Plat de les ànimes

Plat d'embotits crus i formatges que traem quan no ens hem quedat prou assaciats després de dinar o sopar. 
Ací  –a Oliva– ho he sentit però més entre gent de Pego. 
MCGM

Fer de dissabte

loc. verbal Netejar de tota la casa 

Abans estava prou generalitzat el repartiment de les faenes domèstiques cada dia de la setmana: dilluns, bugada; dimarts, planxa... 

MCGM

‎Ser de la mateixa corda

loc. verbal Compartir les mateixes idees. 
MCGM

No tenir temps ni de rascar-se

loc. verbal hipèrbole Estar ocupat excessivament.

MCGM

‎Més val arribar a l'hora…

‎Més val arribar a l'hora que córrer tot el dia.
Ho diem quan som oportuns i estem just al moment en què comencen a dinar.. i ens conviden.
MCGM

En este món…

En este món uns pasten i altres van al forn. 
El treball el fan uns i uns altres en trauen els beneficis. 
MCGM

afonar (1)

[afonáɾ] enfonsar 1. v. tr. Fer anar al fons.
ex: Mirava com s'afonaven les pedres *en la séquia.
cast. hundir.
2. pron.. Anar-se'n al fons.
ex: La barca es va afonar sense més.
cast. hundirse.
3. Fer penetrar profundament (una cosa) dins d'una altra.
ex: Li va afonar la faca en la panxa.
4. Fer descendir (una cosa) al nivell del sòl o de la superfície sobre la qual descansa.
ex: El mur s'afona massa apressa; d'ací un any ja no es vorà.
ETIM.: del llatí vulgar affŭndāre, mat. sign. o de fons.

afonar (2)

[afonáɾ] esfondrar 1. v. tr. i pron. Caure (una cosa) desfent-se sobre els fonaments. 

ex: S'ha afonat una casa a la carretera! 

cast. derruirse, derrumbarse, hundirse. 

2.  tr. i pron. Destruir (una cosa) trencant-la, fent-hi una obertura, de fora cap a dins, de dalt a baix. 

ex: Un cotxe li ha afonat una paret al meu veí. 

3. fig. Arruïnar, destruir, abatre. 

ex: Van afonar l'empresa de son pare. 

cast. arruinar. 

4. fig. Fer caure en una situació roïna, en un estat de depressió, d'abatiment, etc. 

 ex: Estava afonat des de que l'havien despatxat de la fábrica. 

ETIM.: del llatí vulgar affŭndāre, mat. sign. o de fons.

bambar

[bambáɾ] v. intr. 1. Fer el badoc: anar d'ací d'allà sense una destinació concreta, sense fer res de profit; gandulejar. 

ex: Només sap bambar per la casa.
cast.: zanganear. 

2. Eixir de casa sense cap motiu aparent.

ex: Me'n vaig a bambar una miqueta!

ETIM.: verb construït sobre bambau, per tal d'expressar les accions que pròpies del bambau.

vegeu *bambau i fer el bambau

*bambau

[bambáw] babau subst. m. Persona, home normalment, curt d'iniciativa, que queda aturat d'admiració o d'indecisió per coses que no tenen importància; ‘distret, badoc, tafaner o dotor’ segons el context.

ex: Ja està fent el bambau pel carrer. Vols trellat?

cast. babieca. 

ETIM.: var. de babau, amb la nasal intercalada; derivat de la rel onomatopeica bab-, expressadora de l'embarbollament o del parlar botijós.
vegeu Fer el bambau

arbequí

[aɾβekí] arbequina (f.) [aɾβekína] 1. adj. Nadiu o propi d'Arbeca (comarca catalana de les Garrigues). 

2. Dit d'una varietat d'olivera menuda, productora d'oli d'una qualitat excel·lent. 

3. f. Oliva d'una olivera arbequina, negra, molt bona per a menjar, per fer-ne oli i per confitar. Els fruits són menuts, esfèrics, simètrics, de pinyol menut, i es presenten arraïmats,

Segons diuen, aqueixa varietat d'olivera procedeix de Mallorca, d'on el duc de Medinaceli o el rei En Jaume I la dugueren a Arbeca, i d'aqueix poble s'estengué per tot Catalunya. (DCVB)

El seu nom prové del poble d'Arbeca a la comarca de les Garrigues. El duc de Medinaceli, que vivia al castell-palau d'Arbeca, la va portar de Palestina al segle XVII.

