecció, etc.; dir sense respecte.

Ex.: La veritat és que no em va faltar, ho va dir tot amb educació.

4. Amb l'adv. de negació no: estar cobert econòmicament.

Ex.: No et preocupes, no *mos faltarà de res.

ETIM.: del llatí vulgar fallĭtare, mat. sign.

MCGM, RM

curro

[kúro] curra (f.) [kúra] subst. i adj. manc. Persona a qui manca una mà o un braç, o que per defecte físic no pot servir-se d'un d'aquests membres.

Ex.: No estàs curret; agarra-ho tu mateix!

cast. manco.

ETIM.: Coromines (DECat, II, 1111-1112), curro 'manc' és un mot popular a tal el País Valencià i a Aragó, probablement extret d'un antic *mancurro. derivat de manc amb el sufix familiar i diminutiu -curro, interpretat com un compost man - -curro. pròpiament 'curro de la mà', amb posterior eliminació de man. Per la seua part. Casanova (2002: 1674) situa curro entre els mots valencians d'origen argonés que almenys s'han creat o viuen en les dues llengües.

Moll, F. de B. (2006:61): Gramàtica històrica catalana. PUV

collado

[koʎáðo] o [koʎáo] Partida del terme municipal d'Oliva que hi ha a les faldes de la Muntanya de La Creu. subst. m. collada Depressió del terreny entre dues muntanyes veïnes.

ETIM.: del llatí cŏlle, més el sufix -atu. Coromines el qualifica de mossàrab.

S'hi ha trobat un jaciment arqueològic datat apro. fins a 5.500 abans de Crist

Sembla ser que el nom Collado no és un barbarisme nou sino que sembla datat per escrit abans d'Almansa ( quan el valencià era la llengua escrita dels arxius).

MAFS, FMB

alforgassat

[alfolɣasát] alforgassada (f.) [alfolɣasá] 1. subst. Persona sense espenta.

Ex.: Estás ahí molt alforgassat, fes faena!

2. adj. Divertit, de festa.

Ex.: …les borles, la fred, emponnar-se, els xics alforgassats, els pubs enforfoguits...

ETIM.: de folgassar v. intr. (Escrig-Ll. Dicc.) –folgaçar (DACV)– Estar voluntàriament sense fer faena;

cast. holgazar, holgazanear, de folgar v intr 1 Fer festa, reposar de treballar. Entre vacances i vagues, folguen gairebé tot l'any. del llatí. tardà follĭcare 'panteixar, esbufegar; anar balder', der. de fŏllis 'manxa'.

El sufix en- passa a an– i post. a al- per metàtesi; i per dissimilació [folɣ–] passa a [foɾɣ–].  Més -ass-, infix que afegeix un matís augmentatiu.

diàleg dels informants: 

– Eixa la vaig posar jo. La utilitze tots els dies. La gent està prou alforgassà(da) últimament!

– Jo solament li l'he sentida a una tia (nascuda cap al 1890) i a J.!!

– Però J., tu la utilitzes en el sentit de "jugarrí"?

JC, LLN, MCGM

trafegós

[tɾafeɣós] trafegosa (f.) [tɾafeɣóza]  1. adj. trafegut. Carregat de faena agitada, de tràfec.

cast. atareado, ajetreado

Ex.: No la veus molt trafegosa des d'ahir?

2. subst. Persona inquieta, que vol intervenir en tot, que es fica en allò que no li pertoca, que no sap estar-se sense fer una cosa o una altra.

Ex.: Vigila, que t'*enredrarà si li fas massa cas; és un trafegós.

cast. trafagón, embrollón.

ETIM.: de tràfec, postverbal de trafegar

trafegar

[tɾafeɣáɾ] verb. intr. Ocupar-se activament en un treball; faenejar movent-se molt o intensament.

Ex.: Si deixa de trafegar, es mor.

cast. trafagar, trajinar.

ETIM.: d'origen incert, potser d'un llat. vulg. *transfricare 'refregar llargament' o bé d'un altre llat. vulg. *transfaecare 'remenar el solatge, tramostar el vi', der. de faex, faecis 'solatge'

Ser Maria Tràfecs

loc. verbal Ser una dona molt activa, molt moguda, amb una gran capacitat per mamprendre projectes diversos.
vegeu tràfec

tràfec

[tɾáfek] subst. m. Acció de trafegar, de mudar coses d'un lloc a un altre o altres; moviment  d'activitat física o de voluntats amb un objectiu comú.

Ex.: Açò és tot un tràfec!

cast. tráfago, trasiego.

ETIM.: postverbal de trafegar

JDMM

engonal

[aŋgonáɫ] 1. adj. m. inguinal Pertanyent a la unió de la cuixa amb el ventre; relatiu o pertanyent a l'engonal.

cast. inguinal.

2. subst. m. engonal Part del cos en què s'ajunta cada cuixa amb el ventre.

Ex.: Va caure un bac, es va fer dos talls i minro cositó li han fet a l'angonal.

cast. ingle.