JB

olives arbequines

cuquello

[kukéʎo] cucut subst. m. Olivera i oliva del cuquello: oliva negra molt menuda, redona, amb una mica de punta a l'extrem i bona per a adobar i sense quasi gens d'amargor, de manera que es pot menjar directament de l'arbre sense adobar.

ETIM.: encara que sembla un castellanisme, de cuclillo, modificat canviant el sufix en -ello; també pot ser una forma mossaràbica com Campello, tomello, llomello, etc. 

Com eufemisme: les defecacions negres i redones de les cabres.

MCGM

olives del cuquello

Tocant tocant

loc. adv. Molt aprop, quasi al costat.
ex: Jo li explique com anar. És molt fàcil. Està tocant tocant.

tocant

[tokánt] 1. adj. Que toca, que és en contacte.

2. adv. de lloc Molt aprop.

ex: No cal que vages *en el cotxe… Està tocant!

cast.: ahí mismo.

3. adv. Fitant, aprop de.

ex: Crec qu eixa partida està tocant Pego.

cast.: cerca, por los alendaños de.

LLN

tocant a

locució 1. loc. prep. Relativament a, amb relació a.

ex: I tocant a això que em dius, no *vullc saber res més!

cast.: en cuanto

2. loc. prep. Prop de, a la vora de, a tocar, a la vora.

cast. junto a.

ex: Ma casa esta tocant al mercat.

baület

baület (font: Pepe Romero Nieva)

[baúlet] bagulet, plomer, estoig subst. m. Receptacle, capsa rectangular normalment de fusta, d’un pis o dos, amb una tapa solta i amb un o més compartiments, destinat a transportar o guardar les plomes d'escriure, els llapis, els bolígrafs i els colorets.

ex: Guarda les llapisseres al baület!

cast.: estuche, plumier

ETIM.: diminutiu de de baül; d'origen incert, potser del fr. bahut (i variants bahur, bahul), mat. sign., der. possiblement d'un fràncic bahuod 'protecció', aplicat al folre de cuiro o a la tapa.

vagarí

[baɣaɾí] vagarina (f.) [baɣaɾína]  vagarívol adj. Que vagareja. Vagabund, que sol recórrer caminant d'ací d'allà sense treballar.

ex: Eixos són gentola vagarina.

ETIM.: construït sobre vagar. del llatí vacare 'estar buit, ociós' que passa al llatí vulg. *vagare. El sufix -í -na < -inus expressa un estat o una acció prolongada, una forma de ser.

vegeu Ser gentola vagarina

baf

[báf] subst. m. 1. Aire que s'expel·lix del cos en la respiració; alé, aire expirat, especialment amb referència a la seua olor. 

ex: A l’hivern, els vidres de les ulleres s’omplien del nostre baf. 

cast. aliento. 

baf (1)

2. Vapor, gas, exhalat, que es forma amb l'ebullició o fermentació.

ex: El baf del menjar banyava els taulells.

cast. vaho. 

baf (2)

3. Olor forta i desagradable; atmosfera viciada d'un local que ha estat molt de temps tancat amb persones dins.

ex: Quin baf de *samorra vella fa ací!

cast. hedor, tufo.

ETIM.: d'origen onomatopeic de l'expiració per la boca,  que expressa l'alenada de vapor.

locucions: 

Donar bafs: aplicar a algú el vapor d'una substància medicinal. 

Prendre bafs: Fer inhalacions del vapor que desprén una tisana bullent.

prendre bafs

APM

clavill

[klavíʎ] clevill, clivell, clivella subst. m. 1. Escletxa, raja, tall estret; obertura rectilínia més o menys profunda que es produeix en la terra, en un mur, a la fusta, a la fruita, etc. o en certs cossos sòlids quan es contrauen o per l'acció del temps.

ex: Les motlades estan plenes de clavills.

2. Fissura que es produïx en un material de revestiment o en un element estructural quan, en assecar-se, s'encollix.

ex: Mira tu quin clavill li ha eixit al lluït d'eixe marge!

cast. grieta, hendidura, rendija.

3. Obertura estreta i allargada o fissura menuda produïda en l'epidermis i en la part superficial del derma, en un cos per vellura, sequedat, malaltia, etc.

ex: Tenia la pell plena de clavills per la gelor.

cast. grieta, hendidura, resquebrajadura.

ETIM.: de clevill, metàtesi de clivell des de clivella del llatí *crepĭcŭla, mat. sign. La masculinització ha donat origen a la forma clivell, i tal vegada per contaminació de clavilla s'han produït les formes clavill i clevill. (DCVB)

de crivell, possiblement per una assimilació a distància de la segona consonant inicial cl- i també per influx de mots parònims més o menys afins, com clavar. (GDLC)
JC

motlada

[moɫɫá/moɫá], [mauɫɫá/mauɫá], [muɫɫá/muɫá], [asmoɫá], [amboɫá] … almotlada, revoltó subst. f. Espai voltat que hi ha entre biga i biga, teginada; volta que deixa el motlle entre cada dues bigues d'un sostre.

cast. bovedilla. 

ETIM.: del llatí modŭlu, ‘manera, forma, model’–dimin. de modus 'mesura'–, que passa a modŭlata. Hi ha  en algunes pronúncies el rastre de l'article àrab al- sobreafegit: [asmoɫá], [amboɫá].

diàleg dels informants:

–Ma uela em dia quan estava en la primera planta de casa no botes tant que somouràs les ''esmolaes''(o alguna cosa pareguda) 

–Ma mare diu maulaes 

–Les "mulaes" de fusta, les bigues 

–En la cançó "Romanç de Senyera" de Pep Gimeno el Botifarra, diu: "Aigüa fins les almotlades"

–Jo li he sentit dir a la meua àvia ambolaes...

VCP, LLN, GB, JBM

motlada

badat

[baðát] subst. m. Clevill menut.

ex: Esta tassa té un badat.

ETIM.: del participi passat de badar, substantivat.

vegeu badar

badar

[baðáɾ] v. tr. i pron. Obrir al llarg, produir un clevill. 

ex:  La portada va badar el vidre.

ETIM.: del llatí *batare, onomatopeia de l'acte d'obrir la boca. (DCVB)

del llatí vulg. batare, 'estar més o menys oberta una cosa susceptible d'obrir-se`, der. de bat, d'origen onomatopeic, d'on degué derivar *bataculum 'clevill, escletxa, badall' i d'aquí el verb bataculare 'badallar'. (GDLC)

esquerda

[askέɾda] subs. f. 1. Fragment agut que es desprén d'un cos dur en rompre'l (ús quasi nul).

cast. esquirla, rancajo. 

2. Estella llarga i prima.

ex: Li trauràs millor l'esquerda si tens unes pinces.

ETIM.: del germ. frànc. *skĕrda / *skarda, mat. sign.

noteu que:

hi h hagut un desplaçament semàntic des de 'obertura prima, allargada i profunda' –espai– a allò que se n'ha després –volum–. L'obertura prima i llarguera feta a un cos dur que s'ha romput ens remet a clevill.

vegeu *clavill

VCP

badallar

[baðaʎáɾ] v. intr. Fer un badall o badalls; obrir la boca per un moviment espasmòdic d'inspiració seguit d'expiració prolongada, produït per la son, la fam, el cansament, el malestar o l'avorriment.

ex: Va badallar descaradament.
cast. bostezar.

ETIM.: del llatí batacŭlāre, mat. sign. , derivat de batare ‘obrir’.

vegeu badall i badar

*roïdo

[roíðo] o [roðío] castellanisme soroll, remor subst. m. So o conjunt de sons inharmoniosos de qualsevol classe que no és la veu humana o d'un animal, ni el so d'un instrument músic; so confús, irregular, més o menys fort.

ex: Ara no són hores de tant de *roïdo! 