ETIM.: del llat. ĭnguĭnāle, der. de ĭnguen, ĭnguĭnis, mat. sign.

MCGM

tec

[tέk] subst. m. Soroll d'un cos sòlid que topa amb un altre; especialment, soroll d'una bola de joc quan fa blanc i topa amb una altra (bal.).

Fer tec: fer blanc, fer topar una bola amb una altra i guanyar un punt en el joc; fig., tenir èxit, aconseguir allò que un es proposava.

cast. salirse con la suya, salir airoso.

ETIM: onomat. que reproduïx el so de la col·lisió.

vegeu No fer tec

No fer tec

Loc. verbal També No fer ni tec. No fer efecte. No funcionar. No immutar.

diàleg dels informants:

– Em va contar totes les seues malaties i no em va fer ni tec, és una "qüentista" (trobe...)

– No fer ni tec....seria com no fer-ne un brot.... però no fer-ne un brot es refereix a una persona, i la seua poca gana de fer feina.... ens referim a objectes que tenen una utilitat però no funcionen, o estan espatllats. La màquina que vas comprar per tallar l'herba no fa ni tec.... Ni talla ni res de res... és inútil, no funciona... l'aplicació a persones no la recorde.... si més no...

– Jo crec que és sinònim de "no m'immuta gens ni mica, m'ha deixat exactament igual que estava".

MCGM, JB

Tot pot ser…

Tot pot ser llevat un gat criar baix d'un garrofer.
( I menys si és gat...i no gata...)
JB

Catalina Marranxa…

Catalina Marranxa no té melic

li n'han posat un de pasta

i li s'ha florit...

Catalina Marranxa no té mamelles

i sa mare li posa

dos canterelles.

Catalina (la) Marranxa pixa fil negre

a la porta del sastre,

pa que s´alegre.

diàleg dels informants:

– Esta li la cantava la uela de la meua dona, quan era menudeta.

– Catalina la Marranxa, jo també l´he sentida.

– Catalina Marranxa que es rascava la panxa...

SA, MCGM, JB, CMN

cóp

[kóp] subst. m. 1. El pilot de fulles menudes que les cols i els encisams tenen a la part d'enmig.

Ex.: Mira que el cóp de l'encisam estiga ben *sancer.

cast. repollo.

2. La part superior de la soca d'un arbre, de la qual parteixen les branques.

Ex. Lleveu les fulletes seques del cóp de cada taronger.

cast. copa.

3. Canya que té un cap esquerdat i obert, amb una pedra dins, formant un recipient que serveix per collir figues.

Ex.: Agarrava el cóp i, hala, una figa *derre l'*atra.

ETIM.: del llatí vg. *cŭppu, forma masculina de cŭppa, ‘copa’. (DCVB)

probablement del gr. kólpos (κóλπος) 'clot de la falda, sina'; en l'accepció de 'objecte prominent (vegetal o topogràfic)', pot ser una masculinització de copa. (GDLC)

Cop: la part blanca de la floricol. El encisam que té les fulles tancades.

PSM

trenc

[tɾéŋk] subst. m. 1. Minva; aigua o calor residuals.
Ex: Aprofitava el trenc per acabar de regar.

cast. merma.
2. Ratlla ben planxada dels camals del pantaló.
Ex.: Fes-li una passadeta més; que t'isca bé el trenc.

ETIM.: derivat postverbal de trencar, d'origen preromà, d'una base *trenko, íd., potser indoeuropea i potser també cèltic.
diàleg de l'informant

Els sequiers, per a no desbalafiar aigua, deuen tindre en compte que, segons la distància del motor al tros, deuen parar el motor abans de que l'aigua haja arribat al cap del frau, per aprofitar el "trenc", o siga l'aigua que ja estava en la canal i va baixant en direcció al tros una vegada aparat el motor.

Un altre exemple d'aprofitar el "trenc" seria, en relació a les cuines de vitroceràmica, la quantitat de temps que el foguer permaneix calent inclús després d'haver-lo apagat. Així doncs, per estalviar llum, apaguem el foc un poc abans de que el menjar estiga cuit. L'olla seguirà bollint un ratet amb el "trenc" de calor que li quede al foguer.

ACP

*marimó

[maɾimó] subst. m. cristià Caragol de casta grossa, de tall blanc i boca negra (Otala punctata).

Ex:: Venia de fer caragols i duia una cistelleta plana de *marimons.

ETIM.: incerta, potser de l'accepció maimó, 'lent', de l'àr. maimûn 'feliç; provinent del Iemen o Aràbia Feliç'.

JC

dau

[dáw] subst. m Tros quadrat d'un camp, d'un edifici, d'un trast, etc. Espai de terra entre quatre tarongers.

Ex. : Plantarem un peu per cada dau.