ETIM.: del llatí rugĭtus, 'rugit', crit de lleó o semblant al del lleó.

noteu que:

una mitjana important de la gent d'Oliva –tot seguint la tendència general entre els valencians– va desplaçant-la i canviant-la per la normativa soroll, no emprada espontàniament fins els anys 70 del segle XX. 

MCGM, RM, ACS

badall

[baðáʎ] subst. m. 1. Inspiració bucal, profunda, llarga i involuntària, amb separació de les mandíbules i seguida d'una expiració també profunda i prolongada, sovint sorollosa; acte d'obrir la boca per un moviment espasmòdic d'inspiració seguit d'expiració prolongada, produït per la son, la fam, el cansament o l'avorriment o el malestar.

ex: Se li va escapar un badall de son. 

cast. bostezo

2. Obertura incompleta.

ex: Em mirava pel badall de la porta.

cast. resquicio. 

3. Escletxa produïda entre dues parts d'una cosa trencada.

ex: Hi havia un badall d'un pam d'ample al barandat.

cast. raja, grieta.

ETIM.: probablement prové del llatí vulg. *batacŭlum, mat. sign., però també pot derivar de badar, amb el sufix -all; també pot tractar-se d'un postverbal de badallar.

*bacinilla

[basiníʎa] o [baseníʎa] castellanisme orinal, bací subst. f. Orinalet. 

ex: Què importants les bacinilles quan no hi havia vàters!

ETIM.: derivat de bacina amb el sufix cast. -illa, des de bací del ll. td. bacchinon, d'origen incert.

Tot i que probablement és un castellanisme el Diccionario de la RAE no recull l'accepció 'orinal'. No obstant això s'empra amb este significat a Hispanoamèrica.

MCGM

bacinilla

bacona

[bakóna] truja subst. f. 1. Femella del porc, especialment quan és destinada a la cria.

2. Dona bruta o deshonesta, físicament o moralment; dona poc endreçada, poc neta (insultant):

ex: Mira quines taques i quins *pètols! Estàs feta una bacona.

ETIM.: de l'antic fràncic bakko. (DCVB)

d'origen incert, potser del germ. occidental. bak 'dors, espatlla' o potser, en el sentit de 'porc', d'un preromà i pregermànic *bakkon. (GDLC)

diàleg dels informants:

Bacona és, *cerda, porc, senglar, *cotxina, marrana... etc. Mala bacona estàs feta. Mala *cerda estàs feta. O en masculí baconet (que s'utilitza sobretot per als xiquets: Ai, mare, el meu xic! Que menjant s’ha fet com un baconet!

JMN

En acabant

[en akaβánt], [aŋkaβánt], en acabar loc. adv. de temps: després.

ex: T'ho donaré en acabant.

Expressa un temps futur pròxim i sense contextualitzar. De fet moltes vegades s'empra de mode tan lexicalitzat que de fet no hi ha cap acció que calga 'acabar'.
AL

gorg

[góɾk] subst. m. Clot en el llit d'un corrent d'aigua, on esta s'entolla o alenteix el seu curs.

ex: Tenia un trosset i una caseta al riuet del Gorg.

cast. hoya, olla.

ETIM.: del llatí vulgar *gŭrgu, alteració del ll. cl. gurges, -ĭtis 'gorg; mar fonda; gorja (gola) humana'.

topònims: riuet del Gorg, platja dels Gorgs, partida dels Gorgs
AM, JC

enginy

[aɲʤíɲ] o [aɲʤín] subst. m. Màquina; mecanisme adequat per a un fi; molí.

ETIM.: del llatí ingĕnĭu, 'ingeni'.

A Oliva és va construir un enginy (molí de sucre de canyamel) al s. XVI. Utilitzava la força hidràulica.  L'aigua, canalitzada per un aqüeducte, movia una gran roda vertical, semblant a una sénia. Esta primera roda movia dues moles horitzontals de fusta sobreposades; la superior tenia components de ferro que trituraven les canyes, fragmentades amb anterioritat a colps de matxet. Hi havia sota les moles un safareig que en recollia el suc, que anava a parar fins un pouet per un conducte. D'ací els obrers començaven els processos posteriors de manufactura.

L'edifici encara es conserva a hores d'ara.

Enginy d'Oliva (font: Oliva, Història fotogràfica)

afinar

[afináɾ] v. tr. i pron. 1. Fer més fi, més delicat; fer més fi, més cortés (algú).

ex: Des de que s'ha casat s'ha finat molt, escolta!

2. Corregir qualsevol imperfecció; castigar, renyar, pegar (per eufemisme).

ex: Ja t’afinaré jo a tu!

3. Posar un instrument musical a to.

ex: Afina millor la guitarra que *aixina no hi ha qui cante!

4. Cantar o tocar un instrument musical amb els tons justos.

ex: Un concert perfecte! Què afinats estàveu tots!

5. Estar equivocat (amb ironia).

ex: Estàs poc afinat! Encara creus que el menjar cau del cel?

ETIM.: format damunt fi amb el sentit de ‘finor’.

LLN, CMN

afanyar-se

[afaɲáɾse] v. pron. 1. Treballar molt, amb pressa o sense perdre temps, amb sol·licitud en certa manera excessiva.

ex: Quina màquina està feta! És la que més s'afanya encaixant!

cast. afanarse.

2. Apressar-se, anar de pressa.

ex: Afanya’t, que es fa de nit!

cast. apresurarse.

ETIM.: d'una forma del romànic primitiu, *afannare ‘cansar-se’, que ha deixat representants en moltes llengües romàniques (it. affannarsi; ant. fr. ahaner; prov., cast. i port. afanar). (DCVB)

del llat. vulgar *affannare, mat. signif, derivat potser del llat. vulgar afannae 'cosa embullada' o potser influït per algun mot itàlic preromànic. (GDLC)
MCGM

harca

[áɾka] subst. f. Lluita a pedrades entre xiquets o més fadrins.

ex: Els de la Vila i els del Raval anàvem a fer harca a Santa Anneta.

 cast. pedrea.

ETIM.: de l'àrab marroquí ḥarka, ‘moviment de tropes, pas de càrrega’.

Els joves d'Oliva anaven a barallar-se tirant-se pedres a vora el Castell de Santa Anna abans. Era molt tradicional.

MAFS

Marededéu, Senyor!

[maɾeðaðéwseɲóɾ] locució interjectiva Aclamació que expressa sorpresa o temor.

ex: Marededéu, Senyor! Quina *auia està *caent!

Cal remarcar que el primer substantiu és la referència a la mare. És la forma religiosa de la locució interjectiva general: Mare! o Ai, mare! fruit de la pulsió del subconscient que remet primer a buscar la protecció materna.

*Maredadéu

[maɾeðaðéw] vulgarisme Mare de Déu, Marededéu subst f. 1. Maria, mare de Jesucrist.

ex: Que la *Maredadéu et protegisca!

cast.: La Virgen María.

2. Imatge de la Mare de Déu.

ex: Totes les *maredadéus representen la mateixa persona: la nostra Senyora.

ETIM.: de Mare de Déu, advocació de la Verge Maria com Mare de Jesucrist vertader home i Déu vertader, des de la proclamació d'este dogma pel Concili Ecumènic d'Efes (any 431). La devoció està tan arrelada a la nostra terra que hi és la denominació per antonomàsia. Festa: 1 de gener.

malnom d'Oliva: … de la Maredadéu

FMB

*susuït

[susuít] vulgarisme succeït subst. m. Cosa succeïda; esdeveniment, fet ocorregut.
ex: Ai, xica! Quin *susuït m'ha passat!
cast. suceso, sucedido.
ETIM.: Participi passat del verb succeir, del llat. succedĕre 'ocórrer'.
XL

*clossa

[klɔ̞́sa] crossa subst. f. 1. Bastó amb un travesser una mica corbat, damunt el qual carreguen el pes del cos per sota l'aixella els coixos i convalescents per poder caminar.

ex: Necessite unes *closses. El meu fill s'ha trencat la cama.

cast. muleta.