ETIM.: del llatí datum, part. pass. de dare amb el significat de ‘llançar’; Wartburg FEW iii, 20, dóna com a dubtosa aquesta explicació, però admet la forma datum com a origen de dau i del cast. i it. dado, fr.dé, etc. L'etimologia datum no és clara: ni la forma italiana, que normalment seria dato, ni la catalana que seria dat, afavoreixen l'ètim indicat. (DCVB)

del ll. *dadu, íd., d'origen incert, si bé sembla de procedència oriental (àr. dad 'joc, dau' o persa dad(a), dadan 'joc, entreteniment'), portat a la Romània abans de la invasió àrab a la Península. (GDLC)
diàleg dels informants:
‎– "dau" trobe que també és alternant en dos files de tarongers, en la segona posar l'arbre just enmig de l'espai entre dos arbres de la primera...
– Plantar tarongers al cinc de oros. És una forma de plantar els tarongers per a aprofitar el màxim el terreny.
MCGM, VCP, CMN

xona

[ʃóna], [aʃóna], [ʧóna] subst. f. 1. aixona, xona o xoneta (Otala lactea, Iberus alonensis) Caragol de terra, relativament menut, de color blanc amb ratlles fosques. Hi ha qui pronuncia *aixona per confusió de separació de l'article la xona> l'aixona.

Ex.: La aixona és un caragol molt saborós per a la paella.

2. Vagina, vulva, òrgans sexuals femenins.

Ex.: Anava amb la xona a l'aire.

ETIM.: d'origen incert, potser der. de eixonar (del ll. exŭndare 'escampar', der. de ŭnda 'aigua, ona'), a causa del fluix que sol tenir l'òrgan sexual, o potser també de creació merament expressiva  (GDLC)
hipòtesi: potser que de l'àrab.

JC

aixona

Cavall Bernat

[kaváʎ beɾnát] adj. de conjunt m. Muntanya del terme d'Oliva. Penya.

ETIM.: cavall per carall del llat. vulg. *caraclu, 'penis' i Bernat és la pronunciació vulgaritzant de baranat del cèltic *varandā, ‘voreta’, ‘subdivisió’, derivat de randā,‘límit’, ‘divisió’ (segons Corominas DECast, iv, 934) > baranat 'voltant d'una rotllana de penya-segat, envoltat d'aigua o d'aire'. Sembla que cal buscar l´origen del nom en algun culte fàl·lic precristià.

Serra del Cavall Bernat a Alzira; el Cavall Bernat, monòlit septentrional del massís de Montserrat; serra del Cavall Bernal al terme de Pollença a Mallorca septentrional).

FMB

saorra

[saóra] subst. f. sorra Mescla d'àrids (arena gruixuda i graveta sense garbellar), totalment o parcialment matxucats.

cast. zahorra

ETIM.: del llatí saburra, ‘arena’.

En cast. zahorra.(Del lat. saburra). 1. f. Mar. Lastre de una embarcación. (DRAE)

diàleg dels informants

– "Sorra" no l'he oïda mai a Oliva per nomenar l'arena, en canvi en la construcció sempre he sentit "sahorra". Un camió de sahorra.

– Sahorra, em referència a la "grava" "pedra de cantera preparada" més grossa que posen per a drenar qualsevol clot que calga. Ara bé, sorra és una paraula molt bonica.

MCGM, VMV

*llamar

[ʎamáɾ] v. intr. atraure 1. atraure per magnetisme, produir l’efecte d’atracció que té l’imant sobre els metalls.

Ex.: L'imant *llama les agulles.

cast. atraer

2. Abellir.

Ex.: Em *llama menjar-me un pastisset.

cast. apetecer

3. Cridar l'atenció.

Ex.: Em va *llamar aquell titular.

cast. llamar la atención

ETIM.: del cast. llamar procedent del llat. clāmāre, inf. pres. actiu de clamō 'cridar'.

*xixquera

[ʃiʃkéɾa] adv. *sisquera Usat vulgarment amb els significats del cast. siquiera.

1. almenys, tan sols.

Ex.: *Xixquera hauria pogut cridar.

2. Ni tan sols.

Ex.: No la va mirar ni *xixquera una volta.

3. Tant de bo.

Ex. *Xixquera que demà no ploga i pugam anar a la platja.

cast. ojalá

ETIM. probablement del cast. siquiera.

hipòtesi: o de l'arag. si se quera.

Documentat a Labernia y Esteller, Pere. Diccionari de la Llengua Catalana ab la correspondencia castellana y llatina., Tom II, Barcelona, 1840.

LLN

estufit

[astufít] subst m. 1. Acte d'estufir.

Ex.: De tant de riure amb la boca plena, li va eixir un estufit.

cast. rociada, espurriada.

2. Esternut.

Ex.: Estava tan constipat que des del carrer es sentien els estufits.

cast. estornudo.

3. Rebuf; expiració d'aire per la boca en senyal d'impaciència o d'enuig, en particular del gat.

Ex.: Va pegar un estufit i va tancar la porta.

cast. bufido.

4. Respost aspre i en to de renya.

Ex.: Quan li vaig preguntar per sa mare, em va pegar un estufit.

cast. tarascada, achuchón.

ETIM.: vegeu estufir i estufar