2. Bastó acabat en una forqueta damunt la qual es fa descansar una de les barres horitzontals que serveixen per a portar un tabernacle, unes andes, etc., per tal que els portadors puguen reposar.

ex: Vàrem posar les *closses a les andes de la Mare de Déu i i els portadors es varen retirar.

cast. horquilla.

ETIM.: probablement del germ. *krŭkkjō, mat. signif.

aconhortar

[akonoɾtáɾ] conhortar v. trans. i pron. 1. Fer espassar la pena a algú dient-li paraules encoratjadores.

ex: No volia que l'aconhortaren.

cast. consolar.

2. Donar coratge o satisfacció.

ex: Només té xiquets. Quina llàstima, les xiquetes aconhorten més.

cast. animar. 

ETIM.: del llatí vulgar conhortare, des del llatí clàssic. cohortari 'exhortar, animar', der. de hortari 'animar, estimular'. 

diàleg dels informants:

–Aconhortat no és quan tens pesar o disgust si algú t'ajuda a superar-ho? 

–De fet, [tindre] una xiqueta aconhorta més diuen, perquè t'ajuda en la vellesa i superes millor les coses; d'altra banda diuen "un fill el perds i una filla te'n fa guanyar un altre". 

MCGM, MLC

barreter

[baretéɾ] subst. i adj. barretera (f.) [baretéɾa] Persona donada a fer barret, a parar-se a xarrar molt a sovint. signif. original: persona que fa barrets o que en ven.

ex: Camina, que ve per allà la barretera eixa i si parem no arribarem a l'hora.

vegeu barret i Fer un barret

MAFS

Fer un barret

loc. adv. Parlar sense un motiu clar; fer una xarradeta, especialment entre dones.

ex: És eixir al carrer i posar-se a fer un barret!

hipòtesi: A Mallorca i a Menorca 'barret" també significa 'calumnia' per allò, segurament de "fer-li portar el barret a algú" és a dir 'designar un culpable amb un capell especial'. El contingut de certes converses de carrer sol tindre com tema persones absents, de les quals es parla malament o a les quals es critica. D'ací que passara a"fer-li un barret" i es generalitzara com "fer un barret" o "fer barret".

vegeu barret

JDMM, MAFS, JBM

barret

[barét] subst. m. Xarrada o conversa relativament llarga sobre temes o qüestions generalment intrascendents. signif. original: peça de roba o d'altra matèria que s'adapta al cap per cobrir-lo i no té ala. Capell.

ex: Quin barret teniu! A treballar!

Etim.: derivat del llatí birrus, ‘capeta curta', mot d'origen cèltic, probablement ja existent com a diminutiu en aquesta llengua, *birritto, tenint en compte que -ĭtto és sufix de probable origen cèltic.

MAFS, JDMM,  JBM

testa

[tέsta] subst. f. Cap d'una persona o d'un animal.

ex: No et preocupes. No s'ha fet mal. Té la testa dura.

ETIM.: del llatí tĕstu (neutre indeclinable) 'tapadora o recipient de terrissa'. Posteriorment es va generar un plural neutre analògic tĕsta 'petxina; closca; teula; rajola; recipient de terrissa', en llatí tardà 'crani; cap'.
La pronunciació normativa és [tésta]. El pas a [tέsta] es deu segurament a una harmonia vocàlica generada per l'articulació tradicional de les [a] final àtones com [ɛ]: [téstɛ]>[tέstɛ]. La pèrdua de vitalitat de l'articulació s'ha resolt com [tέsta].

A Oliva testa té una marca semàntica de displicència.

Fer-se mal al cap.... Fer-se mal a la testa.
Tindre maldecap.... Fer-li mal la testa.
JB

test

[tést] subst. m. 1. Recipient de terrissa, especialment en forma de con truncat, que, ple de terra, serveix per a criar-hi plantes vives.

ex: Compraré un test per a les clavellineres.

cast. tiesto, maceta.

2. Fragment d'un objecte de terrissa trencat.

ex: Buscava tests per a *juar a dones.

cast. tiesto, casco, tejoleta.

3. Fang cuit, terrissa.

ex: Voràs que bo si ho fas en cassola de test!

cast. tierra, barro.

ETIM.: del llatí tĕstum, mat. sign. tĕstu (neutre indeclinable) 'tapadora o recipient de terrissa'.

En val. medieval, significava 'crani'. 

acaramullat

[akaɾamuʎát] acaramullada (f.) [akaɾamuʎát]   adj.1. Ple fins més amunt de la vora.

ex: Li va servir un plat d’arròs ben acaramullat.

cast. colmado 

2. Posat formant caramull o muntó desordenat

ex: Vaig vore totes els meus llibres acaramullats damunt de la taula.

cast. amontonado.

ETIM.; format damunt caramull.

vegeu caramull i acaramullar

Pujar-se'n al caramull

loc. verbal Expressa la reacció desproporcionada de certes persones davant d'una provocació, d'un contratemps, d'un adversitat…

ex: No se li pot dir res. Prompte, prompte, se'n puja al caramull 

pujar al caramull. Es diu del fet de pujar dalt de l´arbre. Expressió molt utilizada per els collidors de taronges.

vegeu caramull i Fer un caramull

MCGM, AST

Fer un caramull

loc. verbal Exagerar la proporció d'un esdeveniment.

ex: Cada volta que tenia un examen *fea un caramull.

vegeu caramull i Pujar-se'n al caramull

caramull

[kaɾamúʎ] curull subst. m. 1 Porció d'una substància que sobreïx del recipient que la conté,. 

ex: Lleva-li el caramull a la mesura.

2 p. ext. Par superior d'un arbre.

ex: El cóp servix per a collir les figes del caramull.

3 p. ext. Muntó.

ex: Deixa-ho damunt d'eixe caramull.

4 fig.  Grau més elevat al qual arriba alguna cosa, cim.

ex: D'ací no passe. No ho tolere. Hem arribat al caramull!

ETIM.: d'origen incert, potser preromà, encara que sembla més bé un postverbal de caramullar.
vegeu acaramullar
PSM

acaramullar

[akaɾamuʎáɾ] caramullar, curullar v. tr. i pron. 1. Omplir un recipient de manera que el contingut sobreïsca per damunt les vores del recipient; omplir fins a caramull.

ex: S'acaramullava la roba bruta per fora de la cistella.

cast. colmar.

2. Posar moltes coses formant caramull, munt desordenat. 

ex: Acaramullava les branques dins del cremador.

cast. amontonar. 

3. Reunir apilotadament. 

ex: En compraves i en compraves i acaramullaves *teveos. 

cast. acumular. 

ETIM.: de caramullar d'origen incert, potser d'un llat. vulg. *coromolliare, encreuament del clás. cŭmŭlare 'amuntegar' i un llat. vulg. *corolliare, derivat de corolla 'coronament'. El prefix a- és la prep. modal de “a caramull” lexicalitzada.

Ansa del coll

loc. substantiva La primera vèrtebra cervical, i per extensió la regió del coll situada prop de la vèrtebra esmentada i que és on s'uneix el cap amb l'espinada.

ex: Va morir a la primera. S'havia trencat l'ansa del coll.

cast. nuca

MCGM

Arre gos: què tens tos?

Expressió irònica per a manifestar incredulitat, sorpresa o desgrat davant d'una informació, un propòsit o una acció amb poc trellat.

ex: Are gos: què tens tos? Tu encara fas eixes coses?

Ara t'agarraré, cagó!

[ataɣaraɾé kaɣó] Expressió exclamativa 1. lúdica La diuen els adults per a jugar a acaçar els xiquets menuts. 
2. irònica Per a expressar sorpresa o incredulitat davant d'una informació o d'un propòsit ingenu o amb poc trellat. 

ex: Ara t'agarraré, cagó! I també em diràs que els burros volen!
diàleg dels informants
"A(ra) t'agarraré cagó!" expressió per respondre quan algú et conta res que pensava no sabies.
Es diu també molt als xiquets en to de complicitat i fer-los brometes.
APM, RMM